Els límits planetaris dels que vam parlar dilluns passat no són compartiments estancs, sinó que tenen fortes interaccions. Per exemple, el canvi climàtic afecta la biodiversitat , els canvis en l’ús del sòl i la disponibilitat d’aigua dolça. Però és que, a l’inrevés, la disponibilitat d’aigua dolça afecta la biodiversitat i els canvis d’ús del sòl, i pot agreujar el canvi climàtic. Aquest és part de la raó per la qual sobrepassar els límts és tan perillós: ens acosta a punts de no retorn que es poden desencadenar en cascada. Per aquesta mateixa raó, qualsevol estratègia de mitigació dels problemes que afecten un dels límts planetaris s’ha d’aplicar tenint-los en compte tots. Aixì, no té sentit que, per assegurar la disponibilitat d’aigua dolça, destruïm els hàbitats d’ecosistemes essencial i irremplaçables. Necessitem un abordatge integral del problema ambiental, que en el fons n’és un de sol, amb múltiples facetes. A qui vol aportar de debó el medi ambient. li interessa tot en conjunt, no només la meitat.
Volem especialment destacar un enfocament : el de la salut planetària (Horton, 2015) L’enfocament de la salut planetària és fins a cert punt evident i al mateix temps revolucionari . Implica reconèixer que els humans som éssers vius i que necessitem ecosistemes saludables i funcionals, que la nostra salut no es pot deslligar de l’entorn on vivim, amb el qual establim múltiples interaccions, algunes de més òbvies i altres de més subtils. I, a conseqúència d’això, si el medi ambient està malalt, nosaltres també estarem malalts. En definitiva, la protecció del medi ambient no és un caprici de grenyuts idealistes i malcriats, sinó una qüestió, mai més ben dit, vital ,ja que ens hi va la vida, literalment. I si el nostre sistema econòmic està dissenyat de tal manera que no és capaç de preservar el medi ambient, això voldrà dir que es tracta d’un sistema econòmic malalt , patològic (Turiel. 2025).
“A Catalunya l’aigua ja no va pels rius, sinó pels tubs”, vam sentir dir fa molt de temps a en Narcís Prat. I no hi altra alternativa viable que decréixer, no fer més tubs, no gastar tanta aigua -indústries, mineria, oblit de l’agroecologia- si no volem agreujar la crisi on ja som tot@s plegat@s. Pel que fa a l’aigua, podeu llegir https://www.nationalgeographic.es/medio-ambiente/2022/12/la-crisis-del-agua-en-europa-es-mucho-peor-de-lo-que-pensabamos
A casa nostra fa temps que moltes entitats de caire ecològico-social denunciem el tema i defensen que l’aigua ha de ser als rius. Recordem especialment la trobada franco-catalana del 2014 on diferents organitzacions (PDE, GDT, …) van explicar cadascuna una distopia en el seu àmbit, (com veuen el futur del riu on son i que coneixen bé) i, on, en clau d’humor, ens va visitar un becari del professor Saratoga per explicar-nos els tres principis de la tubologia i animar-nos a ser lampistes dels tubs, descobrint on van i la seva absurditat. Aqui teniu el vídeo que vam poder guardar de la seva visita, el 2014:
