Llums i ombres de dos anys de gestió pública de l’aigua a Terrassa
Quins problemes hi ha amb els comuns?
Al desembre de 2020 es compleixen dos anys des que l’empresa pública de gestió d’aigua de Terrassa Taigua agafava el relleu de l’empresa privada MINA Aigües de Terrassa. No obstant això, MINA manté part de la seva influència a través de contractes i serveis relatius a l’aigua, en vigor avui dia. No ajuden a culminar el procés de remunicipalització de l’aigua els terminis de l’administració, ni tampoc els recels dels moviments socials a entrar en la institució. Tampoc que el procés de negociació de la creació i l’establiment de les atribucions tant de l’empresa pública Taigua com de l’Observatori de l’Aigua de Terrassa es duguessin a terme amb l’anterior equip de govern municipal.
( segueix després del vídeo)
Al desembre de 2019, en complir-se el primer any de gestió pública de l’aigua a Terrassa (Barcelona), la tinenta d’alcalde de Territori i Sostenibilitat de l’Ajuntament, Lluïsa Melgares, i el gerent de Taigua, Ramon Vazquez, van presentar els resultats dels primers dotze mesos: un milió d’euros de benefici que per primera vegada en set dècades no es van repartir a gust dels membres d’un consell d’administració privat. Doncs… a què es va destinar el que es va guanyar en el primer any de gestió pública? Majoritàriament, a manteniment, millora i atenció d’avaries de la xarxa de distribució, bastant antiquada, van anunciar llavors des de l’Alcaldia. Van poder decidir els ciutadans, d’alguna manera, a què es destinaven aquests diners? La resposta és no. Per a l’Observatori de l’Aigua de Terrassa (OAT), l’òrgan participatiu municipal per a la gestió i governança de la gestió d’aigua, és fonamental aprofundir en els processos de participació ciutadana i en el control social de la gestió de l’aigua. Beatriz Escribano és la presidenta en funcions de l’Observatori: “No tenim marge de decisió sobre on van els diners dels beneficis de l’empresa pública de l’aigua, més enllà de la part en la qual tenim representació en el Consell d’Administració de Taigua”, assenyala.
L’Ajuntament, per veu de la tinenta d’alcalde Lluïsa Melgares, assumeix que el paper del OAT és el de “reclamar a l’Ajuntament que s’afanyi i faci les coses millor, i el fa bé”. Però també adverteix dels terminis i maneres de treballar de l’administració, que resulten ineludibles: “Nosaltres treballem totes les propostes que ens arriben de l’OAT, i sé que l’administració va lenta i la ciutadania té pressa; però assumir municipalment tota la gestió de l’aigua en una ciutat com Terrassa és molt lent”.
Gairebé dos anys després de esdevenir la gestió pública de l’aigua, queden vigents sis contractes entre MINA i l’Ajuntament, amb un parell d’anys de vigència. Els equilibris entre les arestes del triangle format per Taigua, l’Ajuntament i l’Observatori són difícils. L’OAT, que enguany compta amb un pressupost al voltant de 17.000 euros, no vol veure’s reduïda, amb el temps, a un simple òrgan consultiu sense més atribucions. Anna Crispi és la cap de la Secció de l’Aigua de l’Ajuntament, i resumeix les funcions de cadascun dels tres ens: “Les funcions de l’Ajuntament, de Taigua i de l’OAT són diferents i complementàries: El titular del servei i qui pren les decisions és l’Ajuntament. Taigua és la gestora, qui executa el servei i assegura el proveïment d’aigua a la ciutat. L’OAT té la funció d’òrgan de participació on es fan propostes i es fiscalitza el treball de les altres dues”.
Per a la doctora en antropologia social, Edurne Bagué, la cosa va d’altra manera: “S’ha de treballar més perquè les persones i la ciutadania puguin passar comptes amb l’Ajuntament. Perquè si l’aigua és un bé públic, la gent ha de tenir alguna cosa a dir, i això és el que encara no ha entès l’Ajuntament: No entén què significa treballar amb la OAT”. Cap al 2015, la doctora Bagué va conèixer la Taula de l’Aigua i el procés de remunicipalització de Terrassa, tema sobre el qual versaria la seva tesi doctoral. L’experta entén que aquestes pràctiques de participació real es veuen, des de l’administració, com a invasives: “Als polítics no els entra al cap, i els genera rebuig perquè les atribueixen a un qüestionament de les seves pròpies figures polítiques i dels seus propis rols”. Què significa per a l’administració treballar amb activistes i viceversa? Aquest debat, sempre present en els moviments socials, ha calat també en l’OAT, que ha superat una crisi aquest mateix mes de maig quan el seu anterior president, Juan Martínez, va presentar la dimissió mitjançant una carta al·ludint motius personals.
A Catalunya, un 80% de la població rep l’aigua des d’empreses privades o d’operadores mixtes, és a dir empreses participades per altres empreses privades Aquesta pràctica inexistència del gestor públic resulta un punt d’inflexió en tot el moviment de remunicipalització de l’aigua a Terrassa. Un moviment que va començar a gestar-se a partir de les mobilitzacions ciutadanes del 15M, el 2011, i de la mà del projecte polític Procés Constituent liderat per Arcadi Oliveres i Teresa Forcades a Catalunya i que es va organitzar el 2014, quan el moviment per a la remunicipalització de l’aigua a Terrassa va establir contactes amb la plataforma Aigua és Vida. “La riquesa de la Taula de l’Aigua és que assumeix el discurs de que l’aigua no és una mercaderia i l’omple de contingut —explica l’antropòloga Edurne Bagué—. Va ser clau per tot aquell procés de creació d’una consciència pública sobre el tema de l’aigua el fet que el grup de treball del projecte fos transversal, i que la gent que podia tenir reticències sobre el procés estigués present des del començament, aprenent a mesura que s’anaven generant els debats”, conclou.
DESEMBARCAMENT A LES INSTITUCIONS I EFECTE REBOT
Com passa en tot moviment social que aconsegueix un èxit, temps després el sistema es reorganitza i es produeix un efecte rebot. MINA es queda sense la gestió, però pot anar trampejant uns anys gràcies als contractes pendents: el sanejament i els embornals. L’Ajuntament ha vist com de sobte ha de tractar aquests temes amb l’OAT, gent molt diferent a l’empresariat de MINA, encara que ha estat capaç d’imposar els seus temps, els seus terminis i els seus mètodes.
Encara que el moviment social de l’aigua va celebrar el seu primer gran èxit amb la remunicipalització, segueix situat dins de les dificultats de tractar amb l’administració i la gestió interna del propi moviment, que a vegades recela d’estar dins de l’administració. “L’embranzida s’acaba”, explica el membre de la Permanent de l’OAT, Francisco Rodríguez: “El moviment per l’aigua pública es troba en un moment de punt mort. Just quan concloíem les negociacions amb l’Equip de Govern, va haver-hi les eleccions del 2019, i el Govern va canviar —explica Rodríguez—, això va alentir molt les coses, i es va haver de començar de zero amb el nou consistori”.
En retrospectiva, fent balanç i més enllà dels debats interns i les dificultats per aprofundir en el control social de la gestió de l’aigua, des de l’OAT fan èmfasi en tot el treball realitzat des de desembre de 2018, quan el servei va passar a mans públiques: “Hem aconseguit permeabilitat entre els grups de treball de l’Observatori, grups de recerca universitaris, amb l’Ajuntament i amb Taigua, amb una plataforma de comunicació molt intensa que ens aporta molt coneixement, clau per a elaborar futurs projectes i polítiques”, resumeix la presidenta en funcions de l’OAT, Beatriz Escribano.
“El punt central és Agbar —resumeix la portaveu d’ Aigua és Vida, Míriam Planas—, aquest monopoli s’ha construït durant dècades al nostre país, amb una concessió per a la gestió de l’aigua que data de l’època franquista” Gairebé dos anys després de gestió pública, queden vigents sis contractes entre MINA i l’Ajuntament, amb un parell d’anys de vigència. Són contractes per serveis com el d’informàtica, lloguer de locals o compra d’aigua de pous, tot fruit de l’acord al qual es va arribar el 2018, al final de la quarta pròrroga que es va concedir a MINA després de desembre de 2016: “Aquests contractes responien a la intenció d’arribar a un acord que servís per a pacificar i per a accelerar el procés perquè la ciutadania de Terrassa tingués una aigua pública”, justifica la tinenta d’alcaldia Lluïsa Melgares. “Parlant amb fonts municipals —recorda el membre de la Permanent de l’OAT, Francisco Rodríguez— ens explicaven que, a vegades, quan algú demanava massa informació a MINA, el president Marià Galí cridava directament a l’alcalde per a preguntar què passava, que si ell no portava bé les coses de l’aigua. I allí acabaven les preguntes”.
Certament, tots els testimonis preguntats per a aquest article coincideixen a assenyalar la gran tensió que es va viure durant tot el procés de remunicipalització. L’alcalde, Jordi Ballart, va deixar el seu partit (el PSC) i l’alcaldia al novembre del 2017 al·ludint motius personals: “No va ser únicament per aquest motiu, però sí principalment —també se li atribueix la dimissió a desacords amb el seu partit per l’aplicació de l’article 155, que va suposar la intervenció de l’autonomia catalana—; la decisió de municipalitzar l’aigua va provocar una pressió molt important per part dels lobbies, no solament de MINA “, assenyala la tinenta d’alcaldia, Lluïsa Melgares. Ballart va denunciar amenaces, i la recerca policial es troba actualment en curs. Posteriorment, l’alcalde va fundar un nou partit, Tot per Terrassa, amb el qual va guanyar les eleccions i l’alcaldia, al maig del 2019. Com diu Edurne Bagué, “privatitzar es fa en un dia, però retornar un bé al domini públic costa molt de temps” No es pot saber qui és culpable d’aquestes pressions fins que la justícia no es pronunciï, però és fàcil anomenar les empreses que formen del lobbie del qual parla la tinenta d’alcaldia Melgares.
A Catalunya, un 80% de la població rep l’aigua per part d’empreses privades o d’operadores mixtes, és a dir empreses participades per altres empreses privades. D’aquests, un 70% de la població rep aigua per part de l’empresa Agbar, filial de la multinacional Suez, que declara uns ingressos anuals de més de 15.000 milions d’euros. A la resta del món, el 90% de la ciutadania rep aigua pública. A Espanya, el 50%; i a Europa, el 80%. Agbar, al seu torn, era la màxima accionista de MINA a Terrassa. “El punt central és Agbar —resumeix la portaveu d’ Aigua és Vida, Miriam Planas—, aquest monopoli s’ha construït durant dècades al nostre país, amb una concessió per a la gestió de l’aigua que data de l’època franquista. Això s’ha perpetuat en el temps, arribant fins a la situació d’avui dia”.
ÉS POSSIBLE ALGUN TIPUS D’ ENCAIX?
Pot encaixar una proposta articulada i plural com l’OAT en l’administració pública? Ara mateix, amb lleis que limiten la participació i els costums polítics actuals, és difícil. Per a Miriam Planas, el moviment de remunicipalització a Terrassa “encara ha de créixer, afermar-se i enfortir i el seu èxit en el temps dependrà de si la ciutadania es reapropia d’aquesta gestió de manera efectiva”. Segons assegura Hug Lucchetti en el seu treball de final de màster sobre el procés de remunicipalització de l’aigua a Terrassa, “cal avançar en propostes que incorporin canvis en els reglaments de participació per a incloure la perspectiva de la coproducció i cogestió de serveis i polítiques públiques, així com per construir nous relats que ajudin a canviar l’actual cultura política recelosa davant aquests tipus d’innovacions”. El temps dirà: com diu Edurne Bagué, “privatitzar es fa en un dia, però retornar-lo al públic costa molt temps”. A nivells pràctics, Miriam Planas recorda que en els propers anys desenes de ciutats a Catalunya veuran finalitzades les seves concessions amb empreses privades per la gestió de l’aigua. Si aquestes ciutats arriben a la data en què finalitza el contracte amb el nivell de treball i xarxa aconseguit en aquells dies a Terrassa, potser poden emprendre un procés de remunicipalització i fer front també als problemes, discrepàncies i impediments que comporta no deixar en mans de l’empresa privada el control i benefici de la gestió d’un bé i un dret bàsic com és el servei d’aigua.
gràcies a Gerardo Santos Cardosa El Salto diario 9 NOV 2020
(https://www.elsaltodiario.com/agua/luces-sombras-dos-anos-gestion-publica-terrassa)
La recuperació del servei púlic de l’aigua per l’ens municipals , compte amb les dificultats que s’exposen a l’escrit ” Llums i ombres de dos any ……………..”
La participació ciutadana no pot dir que sigui un exit de participació ……….
una governança extrictament mucicipal del servei de l’abastament te mancanses per la falta de corresponsabilitat del usuaris ( ciutadants).
Aigua.Coop SCCL. ho va exposar quan s’aleboraba el retorn del servei a l’Ajuntament en les diferents taules públiques que va esta invitat. Els “politics” que governen els costa cedir o compartit els diferents criteris que aporta L’Observatoria. ( no hi ha empatia)
En aquest dos anys preu de l’aigua no ha baixat. Els resultats económics de la gestió han donat beneficis ” un milió d’euros” ……….
Una gestió d’Económia Social i Solidaria assegura una governança democratica i participatica i corresponsable.
tenim un exemple molt apropo de Terrassa la COMUNITAT MINERA OLESANA SCCL que ofereix una aigua de qualitat a un 50 % de la mitjà de Catalunya.
Tenim un problema que mirarem de solucionar: no apareixen els comentaris a la pàgina, per més que els donem l’aprovat. Perdoneu, mirarem de fer-ho millor