Podem afrontar  la sequera amb una gestió sostenible de l’aigua?

El període que va de juny a agost ha registrat les temperatures més elevades des de, almenys, 1961, superant folgadament a l’estiu de 2003, el més càlid fins ara, segons dades de *AEMET. Les precipitacions van ser molt escasses al juny i juliol, mentre que a l’agost es van registrar fenòmens associats a tempestes molt adversos. Es va tractar del novè estiu més sec de la sèrie històrica. La tardor d’enguany serà més càlid de l’habitual a Espanya, especialment en el vessant mediterrani i Balears, i més sec del normal en el nord-oest peninsular. Els climes àrids avancen a Espanya, des de mitjan segle XX, a un ritme anual d’uns 1.500 quilòmetres quadrats a l’any, l’equivalent en cinc anys a l’extensió de la província de Màlaga, en detriment dels climes temperats. En el sud-oest d’Europa les onades de calor s’estan incrementant entre 3 i 4 vegades més ràpid que en la resta de zones de latituds mitjanes. La sequera exigeix respostes

Javier Martín-Vide i Narcís Prat, de l’Institut de Recerca de l’Aigua (IdRA) de la Universitat de Barcelona

La sequera és un risc natural de començament indefinit, no disruptiu, com passa amb les pluges torrencials o els terratrèmols. La sequera meteorològica és una escassetat d’aigua conjuntural, mentre que l’aridesa suposa una escassetat hídrica estructural. Espanya pateix amb freqüència sequeres i compta amb espais àrids. Les regions humides, com el nord d’Espanya, també pateixen sequeres, quan plou bastant menys del que és normal, mentre que a les regions àrides, com el sud-est peninsular, si plou l’habitual, no es podrà parlar de sequera. Si els recursos d’aigua circulants i emmagatzemats en els embassaments baixen d’un cert nivell es parla de sequera hidrològica, i de sequera agrícola i edàfica quan el sòl ressec afecta als cultius de secà o als de regadiu. Igualment, existeix la sequera ambiental, quan els ecosistemes es veuen afectats negativament per la falta d’aigua. I fins i tot es  pot parlar de sequera socioeconòmica, en el cas que el subministrament d’aigua a la població i al sistema productiu es vegi seriosament compromès.

Després de l’any 2021, que va ser molt sec en gran part d’Espanya, els anys següents  han continuat amb la mateixa tònica d’escassetat de pluges, cosa que ha donat lloc al fet que l’aigua emmagatzemada als embassaments aconseguís, de mitjana, el 20 de setembre, només 18.810 hectòmetres cúbics (33,5% de la seva capacitat), més de 17 punts per sota de la mitjana de l’última dècada. Només a la Comunitat Valenciana, per les copioses precipitacions en el començament de la primavera, i al País Basc, Astúries, Madrid i La Rioja se superava modestament el 50%. A Catalunya, i en altres comunitats, en els últims 24 mesos, l’escassetat de pluges continua sent molt acusada excepte en alguns punts (per exemple, als Ports de Tortosa-Beseit). Per a la franja del litoral i prelitoral alguns índexs pluviomètrics permeten qualificar la sequera d’excepcional.

Aquesta situació excepcional serà la nova normalitat en el futur? Quantes regions més sofriran aridesa o grans sequeres esquitxades per forts temporals de manera habitual? Les sequeres ambiental o socioeconòmica poden ser habituals en el futur?

Encara que els consums urbans ja són baixos en moltes ciutats (100-125 litres per persona i dia), podria arribar-se a uns 80 litres per persona i dia, la qual cosa constituiria un notable estalvi. Per a això l’ús d’aigües pluvials hauria de ser obligatori en urbanitzacions, habitatges unifamiliars, polígons industrials i altres superfícies.

Ni grans embassaments ni transvasaments són ja possibles a Espanya: simplement, no hi ha prou aigua. L’impacte ambiental de les infraestructures actuals implica que només la meitat dels rius espanyols estan en un bon estat ecològic. A més, amb el canvi climàtic nevarà menys, la neu es fondrà abans i les reserves als embassaments s’esgotaran (ja ha passat enguany). I encara hem d’afegir que la vegetació i els cultius demandaran més aigua per l’augment de temperatura. La millora dels regadius o la reutilització d’aigües de depuradora no compensaran les pèrdues pel canvi climàtic a mitjà termini. Ni, si seguim com fins ara, podrem disposar dels cabals ambientals necessaris per a complir els requeriments de la Directiva Marc de l’Aigua (DMA).

El model de més recursos amb infraestructures ja no és possible. Els mangos o alvocats en zones àrides no es podran mantenir en el futur. Solucions? Estalvi, eficiència, millorar les  pràctiques agrícoles o fer servir  fonts alternatives, com, per exemple, la dessalació i l’ús d’aigües regenerades a la costa. Això pot assegurar l’aigua per a la població i la indústria, però no per als regadius actuals o futurs. Cal produir aliments, però de manera sostenible. L’agricultura industrial, les macrogranges, els mangos o alvocats en zones àrides, etc., no es podran mantenir en el futur.

Ens cal una cosa  molt important, clau, decisiva per a una gestió de l’aigua sostenible: ordenació del territori i gestió del paisatge. Les grans masses arbòries contínues actuals semblen preparades  per grans incendis i, com a conseqüència, per l’erosió del sòl que provoca, després, més aridesa. Cal disminuir la biomassa forestal i transformar el paisatge en taques heterogènies de cultius, pastures, maquies i boscos, d’acord amb el clima de cada àrea. D’aquesta forma contribuïm a evitar la propagació dels incendis forestals i recuperem l’aigua en els sòls i els aqüífers.

Però aquest model té un problema: fa falta voluntat política i canvis en la mentalitat dels usuaris de l’aigua per a poder establir un nou paradigma de la gestió hídrica en línia amb la sostenibilitat. Serem capaços d’avançar cap a un futur sostenible? No fer-ho suposarà augmentar els efectes negatius de les sequeres i l’aridesa, i un gran cost social i econòmic per a tota Espanya. No som optimistes, tant de bo ens equivoquem.

Joan Ripoll. Director del grau en Economia i Gestió de la Universitat Abat Oliba CEU.

El període de sequera persistent que ens afecta evidència una qüestió òbvia, però que sovint sol passar desapercebuda: que l’aigua és un bé escàs, especialment a Espanya, i que aquesta escassetat tendirà a augmentar. Aquesta realitat convida a una sèrie de reflexions sobre els problemes i reptes que la sequera i el canvi climàtic ofereixen a la nostra economia.

1.  En termes d’oferta, l’aigua procedeix de tres orígens: aigües superficials (74%), aigües subterrànies (23,5%) i els recursos no convencionals, com la dessalació (2,5%).
2. El volum màxim d’aigua embassada ha estat, des de 2010, de gairebé 45.000 hectòmetres cúbics per any en mitjana. No obstant això, aquest reservori d’aigua tendeix a la baixa. Un règim de pluges inferior a la mitjana i més irregular unit a unes temperatures gairebé un grau més elevades impedeix compensar el consum anual d’aigua. D’aquesta manera, sistemàticament des de 2013, el nivell màxim d’aigua disponible està per sota del màxim de l’any anterior. En els últims 10 anys, aquesta disponibilitat màxima d’aigua s’ha reduït en un 23% (fins als 35.000 hectòmetres cúbics per any), perquè han minvat les aportacions als llits dels rius no sols per una pluviositat menor sinó perquè també la calor ha augmentat la evapotranspiració. Espanya utilitza més aigua a l’any que França, Portugal, Grècia, Itàlia o Alemanya. El principal ús d’aquesta demanda és l’agricultura
3. La demanda d’aigua anual s’estima entorn dels 32.000 hectòmetres cúbics per any. El principal ús d’aquesta demanda és l’agricultura (65%), seguit del sector industrial (19%) i del proveïment urbà (14%). També ha de destacar-se el cabal mediambiental que ha de respectar-se en les conques hidrogràfiques.
4. El volum d’aigua de reg utilitzat per les explotacions agràries ronda els 15.000 hectòmetres cúbics a l’any. La major part de la superfície (68%) es rega amb aigua superficial, seguida per les aigües subterrànies (26%). /
5. A Espanya, són gairebé quatre milions d’hectàrees dedicades al regadiu, enfront dels 2,5 d’Itàlia, el 1,2 de Grècia o 1,4 de França. De fet, Espanya és el primer país de la UE en superfície de regadiu. El 53% d’aquesta superfície es rega amb el sistema localitzat o per degoteig, el més eficient. El sistema de reg per gravetat concentra el 23,5%, el reg per aspersió és del 15%, mentre que el reg automotriu representa el 8,5% de la superfície total de reg. En els últims anys s’ha registrat un augment del 20% en la superfície regada
6. La superfície regada a Espanya és només un 23% del total de superfície conreada, però la seva contribució a la producció final vegetal és del 65% del total d’un sector, el primari, que representa el 3% del PIB i el 4% de la població ocupada. El potencial productiu i de generació d’ús del regadiu unida a la percepció entre els agricultors que la provisió d’aigua anava a ser il·limitada i a un preu molt reduït expliquen que s’hagi registrat un augment del 20% en la superfície regada en els últims 20 anys. La desertificació del territori avança irremeiablement des del sud-est de la península cap a les zones més humides del nord
7. No obstant això, l’extensió del regadiu té com a contrapartida la sobreexplotació dels recursos hídrics en un país amb territoris on aquests són realment escassos. Aquesta dinàmica ha anat acompanyada d’un abandó progressiu de terres en les zones de secà. La conseqüència és la degradació del sòl per l’erosió i la desertificació del territori, que avança irremeiablement des del sud-est de la península cap a les zones més humides del nord.
8. Amb independència de les causes naturals (sequera / pluviometria / calor), a Espanya existeix un clar desequilibri entre l’oferta i la demanda d’aigua. Aquest estrès hídric, que s’ha anat agreujant amb el temps, s’ha intentat resoldre històricament pel costat de l’oferta: embassaments, transvasaments, sobreexplotació de rius, aqüífers i aiguamolls, dessalinitzadores… Però ha arribat un punt en què el ritme al qual ha anat creixent la demanda no pot ser compassat per l’oferta.
9. El problema no és tant que falti aigua perquè plou menys o de manera més irregular, sinó més aviat perquè el consum d’aigua resulta excessiu. Per això és urgent un canvi de paradigma en el model de relació i explotació de l’aigua a Espanya. La idea és procurar l’estalvi i l’optimització en l’ús de l’aigua, ajustant la gestió de les conques hidrogràfiques a l’oferta d’aigua disponible: ha de ser aquesta oferta qui determini la demanda i no a l’inrevés.
10. La gran oportunitat passa per la digitalització dels usos de l’aigua. Així, la instal·lació d’eines de  sensorització i comunicació o el desenvolupament de plataformes informàtiques d’anàlisi, consulta i registre de dades poden dotar a l’agricultura de gran quantitat d’informació per a poder aplicar models predictius i aconseguir estalvis en l’ús de l’aigua, però també en els principals inputs de les explotacions com a fertilitzants, fitosanitaris i energia. Els recursos del PERTE (Projecte Estratègic per a la Recuperació i la Transformació Econòmica, 3.060 milions d’euros) pretenen finançar aquesta inversió en infraestructures i formació de persones, necessària perquè la transformació digital i modernització del sector agrari siguin una realitat.

(Traducció de LA TAULA DEL LLOBREGAT   de l’article del Periódico:  https://www.elperiodico.com/es/entre-todos/20220926/manejo-pertinaz-sequia-entender-75899164)