Tants porcs com persones

No és exactament ni només un problema a la nostra conca, però és un problema  greu que ens afecta a tot@s i que té a veure amb aquest maleït sistema que ens esclavitza tant com ens costa d’abandonar, Per això ens fem ressó de  l’escrit d’en David Serramitjana i publiquem el vídeo de la CUP Nacional, perquè són clars i perquè expressen una opinió que també és la nostra.

Porcalunya triomfant: de la pesta porcina a la porcinocràcia

De la PPA a un país segrestat pel porc

La pesta porcina africana (PPA) que ha aparegut als senglars de Collserola no és només un problema veterinari: és el símptoma d’un model de país convertit en Porcalunya, una Catalunya subordinada a la macroindústria porcina. La PPA és un virus que només afecta porcs i senglars i no suposa cap risc per a la salut humana, però provoca mortalitats altíssimes en els animals i pot enfonsar, temporalment, el negoci de les exportacions. Per això, davant del brot, la reacció ha estat fulminant: tancament de zones, desplegament de recursos, exèrcit, alarma pels mercats internacionals i discursos per “tranquil·litzar el consumidor”. Tot gira al voltant de l’economia del porc, no del benestar dels animals ni de la salut de les persones ni dels ecosistemes.

Catalunya, planta d’engreix al servei de quatre empreses

Catalunya s’ha convertit en una immensa planta d’engreix i sacrifici: milions de porcs tancats en naus, purins contaminant aqüífers i sòls, la resistència als antibiòtics disparada, pobles sencers respirant aire tòxic, aqüífers que s’assequen per la sobreexplotació de l’aigua i un territori sacrificat perquè quatre grans empreses facin negoci. Fa anys que informes independents denuncien la contaminació per nitrats i l’impacte social i ambiental d’aquest model, però la resposta política ha estat tímida i tardana, sempre condicionada per un dels lobbies més poderosos del país: el porcí.

El senglar, boc expiatori perfecte

En aquest context, el senglar s’ha convertit en el boc expiatori perfecte. La “sobrepoblació” actual no ha caigut del cel: la desaparició del llop, l’accés fàcil a menjar i, durant anys, la cria i alliberament de senglars i híbrids de porc de granja per afavorir la caça han creat una situació complicada. Ara, amb la PPA com a excusa, es plantegen matances massives i una reducció dràstica de la població de senglars, presentant-ho com una mesura “tècnica” i “necessària”. Els mateixos sectors de caça i ramaderia que hi han contribuït són cridats a resoldre el problema a trets, legitimats per una “emergència sanitària” que, de fons, protegeix sobretot els interessos de la indústria càrnia.

Granges “hermètiques”? La responsabilitat humana del contagi

Aquí cal fer-se una pregunta incòmoda: si les granges són tan “hermètiques” i tan “segures” com se’ns repeteix, com arriben a infectar-se els porcs de nau? Un senglar salvatge no travessa murs de formigó ni entra als camions d’alimentació. Si el virus entra, ho fa gairebé sempre a través de mans i decisions humanes: transports no controlats, moviments d’animals i productes sense garanties, deixalles contaminades, caçadors i ramaders que van d’un espai a l’altre sense les mesures adequades. En comptes de limitar-se a culpar el senglar, caldria buscar a fons l’origen, revisar responsabilitats i posar llum sobre les pràctiques que han obert la porta al virus.

Un sistema que sacrifica animals, territori i persones

El veritable risc per a la població humana no és aquest virus concret, sinó el sistema que l’envolta: una ramaderia que afavoreix noves malalties emergents, que esgota i degrada l’aigua que bevem i que manté comarques senceres sotmeses al trànsit de camions, a les pudors d’un aire contaminat i a la precarització dels llocs de treball. És un model que tracta animals, territori i persones com a material d’explotació i que ha capturat la política fins al punt que les decisions clau es prenen en funció de les exportacions, no del bé comú. Les grans empreses del sector aconsegueixen situar “els seus” polítics en llocs clau, condicionant parlaments i direccions de partits, marcant línies vermelles i dictant què es pot tocar i què no. A cop de “tisores” decideixen pressupostos, retallades i prioritats, sempre pensant en la butxaca i mai pensant en la vida del planeta.

De la carn barata a la proteïna vegetal

Davant d’això, la sortida no pot ser més del mateix. La PPA hauria de ser el punt d’inflexió per impulsar una transició cap a la proteïna vegetal: reduir progressivament el nombre de porcs, deixar enrere la ramaderia i apostar per cultius de llegums i altres proteïnes vegetals produïdes aquí, amb agricultura digna i territori viu. Això vol dir redirigir ajudes públiques, acompanyar ramaders perquè es reconverteixin, fomentar una indústria alimentària que transformi productes vegetals de proximitat i educar el consum cap a dietes més saludables i ètiques basades en plantes. Aquesta transició és l’única via realista per salvar el sector —alliberant-lo de la dependència d’un únic model suïcida— i alhora contribuir a salvar el planeta: menys emissions, menys purins, menys maltractament animal i més sobirania alimentària.

Porcinocràcia o canvi de rumb?

Parlar clar vol dir reconèixer que la PPA ha posat en evidència una porcinocràcia: un poder econòmic que dicta l’agenda, que marca els límits del debat i que converteix qualsevol crisi en una operació de rescat del negoci. Si volem sortir d’aquesta lògica, cal deixar de mirar només el senglar i començar a mirar de cara la macroindústria porcina i el seu impacte ecològic, social i ètic. La veritable pregunta no és com salvarem el sector porcí tal com és ara, sinó si continuarem acceptant que Catalunya sigui Porcalunya o aprofitarem aquesta crisi per apostar decididament per un model basat en la proteïna vegetal, que respecti el medi, els animals i les persones.

David Serramitjana – Biòleg i tècnic en fauna

Més informació:

Alfals, soja, carn de porc, animals vius… El tràfic de mercaderies que passa pels ports de Catalunya és socialment innecessari i ecològicament desastrós, per Gustavo Duch: https://www.elcritic.cat/opinio/gustavo-duch/desglobalitzar-els-ports-per-relocalitzar-alimentacio-224119.

Versió reduïda d’un dels capítols del llibre ‘Futurs (im)possibles. Propostes i imaginaris per una transició ecosocial’ (Escola de Transicions i Pol·len Edicions, 2024) per Josep Manel Busqueta (Taifa) i Rubén Martínez Moreno (IDRA): https://www.elcritic.cat/opinio/el-fuet-mes-car-del-mon-qui-paga-el-preu-real-de-la-industria-porcina-229334