La crisi climàtica ja és aquí. Hem de procurar que no s’agreugi i adaptar-nos al que ja no podem canviar. Precisament el dia 14 d’aquesta setmana a les 15h hi ha convocada una concentració a les portes del Parlament de Catalunya per posar de relleu i donar suport a la compareixença d’Antonio Turiel i altres científics. La TAULA DEL LLOBREGAT vol afegir-se a aquest clam i ha traduit un article de Fàtima Butto a The Guardian, perquè aquesta crisi està matant milions de persones que avui ens semblen llunyanes, demà podem ser nosaltres:
Avui el Pakistan, el cinquè país més poblat del món, lluita per la seva supervivència. Aquest estiu, les pluges monsòniques erràtiques van assotar el país de nord a sud: Sindh, la província més al sud, va rebre un 464% més de pluja en les últimes setmanes que la mitjana de 30 anys per al mateix període. Al mateix temps, les glaceres del Himàlaia al Pakistan s’estan fonent a un ritme mai abans vist. Aquestes dues conseqüències de la crisi climàtica s’han combinat per crear una monstruosa superinundació que ha assolat el país. El noranta per cent dels cultius a Sindh s’han fet malbé: Faisal Edhi, que dirigeix l’organització de benestar social més gran del Pakistan, la Fundació Edhi, ha advertit que aquells que no moren a causa de les inundacions corren el risc de morir de fam. Perquè arriba una època de fam, l’única pregunta és: quant temps durarà? Les pèrdues econòmiques s’estimen en més de 30 mil milions de dòlars, 50 milions de persones han estat desplaçades internament, existeix l’amenaça d’una epidèmia de malària ja que les aigües de les inundacions romanen estancades: les imatges de satèl·lit han mostrat la impactant formació d’un llac interior de 100 km d’ample a Sindh degut al desbordament del riu Indo i no hi ha dubte que tota una generació retrocedirà a mesura que els ja escassos serveis d’educació i salut s’interrompin violentament. Més de 400 nens han mort i amb l’arribada de l’hivern, milions estan sense sostre, molts més ho estaran. Les nostres vides són prescindibles per al món en general. Què creieu que podem sentir quan es van recaptar 880 milions de dòlars per a Notre Dame però un país que s’ofega gairebé no rep cap ajuda?
Encara que és una tragèdia de proporcions de malson, si vius fora del Pakistan probablement no hagis sentit molt a parlar sobre el tema. Donada la seva gairebé total falta d’interès en el destí del Pakistan, semblaria que la resta del món no ha considerat que aquesta èpica crisi humanitària serveix per donar un cop d’ull al futur apocalíptic que ens espera a tots. Els horrors que enfronta el país avui són un clar advertiment de les conseqüències del col·lapse climàtic universal i rapinyaire. Els éssers humans han destruït el nostre únic planeta; el que està succeint avui al Pakistan és prova d’això. La nostra crema voraç de combustibles fòssils, el detestable menyspreu pel món salvatge i natural que heretem i el consum criminal signifiquen que cap país, sense importar la seva riquesa, serà immune a les conseqüències de l’escalfament global. Avui és el Pakistan, demà serà Califòrnia, França, Austràlia, el món.
Si bé ha estat commovedor veure com la gent comuna de països llunyans ha mostrat la seva solidaritat amb el Pakistan, donant el que poden per a ajudar a les inundacions, el silenci de les principals figures internacionals i els mitjans occidentals en general ha estat descoratjador, si no sorprenent. La setmana en què va ocórrer la inundació, va haver-hi més columnes als periòdics dedicades a un primer ministre finlandès al qui li agrada la festa que al fet que un terç del Pakistan va quedar submergit. Això no és una qüestió de fatiga del desastre. A Europa, els mateixos països que van empènyer als refugiats sirians en bots de goma perquè morissin a la mar tenen allotjament gratuït d’Airbnb i cabines de benvinguda per als ucraïnesos en els seus aeroports.
Aquest no és el nostre primer desastre causat per la crisi climàtica. El 2010, el Pakistan també va sofrir inundacions catastròfiques. En aquell moment, el secretari general de l’ONU, Ban Ki-moon, va dir que la magnitud de les inundacions que havia sofert Pakistan era major que qualsevol cosa que hagués vist abans. “No s’equivoquin, això és un desastre global”, va dir Moon. “el Pakistan s’enfronta a un tsunami en càmera lenta. Els seus poders destructius s’acumularan i creixeran amb el temps”. Aquells dies, 400.000 cúsecs (1 Cusec = 28.317 litres/seg.) d’aigua es van obrir pas al llarg de l’Indus, una quantitat rècord. Enguany, esperem 700.000 cusecs. L’actual secretari general de l’ONU, Antonio Guterres, ha lamentat que el món estigui “sonàmbul” a través de la devastadora superinundació del Pakistan. Si una persona es pren de debò el canvi climàtic, com pot un estar cec davant el Pakistan, un país que ja s’ha escalfat uns temuts 2.2º?. A Jacobabad, Sindh, les temperatures aquest estiu van aconseguir els 50 graus centígrads; és “una de les dues ciutats en la Terra que ha superat els llindars de calor i humitat que són més calentes del que el cos humà pot suportar”, com va informar Vice .
Occidente está ignorant les súper inundacions del Pakistan. Feu cas a aquesta advertència: demà serás tú. Fátima Butto–
https://www.theguardian.com/commentisfree/2022/sep/08/pakistan-floods-climate-crisis. Traducció de la Taula del Llobregat