El diumenge hi ha mercat i per això cal tenir atenció en les entrades.
Els cotxes particulars haurien d’entrar per l’entrada nord (64) anar cap al centre del poble i aparcar o bé a l’antic envelat https://maps.app.goo.gl/kDyZZ31yxrt96hvi9 , o entre dos blocs de pisos no acabats, on n’han fet un parking https://maps.app.goo.gl/72fUZCbWpLYuWLMG8 Les dues zones d’aparcament són entrant, a la dreta avall, al costat mateix d’on anem.
Un tema recurrent al voltant del nostre riu és que produim per altres païssos malbaratant uns recursos que ens són necessaris, contaminant les aigües superficials i subterrànies. Hem parlat a vegades de la mineria de la potassa però avui ens volem fixar en un tema que està creixent al voltant del riu, les macrogranges. Segons un informe de Greenpeace , Catalunya és la segona comunitat autònoma en contaminació de les aigües per nitrats. Aquest indicador mostra la qualitat de les aigües superficials i subterrànies, i està molt vinculat amb els residus que generen les activitats agrícoles i ramaderes: Més porcs que persones i 412 quilos per habitant. Comprem soja transgènica a Argentina i Brasil i venem la major part dels nostres porcs a Xina. ENS CAL CANVIAR DE MODEL!!!
Ahir en Joan Riu ens explicava que havia invertit des de feia temps i muntat a base d’estalvis i hores de feina un reg gota a gota pel seu hort que agafa aigua d’un dels molts canals del Llobregat, que havia mirat i remirat quins eren els cultius apropiats pel clima, pel país. No havia rebut mai cap subvenció, ni cap visita de l’administració. Dedica la seva producció a famílies properes, que en coneixen l’origen i la qualitat, encara que no saben ben bé què hi haurà aquella setmana a la cistella.
Ens explicava que de cop, INJUSTAMENT, amb el nivell dos de sequera. sí que el van visitar per prohibir-li que regués, per negar-li l’aigua. No li van saber explicar cap pla general que li fes raonable aquesta prohibició, ni perquè algunes fàbriques properes i macro-granges continuaven agafant aigua. Ningú li va preguntar ni va tenir en compte que aquesta aigua escassa ell l’havia estalviat i en feia un ús sostenible ara i de feia molt temps. L’administració li va aplicar la mateixa norma que aplicava als malbaratadors, no afavorint a qui gestiona bé ni penalitzant l´ús ineficient, de manera injusta i dolenta pel país, despreciant la producció de Km0.
Necessitem CONSELLS DE CONCA amb poder decisori, necessitem discutir i decidir què en fem de la poca aigua que tenim. Decidir junts si cal restringir els petits horts per abastar la població local o, millor, aturar les macrogranges que, a més de consumir aigua, contaminen els aqüífers. Calen CONSELLS DE CONCA per gestionar la poca aigua que tenim i la menys que tindrem.
Enfeinats preparant la jornada del dia 8 d’octubre a Sallent, on rebrem persones del camp de l’activisme i de la ciència que estan col·laborant activament per millorar la situació amunt i avall de la nostra conca –gairebé sense aigua-, ens plau reprendre el contacte setmanal amb els nostres subscriptors. I ho farem amb tres suggeriments.
Sugeriment núm. 1: Llegir la revista Soberania Alimentaria núm 47. I, si podeu, pre-inscriviu-vos i participeu de la seva presentació online a través de https://forms.komun.org/revista47 Segur que aprendrem mooolt!
Suggeriment núm 2 : Encara que hi hagi molta literatura escrita sobre els “Soulevements de la terre” , ens ha semblat que valia la pena recomanar aquesta entrevista a militants de la xarxa ecologista Aixecaments de la Terra (SLT: Soulevements de la Terre), perseguida per l’Estat francès, publicada per l’Accent: https://laccent.cat/aixecaments-de-la-terra-composicio-i-estrategia-de-laccio-de-masses/
Tercer suggeriment: Llegir el post de l’ACA sobre la conca del riu Llobregat i el repte que suposa equilibrar la pressió que s’exerceix sobre el riu amb la necessitat de preservar la seva qualitat i veure el vídeo que l’acompanya. Comaparar-lo amb aquesta pàgina, més actual sobre el Parc Fluvial. Opinions, benvingudes!
És necessari i urgent fer un canvi de paradigma: cal reduir de manera dràstica la generació de residus en origen i que les mateixes empreses que els posen en funcionament siguin les encarregades de revaloritzar-los i reutilitzar-los. Amagar els residus sota terra o cremar-los, fent veure que no hi són o traslladar el problema, enviant-los a d’altres països, no és cap solució ni una resposta justa territorialment, socialment ni ambientalment.
Què reclama la Plataforma pel tancament de l’abocador de Can Mata ?
La redacció, aprovació i aplicació immediata d’una nova Llei catalana de prevenció i ús eficient de gestió dels residus, amb participació activa de les entitats ecologistes i plataformes de defensa del territori.
Un control públic exhaustiu d’aquestes instal·lacions durant tot el seu període de vida útil i un cop clausurades.
L’aprovació de mesures estrictes de protecció davant les molèsties que aquestes instal·lacions causen a la població.
La redacció i aprovació d’una Llei de qualitat odorífera. (Al 2010 hi havia un avantprojecte de llei de qualitat odorífera i fa més de 10 anys que està aparcada).
L’aplicació rigorosa del règim sancionador cap als titulars de les instal·lacions que incompleixin la seva llicència d’activitat.
Aprovació i aplicació de moratòria a nous projectes d’incineradores i abocadors, i les possibles ampliacions de les existents, mentre no s’implementi la Llei de Prevenció de Residus.
A Masquefa i localitats del voltant tenim el greu problema de l’abocador de Can Mata, el més gran de Catalunya. Fa bastants anys que lluitem, però es molt dificil si la major part de la població no recolza portar a terme la clausura. He de dir que la Generalitat no té vergonya en permetre aquesta situació d’agredssó al habitants i al medi ambient.
Jo penso que també s’hauria de exigir el tancament progressiu d’aquests sistema de residus, que el govern faci politica europea de residus i no tercermundista, així con la reforestació i neteixa de la zona afectada .
La conca ens uneix i nosaltres ja ens l’hem reservat!
Des de la TAULA DEL LLOBREGAT proposem una nova trobada d’entitats, associacions i persones lligades al riu Llobregat que serveixi per convertir la nostra interdependència en un eina potent per a cadascuna de les nostres necessitats, de les nostres lluites.
En aquesta trobada visitarem, de la mà d’experts, la causa principal de la salinització del Llobregat des de fa més d’un segle: els runams del Bages.
PROGRAMA DE LA TROBADA:
10:00 h. Trobada a la Fàbrica Vella de Sallent.
10:30 Discussió col·lectiva sobre la interdependència de la conca en els temes que ens afecten directament.
13:00 Dinar a la casa dels contramestres, davant la Fàbrica Vella, ofert per l’Ateneu Popular Rocaus.
14:30 Sortida en bus per veure el runam del Fusteret, a Súria. Explicació dalt del bus i visita guiada a càrrec d’en Jordi Badia, del grup d’ Història Natural del Bages i de Montsalat.
16:30 Tornada a la Fàbrica Vella de Sallent, comiat.
ENVIAREM MÉS INFORMACIÓ I FULL D’INSCRIPCIÓ AVIAT!!
COMENTARIS:
Autor: Gemma Masip Bonet
Em reservo el dia. És important no defallir en la lluita per restaurar el runam salí de Sallent i pressionar per tal que es facin les coses bé. Fins ara l’empresa que explota la mina només ha mirat pels seus interessos, i els polítics del país s’han deixa portar per l’argument dels llocs de treball i, ara que hi ha un veritable problema amb l’aigua en veiem els resultats.
Autor: Narcís Prat
Només us volia recordar que el nostre grup ha publicat molts treballs sobre salinització de rius i que en som líders mundials en el tema i el Llobregat ens serveix d’exemple.
Podeu trobar-los a la nostra pàgina web
Us deixo alguns dels més recents
Cunillera-Montcusí, D.; Beklioğlu, M.; Cañedo-Argüelles, M.; Jeppesen, E.; Ptacnik, R.; Amorim, C.A.; Arnott, S.E.; Berger, S.A.; Brucet, S.; Dugan, H.A.; Gerhard, M.; Horváth, Z.; Langenheder, S.; Nejstgaard, J.C. Reinikainen, M.; Striebel, M.; Urrutia-Cordero, P.; Vad, C.F.; Zadereev, E.; Matias, M. 2022. Freshwater salinisation: a research agenda for a saltier world, Trends in Ecology & Evolution, online first. https://doi.org/10.1016/j.tree.2021.12.005
Cañedo-Argüelles, M. 2020. A review of recent advances and future challenges in freshwater salinization. Limnetica, 39(1): 185-211.
Ladrera, R.; Cañedo-Argüelles, M.; Prat, N. 2017. Impact of potash mining in streams: the Llobregat basin (northeast Spain) as a case study. Journal of Limnology (Forthcoming papers). DOI: 10.4081/jlimnol.2016.1525 https://diposit.ub.edu/dspace/handle/2445/122962?mode=full
RESPOSTA: Gràcies, Narcís! Coneixem la bona feina del grup Freshwater, i tant!. N’hem parlat alguna vegada (https://taulallobregat.org/category/organismes/fehm-freshwater-ecology/) i fins i tot La Núria Bonada i el Pau Fortuño van redactar una de les entrades. Mirem d’encertar bellugant-nos entre difussió/ activisme/ ciència … i segur que ens deixem algun aspecte! Mirarem d’enllaçar un d’aquests treballs a la propera entrada que parlem de salinització. Gràcies!
Necessitem una transició hídrica que permeti adaptar-nos al canvi climàtic al mateix temps que enfrontem el problema de fons: unes demandes que sobrepassen els recursos disponibles, ara més tensionats per la sequera. Un eix fonamental per a aquesta adaptació és la gestió de la demanda, especialment en l’àmbit agrari, que representa entorn del 80% de tots els usos consumptius de l’aigua. Com avançar en una transició hídrica que redistribueixi els recursos hídrics amb criteris d’equitat social i que tingui en compte les necessitats de les poblacions arrelades en el territori, l’ocupació i la defensa de patrimonis comuns?
Un pas endavant: el moviment ecologista i científic, la pagesia, moltes entitats i persones individuals es revolten, cada vegada més, a favor dels béns comuns amenaçats i contra una manera de viure que només fa mal . Nascut el 2021, el moviment dels Soulevements de la Terre està fent aparèixer la cara més represiva de l’estat francès, de la mateixa manera que l’acció de més de 100 científics davant del Congreso de los Diputados va posar en evidència la cara defensora de l’extractivisme i la depredació de recursos de l’estat espanyol.
Els Aixecaments de la Terra –”Les Soulèvements de la Terre” (SdT), en francès– és probablement el moviment ecologista més potent i massiu dels darrers anys a Europa. Els seus objectius se situen sempre en clau ambiental i contra “projectes nocius”, extractivistes o de l’agroindústria. Els darrers anys han organitzat trobades i cimeres que sovint han comportat accions de sabotatge per part dels activistes: contra la cimentera Lafarge, els camps de transgènics de Monsanto, les megaconques hidràuliques o infraestructures viàries com autopistes i túnels.
Operen des de diferents fronts i combinen tota mena de mètodes de lluita. Des de l’àmbit mediàtic, jurídic i institucional, amb campanyes, demandes i denúncies, passant per cimeres, manifestacions i accions imaginatives o també amb les accions directes i l’enfrontament amb la policia.
El moviment es va crear l’any 2021 i està conformat per nombroses associacions ecologistes, de l’àmbit rural i urbà, sindicats, grangers, estudiants, científics i persones a títol individual. Una xarxa amb més de 110.000 afiliats i 180 comitès locals que intervé en la vida pública, des de l’horitzontalitat i la descentralització, considerant que en l’àmbit local és on es poden aconseguir victòries.
El dimarts 20 de juny, catorze persones van ser detingudes per la divisió antiterrorista de la Gendarmeria en la investigació d’una acció duta a terme pel col·lectiu el desembre de 2022 contra la cimentera Lafarge, a Bouc-Bel-Air –a la regió de la Provença. L’endemà, 21 de juny, el Consell de Ministres ha dissolt per decret el col·lectiu, a petició del ministre de l’Interior Gérald Darmanin, que sovint ha optat per qualificar els mètodes de lluita del col·lectiu com ‘ecoterroristes’.
A la legislació francesa, els motius que poden justificar una dissolució estan detallats a l’article L212-1 del Codi de Seguretat Interior i van des de la provocació a l’odi fins als actes de terrorisme. Així, el Govern autoritza la dissolució d’associacions que “provoquin manifestacions armades o actes violents contra persones o béns”, un terreny ampliat per Darmanin en la seva llei contra el “separatisme” l’agost del 2021. En el seu escrit d’inici del procediment administratiu de dissolució, el Ministeri de l’Interior acusa SdT de “defensar i justificar la pràctica de l’ecosabotatge”.
Segons la policia, el moviment climàtic “està canviant”
Una nota policial del Servei Central d’Intel·ligència Territorial, feta pública el passat mes de novembre, informava de la investigació al voltant del col·lectiu SdT. Segons els investigadors, “es tracta d’un col·lectiu amb molt d’enginy, intel·ligència i comunicació perfectament controlada, i s’ha convertit en un important actor en la protesta ecologista radical, guanyant la simpatia d’intel·lectuals, associacions, sindicats”. Afegeixen que “els SdT han aconseguit encarnar el concepte de transversalitat de les lluites, amb un paper clau en la difusió i acceptació dels modus operandi més ofensius. Les accions de sabotatge les plantegen des d’una lògica defensiva de béns comuns amenaçats, i així convencen els militants per passar d’accions de desobediència civil a la resistència civil”.
Els serveis d’intel·ligència insisteixen en el fet que l’SdT integra “el nucli dur de la ultraesquerra” que, segons ells, conforma el moviment, i especialment els militants de Notre-Dame-des-Landes, “experimentats i forts de l’experiència zadista“. A aquests activistes se’ls hauria unit un altre grup d’activistes més joves, vinculats a Extinction Rebellion (XR). “Les revoltes de la Terra han creat una forma de sincretisme militant”, expliquen, barrejant “massificació i radicalisme”.
NO BASSARAN!
Els investigadors es mostren preocupats perquè “el moviment climàtic està canviant” i destaquen la “capacitat d’influència” i “seducció” exercida per SdT, que hauria aconseguit aixecar les lluites locals, “reunir-se àmpliament” i aportar “el seu saber fer”, el seu suport logístic, humà i financer. “Alguns activistes ambientals, cansats de manifestacions de conscienciació, van poder satisfer la seva recerca d’accions més virulentes i d’una estratègia més impactant. Des de l’SdT, normalitzen i troben legitimitat en els seus ecosabotatges amb el concepte de desarmament, és a dir, destruir les armes que destrueixen el planeta”. Un discurs molt més prometedor que la simple noció de “sabotatge”, jutgen els autors de la nota policial.
Finalment, la policia destaca la capacitat del col·lectiu per escenificar les seves accions clandestines i els sabotatges –a través de tutorials i vídeos a internet: “Són comunicadors qualificats, fan paròdies humorístiques i atractius vídeos de protesta assumint tant el component festiu com ofensiu dels seus esdeveniments”.
L’entitat il·legalitzada crida a fer-se “més visible”
A l’Estat francès, la llei castiga amb tres anys de presó i multa de 45.000 euros el fet de participar en el manteniment o reconstitució d’una associació o agrupació dissolta. Això vol dir que no es pot utilitzar el logotip, els eslògans o els comptes de xarxes socials d’un grup dissolt. La dissolució dels SdT també podria tenir conseqüències per a la vigilància dels activistes ambientals. Des de la Llei d’Intel·ligència de 2015, els serveis d’intel·ligència poden fer servir tècniques especials per prevenir accions per mantenir o reconstituir grups dissolts.
Amb l’amenaça de dissolució, més de 110.000 persones solidàries van signar una petició per fer pública la seva pertinença a les Revoltes de la Terra, autoinculpant-se i argumentant que el moviment “no es pot dissoldre perquè és múltiple i viu”. També s’han convocat manifestacions festives a les portes dels ajuntaments.
El col·lectiu, per ara, se centra en la campanya de la seva defensa i en les darreres hores ha publicat missatges i consignes on apunta els següents passos a seguir: “I si aquesta dissolució fos en realitat una crida ministerial a unir-se a un gran moviment de resistència? Un moviment suposadament prohibit però col·lectivament imparable en el punt de mira del poder però ancorat en els territoris, present en els llocs de treball i estudis, els graners i la rebotiga,i , fins i tot, dins de les administracions?. El govern vol fer-nos desaparèixer, però en realitat cada dia serem més visibles”. (https://directa.cat/lestat-frances-intenta-esclafar-el-moviment-ecologista-radical/)
El passat 6 d’abril, amb sang falsa i biodegradable, més d’un centenar d’investigadors i científics van portar a terme una acció de desobediència civil no violenta a Madrid. Els científics es van plantar davant la inacció climàtica i van tenyir el Congrés dels Diputats de vermell.
Pel seu interès a la nostra conca, us passem la crònica de com la pagesia de Ponent debat un canvi de model donada l’escassetat d’aigua i els efectes de l’emergència climàtica
El tancament d’aixeta dels canals d’Urgell i Segarra-Garrigues ha creat una situació nova i incerta, totalment desconeguda fins ara per les actuals generacions de pagesos de les terres de Ponent. La preocupació per les conseqüències de la falta de reg va portar l’Assemblea Pagesa de Catalunya a llançar una Crida per l’aigua el 12 de maig passat i a convocar una assemblea oberta al Castell del Remei, a la Noguera, que es va fer l’11 de juny.
L’assemblea va reunir més d’un centenar de persones arribades de totes les terres de Lleida i va tenir una primera part amb cinc intervencions, que van precedir al debat. Antoni Palau, professor d’ecologia aquàtica i recursos hídrics de la Universitat de Lleida, i Annelies Broekman, investigadora del grup Aigua i Canvi Global del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF), van descriure la situació des del punt de vista de les evidències científiques, i a continuació els pagesos Gerard Batalla (de l’Assemblea Pagesa), Jaume Perera (del Manifest del Gran Urgell) i Josep Maria Escribà (promotor del Manifest de Vallbona, el 2004) van reflexionar en veu alta sobre els canvis que el sector haurà d’afrontar per adaptar-se a l’escenari d’emergència climàtica i d’escassetat de recursos hídrics.
En opinió d’Escribà, cal iniciar un moviment cívic, “una conxorxa de ciutadans” –va dir–, que permeti superar el marc estricte de les comunitats de regants i implicar en la gestió democràtica de l’aigua a tots els altres sectors afectats. Pel que fa al model productiu, va defensar l’empresa familiar agrària perquè és més resilient que les grans explotacions, que, de la mateixa manera que ara conreen terres que abandonen els petits agricultors, quan no els surti a compte deslocalitzaran les produccions i se n’aniran a altres llocs.
Batalla va exposar que la solució hauria de ser múltiple. D’una banda, modernitzar el canal d’Urgell i millorar l’eficiència del reg, però al mateix temps abandonar el model d’agricultura i ramaderia intensiva i apostar per les explotacions extensives. Com que no hi haurà aigua per regar-ho tot, va dir, caldrà prioritzar cultius. Perera es va preguntar per què hi ha sectors intocables (“cal parar de regar les gespes”) i no va estalviar crítiques a Unió de Pagesos (“manifestar-se contra la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre és desviar l’atenció i no assumir les responsabilitats”, va dir) i als responsables de les comunitats de regants. També va reclamar que l’Administració rescati la gestió del Segarra-Garrigues de mans d’ASG (Aigües del Segarra Garrigues), “que va obtenir la concessió a corre-cuita el 2003, abans que Convergència i Unió sortís del Govern”.
Annelies Broekman, vinculada a la Taula del Llobregat, va donar arguments per un canvi de model que aposti per la producció de proximitat i per l’adaptació a les dificultats del futur. “Modernitzar no vol dir només tecnificar”, va dir, sinó que es pot treure partit del coneixement de l’agricultura tradicional. A més, l’experiència demostra que les tecnologies de precisió, per si soles, no estalvien aigua. En opinió seva, cal tornar al concepte natural de riu, tot respectant les zones inundables i sense “matar-lo” amb embassaments, perquè és fonamental per a la resiliència de tots els usos. Quant al model de gestió, cal una visó de conca com a sistema funcional i cal també l’apoderament del territori i donar importància a la governança: “cal aprendre a parlar, perquè ningú té la veritat absoluta i perquè les batalles no son constructives”.
Podeu llegir els punts comuns de la jornada i la posició concreta i contundent de l’Assemblea Pagesa aquí
Enfront això, l’Ateneu Rocaus de Sallent i ProuSal han dedicat l’enramada d’aquest any a la mineria. D’una manera divertida i participativa, sense oblidar el rigor en les explicacions, ambdues entitats han demostrat que es pot fer cultura popular i que la història, la nostra història o l’expliquem nosaltres o ens l’expliquen. Per això han dedicat l’enramada a les classes treballadores, i en record i homenatge als que han posat la vida front al capital.
Sallent un poble miner i quan neixes a Sallent, vius a Sallent o estimes Sallent, entens de seguida que la historia del poble es fa imposible d’explicar sense explicar “la mina”.
La mina no és només una explotació de sal, no son només les intal·lacions fabrils que fan posible l’extracció del mineral. La mina és l’empresa, totes les persones que hi han treballat, les lluites, les vagues, els acomiadaments, els expedients disciplinaris. Santa Bàrbara i la Butjosa. El sindicalisme combatiu i el sindicalisme groc. Les vídues, els orfes i els convenis col·lectius. Les galeries que cedeixen i posen en perill tot un barri i tones amuntegades de residu salí. Sallent és un poble que ha viscut també del tèxtil i de la metalúrgia, que té una història densa i centenars d’episodis per explicar. Però el Sallent d’avui no pot explicar-se sense la mina. Perquè aquesta és una forma de petjada geológica però sobretot, humana.
La possibilitat de fer negoci amb els recuros naturals, d’extreure les entranyes de la terra per a comercialitzar-les, fa que s’activi l’engranatge del capital: Hi haura qui invertirà per a muntar les instal-lacions, hi haurà qui dirigirà els treballs, hi hauran accionistes i rendiments mil·lionaris. Capital suís o francès, gestió estatal o privada. Excepte en el curt periode revolucionari, la història sempre s’ha escrit de la mateixa manera: els treballadors hi han posat el cos, la salut i la vida. Mentre que els beneficis i el confort s’han acumulat en altres mans. Són les mans de vellut del capital. Les altres, les mans rudes, desgastades, mutilades de vegades, de qui baixa a les galeries, “al tajo”, per donar pa als seus fills.
Sortosament, però, la mina no es només sacrifici obedient i sinistralitat silenciada. La mina són també aquells miners del primer torn, que el 22 de desembre de 1971es van negar a esperar en un lloc que estaba al descobert i on feia molt de fred. Aquesta protesta va ser un primer avís de que el tracte humiliant envers els treballadors, arribava al seu limit. (…)
Tensió i consciència de classe: Sallent com a expressió d’un dels pobles on es lluita per la dignitat de la classe treballadora. I aquestes petjades son les que volem que restin en la nostra memòria i són, probablement, les que ens fan ser, en bona part, com som.
Cadascuna té una vivencia personal del que ha significat la mina per a ella. Però col-lectivament sabem que ens ha forjat en una actitud de consciència, que no s’és res si no s’eé poble i que res ni ningú garantirà millor els nostres drets que nosaltres mateixes. Perqué nosaltres volem una vida digna i unes condicions de treball més humanes.
Sortim al carrer @MercatMusicaVic per denunciar un cop més la "Trola del porc" i reivindicar tot cantant "pageses a les granges, cultivant el menjar, intentant aconseguir, un canvi de model meravellós. I així per fi tots nosaltres, tindrem un demà!"
Un curs sobre fonts naturals per si a algú li interessa, fins ara grans oblidades, sobretot per la seva biodiversitat que pot se molt gran si no es netegen constantment i es fan petites basses a on no hi puguin accedir gossos, gent i altres
Justificar el agotamiento del agua y la tierra por la necesidad alimentaria no es admisible habida cuenta de la ineficiencia de la producción de calorías y proteínas de los modelos agroalimentarios de países ricos, con enorme huella energética e hídrica.
molts canals del Llobregat, que havia mirat i remirat quins eren els cultius apropiats pel clima, pel país. No havia rebut mai cap subvenció, ni cap visita de l’administració. Dedica la seva producció a famílies properes, que en coneixen l’origen i la qualitat, encara que no saben ben bé què hi haurà aquella setmana a la cistella.
dràstica la generació de residus en origen i que les mateixes empreses que els posen en funcionament siguin les encarregades de revaloritzar-los i reutilitzar-los. Amagar els residus sota terra o cremar-los, fent veure que no hi són o traslladar el problema, enviant-los a d’altres països, no és cap solució ni una resposta justa territorialment, socialment ni ambientalment.
Què reclama la Plataforma pel tancament de l’abocador de Can Mata ?
entorn del 80% de tots els usos consumptius de l’aigua. Com avançar en una transició hídrica que redistribueixi els recursos hídrics amb criteris d’equitat social i que tingui en compte les necessitats de les poblacions arrelades en el territori, l’ocupació i la defensa de patrimonis comuns?
Batalla va exposar que la solució hauria de ser múltiple. D’una banda, modernitzar el canal d’Urgell i millorar l’eficiència del reg, però al mateix temps abandonar el model d’agricultura i ramaderia intensiva i apostar per les explotacions extensives. Com que no hi haurà aigua per regar-ho tot, va dir, caldrà prioritzar cultius. Perera es va preguntar per què hi ha sectors intocables (“cal parar de regar les gespes”) i no va estalviar crítiques a Unió de Pagesos (“manifestar-se contra la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre és desviar l’atenció i no assumir les responsabilitats”, va dir) i als responsables de les comunitats de regants. També va reclamar que l’Administració rescati la gestió del Segarra-Garrigues de mans d’ASG (Aigües del Segarra Garrigues), “que va obtenir la concessió a corre-cuita el 2003, abans que Convergència i Unió sortís del Govern”.
