El control de l’aigua com una eina de dominació i el seu ús com a arma de guerra.
Consternats pel genocidi que fa dècades que perpetra l’Estat d’Israel contra el poble palestí amb el silenci i la complicitat de la comunitat internacional que des de l’octubre s’ha intensificat, a la Taula del Llobregat volem compartir algunes reflexions al voltant de la utilització i el control de l’aigua com una eina de dominació i arma bèl·lica en els territoris ocupats.
Primer de tot, cal dir que el dret a l’aigua està recollit als tractats internacionals de drets humans com en la Declaració Universal dels Drets Humans, el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics o el Pacte Internacional de Drets econòmics, socials i culturals, tot i que no es considera un dret de naturalesa independent sinó associat a altres com el dret a disposar d’un nivell de vida adequat, a la salut, a l’habitatge, a l’alimentació adequada o com una condició necessària per al mateix desenvolupament humà[1].
L’any 1977, a la Conferència de les Nacions Unides sobre l’Aigua celebrada a l’Argentina, es va enunciar que tots els pobles amb independència de les seves condicions socioeconòmiques tenen dret a l’aigua potable en quantitat i qualitat suficient per cobrir les seves necessitats bàsiques. Una idea que seria ratificada en la Conferència de les Nacions Unides sobre el Medi Ambient i el Desenvolupament de 1992.
En aquesta mateixa línia, el Comitè de Drets Econòmics, Socials i Culturals va aprovar l’any 2002 l’Observació general núm. 15 sobre el dret a l’aigua, que va ser definit com el dret a disposar d’aigua suficient, salubre, accessible i assequible per a ús personal i domèstic. També establia quines accions podien ser considerades com a violacions d’aquest dret. A la pràctica es traduïa en algunes obligacions per part dels Estats com la de garantir l’accés a la quantitat d’aigua suficient i apta per a ús personal i domèstic i per prevenir les malalties. A la vegada per assegurar el dret d’accés a l’aigua i les instal·lacions i serveis d’aigua sense discriminacions, especialment als grups vulnerables o marginats.
A l’Assemblea general de les Nacions Unides de l’any 2010 (resolució A/RES/64/292), es reconeixia oficialment el dret humà a l’aigua i al sanejament i s’assumia que aquests són essencials per a la realització de tots els drets humans[2]. Mentre que la Resolució A/HRC/RES/15/9 del mateix any del Consell de Drets Humans de l’ONU confirmava que el dret a l’aigua i al sanejament era legalment vinculant pels Estats, i en la Resolució A/HRC/RES/27/7 de 2014 s’exhortava als Estats a què ho fessin efectiu.
Pel que fa al dret a l’aigua en conflictes bèl·lics, en el cas de les conques hidrogràfiques compartides, al protocol I addicional als Convenis de Ginebra de 1949, relatiu a la protecció de les víctimes dels conflictes armats internacionals, que va ser aprovat el 1977, s’especificava que no es pot deixar a la població desproveïda d’aliments ni d’aigua, patint fam o essent obligada a desplaçar-se (art. 52.3.b). Tampoc es pot atacar, sostraure o inutilitzar béns indispensables per a la supervivència de la població civil com les instal·lacions i reserves d’aigua potable o obres de reg (art. 54.2). Amb referència a la protecció del medi ambient, s’inclou la prohibició d’usar mètodes de guerra que malmetin el medi natural comprometent la salut i supervivència de la població (art. 55).
L’any 2002 va entrar en vigor l’Estatut de Roma de la Cort Penal internacional que defineix a l’article 7 els crims de lesa humanitat i defineix l’extermini com una imposició intencional de condicions de vida com la privació d’accés a aliments i medicaments amb l’objectiu de destruir una part de la població.
Dit tot això, és el moment de recordar quines accions i vulneracions de tots aquests drets i obligacions ha infringit i encara infringeix l’Estat d’Israel a la població palestina, amb el silenci de la comunitat internacional:
L’any 1953 Israel va planificar la construcció d’un Aqüeducte Nacional, amb l’objectiu d’irrigar el desert del Negev desviant aigua del tram superior del riu Jordà. Però malgrat les tensions que es van generar arran d’aquesta infraestructura amb els països veïns, l’any 1964 ja estava acabat i un cop guanyada la guerra dels Sis Dies el juny de 1967, Israel controlava gairebé tots els afluents del riu Jordà i l’aigua subterrània de Cisjordània. Des de llavors, s’ha donat un procés lent però constant de colonització de terres de per part d’Israel amb l’objectiu d’anar separant els palestins de la riba del Jordà, fins al punt que tenen prohibit agafar aigua del Jordà i perforar-hi pous.
Tal com assenyala Pedro Arrojo, l’escassetat d’aigua es construeix, perquè malgrat que sigui una zona amb unes condicions ambientals adverses pel recurs, n’hi ha suficient per donar dret d’aigua a israelians i palestins. Però l’estat d’Israel prioritza irrigar el Negev pel conreu de cotó per a l’exportació, abans que el dret a l’aigua dels palestins i això forma part d’una estratègia de colonització de terres i també bèl·lica[3].
Explica l’organització BTSELEM[4] que des dels acords d’Oslo de 1995 (recordem que era un acord revisable al cap de cinc anys, però que aquesta revisió mai s’ha fet), Israel controla més del 80% dels recursos hídrics des del riu Jordà fins al mar Mediterrani amb l’excepció d’una petita secció de l’aqüífer coster situat sota la franja de Gaza.
Vulneracions a Cisjordània
A Cisjordània, a redós dels acords d’Oslo, s’estableix que l’aigua que s’extreu de l’aqüífer de la muntanya, compartit entre Israel i Palestina, es reparteix de forma poc equitativa, de manera que el 80% és per ús israelià i només el 20% de l’aigua s’assigna per a ús palestí. El subministrament pactat pels palestins de Cisjordània era de 118 milions de m3, més 70 o 80 m3 de obtinguts de noves perforacions. L’acord també estipulava que Israel havia de vendre 30 milions de m3 més anuals als palestins.
Aquesta infografía descriu les formes en què el govern israelià s’apropia del subministrament d’aigua palestí a Cisjordània abans que arribi a les llars palestines. Amb tot i que a Ramallah plou més que a Londres (una de les ciutats més plujoses del món), el palestí mitjà de Cisjordània només té accés a una quarta part de l’aigua de què disposa l’israelià de mitjana cada dia, i 30 litres menys que la recomanació mínima de l’Organització Mundial de la Salut.
A la pràctica això no s’ha donat, i malgrat que la població palestina de Cisjordània s’ha duplicat des de 1995, només rep el 75% de l’aigua acordada, mentre que els israelians disposen d’un subministrament il·limitat. Les dificultats tècniques per aconseguir aigua dels pous de les zones assignades, juntament amb l’escassetat del recurs i les dificultats burocràtiques a l’hora d’obtenir els permisos, ajuden a explicar-ho. Israel veta a través del Comitè conjunt d’Aigua l’aprovació de la construcció i manteniment d’infraestructures d’aigua i sanejament, i les infraestructures construïdes sense permís corren el risc de ser demolides. Això obliga l’Autoritat Palestina a comprar molta més aigua de la que s’havia establert el 1995 a l’empresa Mekorot, la companyia nacional d’aigua d’Israel, que aplica un sistema tarifari per consum d’aigües diferenciat, que fa que un palestí pagui entre dos i cinc vegades més car el preu de l’aigua que un israelià. L’Autoritat Palestina en compra tant per a Cisjordània com per a la Franja de Gaza.
A Cisjordània, un 18% del territori està administrat per l’Autoritat Palestina (s’anomena l’àrea A), un 22% està administrada per Palestina, però amb el control d’Israel (àrea B) i el 60% és gestionat per Israel directament (àrea C). La xarxa d’abastament d’aigua a Cisjordània està en mal estat i s’hi donen fuites, sobretot a l’àrea C, però Israel es nega a reparar-les. El consum mitjà d’aigua per a ús domèstic, industrial i comercial (exclosa l’agricultura i les fuites) per a Cisjordània era l’any 2018 de 90,5 litres/persona/dia. Però la distribució dels consums d’aigua és molt desigual. Segons un estudi de les Nacions Unides de l’any 2013[5], 1 milió de palestins de 492 comunitats de Cisjordània tenien accés o consumien 60 litres d’aigua per càpita al dia o menys i es calculava que 313.000 palestins de 113 comunitats no estaven connectats a una xarxa d’aigua. Segons aquest mateix informe, hi havia 180 comunitats (trenta mil persones) dins de l’àrea C, a les que Israel no els permet connectar-se a la xarxa d’aigua, que tenen uns consums de 20 litres/persona/dia i pateixen limitacions per a construir infraestructures de transport i emmagatzematge d’aigua, se’ls bloqueja l’accés a estanys i fonts del Jordà que són apropiats per part dels colons i les autoritats israelianes.
Un altre informe de les Nacions Unides[6] indica que les forces israelianes han destruït cisternes, pous i fonts utilitzades pels palestins, argumentant que no tenien permisos israelians per a la seva construcció. Fins i tot s’han destruït cisternes de l’època romana que no estan subjectes a aquest règim de permisos. Segons les regulacions militars israelianes, la pluja és propietat de les autoritats israelianes i als palestins no se’ls permet recollir aigua de pluja per a les seves necessitats domèstiques o agrícoles i això passa també a Gaza. A més, s’han destruït contenidors d’emmagatzematge d’aigua en els terrats i s’han confiscat camions cisterna i tractors utilitzats per transportar aigua des de punts de càrrega llunyans. Israel també empra altres estratègies per minvar la disponibilitat d’aigua, com la perforació de pous profunds aigües amunt de fonts naturals, provocant la seva sequera.
Finalment, les aigües residuals dels assentaments israelians sovint es vessen a la zona palestina, contaminant els escassos recursos hídrics dels quals disposen els palestins. Tot plegat es veu agreujat per les mesures de seguretat israelianes a Cisjordània, que violen la llibertat de circulació i obstaculitzen l’accés dels palestins als recursos hídrics, instal·lacions i serveis per abastir-se d’aigua. Això causa greus patiments a la població palestina, ja que moltes àrees són inaccessibles a causa d’assentaments, zones militars tancades, reserves naturals i carreteres exclusives per a colons.
Vulneracions a Gaza
El bloqueig que Gaza pateix des del 2007 impedeix que entri material de construcció que permeti reparar les infraestructures d’aigua i sanejament bombardejades per l’exèrcit d’Israel el 2008 i el 2014. A Gaza, segons un informe de l’Oficina de Coordinació d’Assumptes Humanitaris del 2013, només una quarta part dels llars rebia aigua corrent tots els dies, però només durant algunes hores, i més del 90% de l’aigua extreta de l’aqüífer de Gaza no era apta per al consum humà. El 2015 s’estimava que cent mil habitants de Gaza estaven aïllats de la xarxa pública d’aigua. Els bombardejos de les instal·lacions de sanejament de manera reiterada al llarg dels 16 anys de bloqueig han contribuït a contaminar l’aqüífer costaner, del que depèn totalment la franja de Gaza. Aquest, a més, té una recàrrega anual de 60 hectòmetres cúbics, però ateses les necessitats del territori, se n’extreuen uns 200 hectòmetres cúbics anuals.
Abans del genocidi, els palestins de Gaza tenien dificultats per accedir a l’aigua neta, ja que el 97% dels recursos d’aigua dolça de Gaza estaven contaminats a causa del bloqueig israelià i als repetits bombardejos. Moltes famílies pobres es veien obligades a gastar un terç o més dels seus ingressos en comprar aigua de fonts no regulades, amb l’esperança que fos potable. Ara, aquesta situació ja calamitosa és exponencialment pitjor. A més a més, aquest desplaçament cap al Sud sembla un intent de controlar els llocs on plou més.
La sobreexplotació del recurs juntament amb la contaminació per les pèssimes condicions de la xarxa de sanejament, fan que, per una banda, hi hagi una intrusió salina de l’aqüífer que salinitza l’aigua i per altra, que aquesta estigui contaminada per residus orgànics. Sovint els palestins recorren a comprar aigua dessalinitzada, però es calcula que el 68% d’aquesta aigua també està contaminada i tot plegat fa augmentar les malalties associades a l’aigua, especialment entre els infants i joves (el 40% de la població de Gaza té menys de 15 anys). S’estima que el consum domèstic per persona i dia està al voltant dels 80 litres, una xifra menor de la recomanada per l’OMS.
En general, està prohibit accedir a terres i zones agrícoles situades a menys de 300 m de la tanca erigida per Israel que envolta Gaza. Als pescadors palestins se’ls permet accedir a menys d’un terç de les zones de pesca que els van assignar els Acords d’Oslo (6 de 20 milles nàutiques) i se’ls nega l’accés a les zones de pesca més rendibles de la costa de Gaza.
Com a conseqüència de l’escassetat d’aigua potable, els palestins de Gaza estan recorrent a beure de pous agrícoles contaminats que són gairebé tan salats com l’aigua de mar, molt per sobre del límit de seguretat establert per l’Organització Mundial de la Salut. Això suposa un risc immediat per a la salut, especialment per als bebès, les dones embarassades i les persones amb malalties renals. A més, el consum d’aigua contaminada augmenta la probabilitat de contreure malalties com la diarrea i el còlera. L’absència d’electricitat o combustible per a alimentar les instal·lacions d’aigua i sanejament provocarà un augment de la propagació de malalties a Gaza
Els actuals bombardejos de Gaza sobre les infraestructures de transport d’aigua i el tall en el subministrament elèctric i, per tant, la impossibilitat de bombar aigua, han fet col·lapsar l’abastament d’aigua. Això està posant el perill la vida dels palestins de Gaza, vulnerant clarament l’establert pel protocol I addicional dels Convenis de Ginebra i al que consta a l’Estatut de Roma de la Cort Penal internacional, de manera que es podria estar perpetrant un crim de lesa humanitat. A banda que les demandes a la població civil perquè es desplaci al sud de la franja, quin objectiu tenen? Pot tenir relació amb que el nord de la franja té precipitacions de 600 mm/any mentre que al sud les pluges oscil·len entre 225 i 285 mm/any.
A mode de conclusió
Mentre que la població d’Israel té consums d’uns 300 litres/persona/ dia, als territoris palestins els consums són desiguals, però no acostumen a superar el mínim establert per l’OMS, de 100 litres/persona/dia. A part els territoris ocupats pateixen talls en el subministrament d’aigua periòdicament i sobretot a l’estiu per abastir d’aigua als colons. Tanmateix, la manca de disponibilitat i accés a l’aigua, juntament amb la negació de l’accés a la terra i el control sobre aquesta, viola el dret a l’autodeterminació, el dret a l’alimentació i a no patir fam.
Tot això descrit fins ara, com a mínim està vulnerant l’establert pel Comitè de Drets Econòmics, Socials i Culturals en l’Observació general núm. 15 sobre el dret a l’aigua, a totes les conferències de les Nacions Unides sobre el dret a l’aigua des de 1977 i també a les resolucions A/RES/64/292 i A/HRC/RES/27/7. Recordem que aquesta darrera obligava els Estats a fer efectiu el dret a disposar d’aigua potable en quantitat i qualitat suficient per garantir un bon estat de salut.
Podem afirmar que l’estat d’Israel està usant l’aigua com una eina tant de domini sobre una població, com de despossessió i expulsió d’aquesta població per guanyar terreny, és a dir, com una eina colonitzadora i de control del territori, discriminant clarament la població palestina i vulnerant tots els drets humans més bàsics, fins i tot en cas de guerra. Que aquestes vulneracions fa 75 anys que es venen donant, unes pràctiques colonials i genocides continues per controlar la totalitat del territori Palestí. L’aigua, bé imprescindible per a la vida, és només una part de totes les vulneracions contra els drets humans que l’estat d’Israel porta dècades infringint amb una impunitat total per part de la comunitat internacional.
Relacionat amb això, caldrà observar com evoluciona la proposta de cancel·lació del deute a Egipte a canvi d’acceptar la població de Gaza al Sinaí. També caldrà estar ben atents als interessos energètics, perquè des de l’octubre, coincidint amb els bombardejos a Gaza, s’han concedit 12 permisos d’explotació de jaciments marins de gas, alguns a la costa de Gaza, a 6 empreses estratègies de control de les reserves de gas, les més importants per part de BP del Regne Unit, Eni, empresa italiana i Socar de l’Azerbaitjan[7]. O els projectes de camps solars per generar energia “verda” en territoris palestins ocupats, en aquest cas finançats per la banca espanyola entre altres[8]. Tot plegat, botins de guerra a canvi d’impunitat.
[1] Tal com recollien la Convenció sobre la eliminació de totes les formes de discriminació contra la dona, aprovada por l’Assemblea General de les Nacions Unides de 1977, la Convenció sobre els Drets de l’Infant de 1989, el Programa d’Acció de la Conferència Internacional sobre la Població y el Desenvolupament de 1994, la Segona Conferència de las Nacions Unides sobre els Assentaments Humans (Habitat II) l’any 1996 o la Cimera Mundial sobre el Desenvolupament sostenible del 2002.
[2] Això seria refermat en Assemblees i Resolucions posteriors com la A/RES/68/157 de 2013.
[3] https://www.rtve.es/noticias/20231024/pedro-arrojo-relator-onu-gaza-peligro-genocidio/2459062.shtml
[4] https://www.btselem.org/water
[5] https://www.un.org/unispal/document/auto-insert-185335/
[6] https://www.un.org/unispal/document/auto-insert-195880/
[7] https://odg.cat/blog/podcast-desenredades-19-el-boti-de-gaza-territori-deute-i-energia/
[8] https://www.elsaltodiario.com/ocupacion-israeli/banca-espanola-financia-proyectos-energia-solar-territorio-ocupado-palestino?&utm_medium=social&utm_campaign=web&utm_source=telegram
Altres fonts d’informació:
https://www.un.org/spanish/waterforlifedecade/pdf/human_right_to_water_and_sanitation_milestones_spa.pdfhttps://www.ohchr.org/es/instruments-mechanisms/instruments/protocol-additional-geneva-conventions-12-august-1949-and-0https://www.defensordelpuebloandaluz.es/sites/default/files/informe-suministro-agua/pdfs/InformeSuministroAgua-2.pdfhttps://www.un.org/es/conferences/habitat/istanbul1996https://www.un.org/spanish/law/icc/statute/spanish/rome_statute(s).pdfhttps://www.un.org/sustainabledevelopment/es/water-and-sanitation/https://www.visualizingpalestine.org/visuals/west-bank-water#&gid=1&pid=1https://www.btselem.org/topic/waterhttps://www.un.org/spanish/law/icc/statute/spanish/rome_statute(s).pdfhttps://www.un.org/sustainabledevelopment/es/water-and-sanitation/
