DECRÉIXER, també en el regadiu

La pregunta NO és: Podem evitar el COLAPSE ?

Cada vegada més  s’estén l’acrònim TINA (There is no alternative) que traduïda al català podria ser SÍoSÍ

La pregunta és:  Què podem fer per a adaptar-nos-hi?  Podem aprofitar aquesta crisi per ser més felices i viure d’una manera millor? Quin model hem de desenvolupar?

Doncs la  pregunta pel que fa a l’aigua, al regadiu,  tal vegada és:

Volem construir llocs de vida basats en el patrimoni ecològic i cultural de l’aigua o busquem convertir les nostres terres en  llocs   de sacrifici per a la producció intensiva?

Buscar alternatives al model de desenvolupament públic-privat, el que domina i s’expandeix pels territoris del transvasament, requereix mirar les experiències de gestió comunitària i autònoma, i totes les que s’organitzen al marge del control de poders centralitzats, estatals o regionals.

En contraposició al model agroindustrial, hi ha hagut nombrosos casos de resistència al desenvolupament i implementació d’aquest model dominant, alternatives que s’erigeixen en certa manera com un model de regadiu “tradicional” basat en la defensa d’un espai i uns valors (ecològic, socioeconòmic) que proposen sostenibilitat enfront de l’extractivisme.

Revertir la  dinàmica extractivista requereix una comprensió més profunda de les febleses i fortaleses de les diverses experiències comunitàries i les seves interaccions amb el sector públic i privat.  Des d’una perspectiva de sostenibilitat i de justícia social és necessari reconsiderar els projectes estatals de ‘modernització’ i la intrusió d’empreses exportadores en espais comunitaris, perquè llavors es creen unes   comunitats de regants que es desenvolupen a partir de l’explotació privada del camp  (intensificació, exportació)

 La ‘modernització’ basada en el model agroindustrial no sols posa en risc els ecosistemes, sinó que redueix el camp de possibilitats polítiques: la diversitat organitzativa: es redueix a un model tecno-administratiu que abdueix la propietat del patrimoni socioecològic de la comunitat-horta. Sortir d’aquest cercle viciós imposa la necessitat de revisar els models organitzatius i de propietat en els quals el públic i privat prevalen sobre el comunitari. El model de propietat de la terra de l’aigua, les normes de repartiment, les institucions com els sindicats i jurats de reg són mecanismes que poden suposar “límits al desenvolupament” o “límits de sostenibilitat”, segons la perspectiva de l’anàlisi.

Un desenvolupament sostenible requereix de límits espacials, hidrològics, ecològics i socials. En canvi…existeixen els límits en les actuals polítiques de regadiu? Quin paper real tenen? Què impedeix la seva aplicació?

Una imatge molt il·lustrativa de l’estat de la qüestió
L’aigua pels nous canals, agroindústria. Els rius/ecosistemes i les antigues formes de regadiu pel final, si hi ha cabals sobrants i mig canalitzats!

Ens cal  construir llocs espacialment determinats amb claredat i amb accés transparent a la circulació de l’aigua per a tots els regants, que incloguin la protecció dels aqüífers i sota el control de les comunitats.

 

Més informació: https://fnca.eu/82-ultimas-noticias/1772-agua-conflicto-y-politica i

https://crashoil.blogspot.com/

I també pot servir per veure la situació actual: https://www.unep.org/es/resources/Global-Resource-Outlook-2024

Spread the love
Aquesta entrada ha esta publicada en Agricultura, Aigua subterrània, Alimentació sostenible, Aqüífers, Assemblea pagesa, Cabals, Col·lapse, Contaminació, Decreixement, Distribució mail list, Ecosistemes humits, Emergència Climàtica, Estudis, Exemples, FNCA Fundación Nueva Cultura del Agua, Investigació i recerca, NNUU, Participació, Regadius, Sequera, Sistemes Naturals, Xerrades. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.