REPENSEM RADICALMENT ELS TERRITORIS
L’escola Laviral, que ha nascut enguany amb un seguit d’estades al Priorat, el Berguedà i el Pallars Sobirà, ha posat en contacte artistes i persones de l’àmbit de la recerca científica amb l’activisme per formular noves estratègies d’abordatge dels problemes dels entorns més despoblats.
En el transcurs d’aquestes estades La Viral pretén articular una metodologia i eines per al debat, la sensibilització i la intervenció que serveixin per abordar i transformar problemàtiques ambientals, econòmiques i socials.
Així ens han parlat de la “POSTAL DE L’AIGUA MULLADA” al Priorat i de la “POSTAL DE L’AIGUA DE VERITAT” al Llobregat
La idea d’entendre “l’aigua com un tot” i de visibilitzar i gestionar “l’aigua de veritat”, explica Ponti, els ha permès enriquir el seu discurs i reivindicació. A banda de la càrrega poètica del plantejament, és una proposta científica que planteja problemàtiques i solucions molt tècniques. La van gestant al llarg de la setmana Annelies Broekman i Daniel Barbé, els perfils més experts del grup en polítiques de gestió de l’aigua. Ella ho explica així: “L’aigua de paper és un dret de paper: present als documents, però que no toquem, no el gaudim. On és l’aigua de veritat?” Amb la pregunta, desplacen la mirada: La lluita contra els transvasaments i els pantans se centra en les aigües superficials que, amb sequera extrema, a més, són minses. Sense abandonar aquesta lluita, des del comboi proposen ampliar el focus, contemplar l’aigua en la seva globalitat, perquè “l’aigua no és només aquella que es veu: hi ha aigua sota terra, als aqüífers, en la humitat de l’aire i en altres indrets”.
Aqui tenim un vídeo casolà de la jornada celebrada en el marc de MANIFESTA 15 amb l’exposició tranquil·la de diversos temes de l’activisme al Llobregat
Sense pretendre una solució de pous amb nous tubs i aixetes que perpetuïn dinàmiques d’accés privatiu a l’aigua, la proposta implica disposar d’un mapa detallat dels aqüífers de la comarca. “Plantegem una mirada ecofeminista, buscar l’aigua de debò, l’aigua que sí que hi és, formada per moltes minicapçaleres disseminades pel Berguedà, en raconets, o en una vall amb una font aquí i una altra allà –continua Broekman–. Hi ha mapes d’aqüífers, documents oficials de l’Agència Catalana de l’Aigua i de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre, però amb poc detall. Ens cal saber on és aquesta aigua de debò per poder renunciar a tubs i democratitzar l’ús de l’aigua. És l’aigua que la gent que habita el territori i treballa la terra coneix, però de manera fragmentada. Aprofitar la micro aigua ja podria ser suficient per fer sobreviure plantes que són molt resilients a la sequera, com ara la vinya. (…) Cal veure quanta aigua hi ha i per a què es vol destinar. I especialment interessant serà veure en quines zones es dona la recàrrega preferencial de l’aigua, les zones on s’infiltra al subsol, perquè s’haurien de protegir per tal que es pugui alimentar tot el sistema correctament i tenir aigües subterrànies de més qualitat”.
A conseqüència del sacseig de La Viral i el nou enfocament proposat, en el marc de la Taula de l’aigua del Priorat, es va organitzar una jornada sota el títol “Priorat, quina aigua, quin futur?”, amb la participació d’administracions, pagesia, regants, entitats i expertes (entre elles, Broekman i Barbé), per abordar aquest nou enfocament en la lluita per a la gestió de l’aigua. “Nosaltres pensàvem en l’aigua del riu i ens han convidat a pensar en l’aigua com un recurs global, l’aigua dels aqüífers i tota l’aigua”, diu Oriol Ponti. “Això ens ha impactat i ha canviat el nostre relat, el concepte del poder del tub i de la servitud vers el tub. Sembla que totes les solucions hagin de passar pel tub i els seus propietaris. En canvi, des de LaViral ens han fet pensar també com podríem saber tots els recursos hídrics que tenim i com podem gestionar-los des de l’autosuficiència”.

Els participants en la jornada inaugural de Laviral del 15 de febrer, al Centre de l’Aigua Can Font de Manresa.
POSTAL MUSICAL D’UNA CONCA
Cisneros mira el Llobregat al seu pas pel Berguedà, durant l’estada del comboi al Konvent. Agafa una pedra, sent la remor del riu i la remor imaginada de la memòria dels telers funcionant a les colònies tèxtils. Se li acut que diferents trams del riu acullen diferents ritmes, segons la velocitat dels sediments. El seu cap anirà component melodies i, setmanes més tard, convidarà els assistents al VII Fòrum Cultura i Ruralitats de Tortosa a omplir una sala amb el cloc-cloc-cloc de les pedres que trobaran a les seves cadires.
Article sencer a https://directa.cat/papers/directa-582/