Números sobre la Taula!

“Les sequeres es gestionen  quan no estem en emergència, de la mateixa manera com diem que els incendis s’apaguen a l’hivern!”

Annelies Broekman porta diversos lustres dedicada a l’estudi de les polítiques de gestió de l’aigua a Espanya i a la resta d’Europa. Doctora en Agronomia i membre de l’equip d’Aigua i Canvi Climàtic del Centre de Recerca d’Ecologia i Aplicacions Forestals (CREAF), també forma part de l’eqiuip dinamitzador de la TAULA DEL LLOBREGAT.

Broekman és una de les veus més crítiques amb el model d’usos i consums de les reserves hídriques de les societats occidentals actuals, també la de Catalunya.

Creu que Barcelona entrarà en emergència per falta d’aigua al gener, tal com estima la Generalitat si no plou?

Sí. No conec al detall tots els números, perquè es tracta d’un sistema macro gestionat per moltes mans. Grosso modo, és molt probable que si no plou entrem en emergència, sí.

Vostè ha denunciat sovint que es confia massa en les restriccions per a combatre la sequera. A què es refereix?

Patim una sobreexplotació crònica dels recursos hídrics,  i per això quan entrem en sequera som més vulnerables que si féssim els deures en època de normalitat. Les sequeres s’haurien de gestionar quan no hi ha emergència, de la mateixa manera que es diu que els incendis s’apaguen a l’hivern. Ara que Catalunya està en emergència és molt difícil fer miracles amb les infraestructures de què  disposem. L’única cosa que ens queda és aquest pla de gestió de la sequera, que celebro perquè abans no existia, però que al meu entendre és massa tímid.

Per què?

Perquè en general protegeix molt més els usos industrials i urbans de serveis que té Catalunya, ja que són els que tenen un major cost econòmic i que fan enfadar  als poders fàctics. El sector turístic no s’ha adequat, hi ha indústries que usen directament l’aigua com a producte, com Estrella Damm o Coca-Cola, amb usos molt quantiosos.. En general les polítiques de gestió de la sequera ataquen amb major duresa al sector agrícola i de forma més tímida als interessos industrials. Hauríem de tenir un debat públic entre tècnics, polítics i científics amb números sobre la taula.

Ha esmentat el sector agrícola, que és el que més aigua empra amb diferència. Han de replantejar-se alguns dels seus usos?

No és un sector homogeni. Una cosa és conrear blat de moro o alfals i exportar-lo per a l’alimentació de vaques a Qatar i una altra són  els agricultors els productes dels quals es queden al país. La primera  es pot considerar agricultura intensiva i extractiva, subjecta al mercat global de l’alimentació, i la segona és l’horta, fruita i aliment per a la ramaderia de la pròpia població. Cal distingir entre ambdues.

Creu que de la primera n’hi ha més?

Crec que és la més consumidora d’aigua, encara que pel que fa a hectàrees potser predominen els pagesos de base. De totes maneres, sigui per a consum local o per a exportació, el blat de moro o l’alfals se solen regar per inundació. I és molta aigua. Hi ha un mite sobre l’anomenat reg a manta, i és que es tracta d’un desaprofitament en si mateix. Però no ho és. Molta de l’aigua que s’usa en el reg per inundació en realitat torna al mitjà perquè s’infiltra i va a parar als aqüífers. A vegades la idea de posar un reg eficient amb sistemes de degoteig pot ser menys sostenible en aquest sentit. El principal problema és la tendència a la industrialització de l’agricultura, amb ànsies d’augmentar superfícies de reg que, encara que sigui moderníssim, va en contra de les previsions del canvi climàtic, que són d’un 30% menys d’entrada d’aigua en el sistema. Totes les conques hidrogràfiques presenten reduccions fortes a causa de la disminució de la neu i del canvi en el règim de pluges, cosa que  se suma  a una major impermeabilització del sòl i una major necessitat d’aigua de les plantes a causa de la pujada de les temperatures. A més, estem incrementant la demanda d’aigua que volem usar per a fer diners. És una condemna a mort. Cal reduir la demanda. Hem de passar d’una mentalitat en la qual es pensa que amb més infraestructura i tecnologia es pot augmentar la disponibilitat d’aigua i continuar creixent, a una en la qual es gestioni la demanda i es decideixi quant es pot consumir en cada territori.

Però si a Catalunya no s’haguessin fet dessaladores com la del Prat i altres infraestructures hídriques, avui estaríem molt pitjor, no creu?

És cert que les infraestructures en matèria de dessalació, reutilització i interconnexió de conques han canviat molt el panorama per al sistema d’aigües Ter-Llobregat [les conques dels rius que proveeixen l’àrea metropolitana de Barcelona]: Li hem donat major flexibilitat a la gestió de l’aigua. Però no podem fugir cap endavant indefinidament. Si no poses fre a la demanda, la set és infinita. Si volem ampliar la pista de l’aeroport de Barcelona, fer el *Hard Rock [el polèmic complex d’oci a Tarragona], piscines d’ones al Vallès o milers d’habitatges a la costa… O canviem la planificació, o tindrem set una altra vegada.

El pantà de la Llosa del Cavall, el 2022. Imatge cedida per @lasequeradel22

Vostè ha assenyalat també els aqüífers com a gran reserva en temps de sequera, però a Catalunya i a la resta d’Espanya entorn d’un 40% estan contaminats.

Les masses d’aigua subterrània són la carta del comodí de la sequera. És el més resistent al canvi climàtic, encara que  la meitat dels aqüífers estan fets un desastre. No els estem descontaminant i continuem destrossant aquest sistema que ens dóna garanties d’aguantar millor les sequeres. És increïble que encara no ho hàgim entès. Continuem fent projectes que no tenen en compte la preservació dels sistemes naturals i no hi ha eina tecnològica que ens pugui permetre sobreviure si els hàbitats col·lapsen. És obvi que si tens diabetis i t’agraden les galetes, si continues menjant-te-les acabaràs petant!. Hi ha una dada molt clarificadora, la de l’índex d’escassetat d’aigua, el *Water Exploitation Index”: a Catalunya indica que fem servir  un 35% més de l’aigua de què disposem.

Què li sembla llavors la mesura del *Govern de reduir temporalment els cabals dels rius per a preservar l’aigua dels embassaments?

Molt, molt malament. Pot provocar efectes irreversibles,  eliminar espècies i augmentar la fragilitat del sistema integrat anular com funciona una conca. Abans de reduir cabals cal tancar l’aixeta als usos industrials, perquè es tracta de cabals que ja estaven sota mínims. En general la població no s’adona de la importància que tenen. Creuen que és cosa de quatre ecologistes als qui els agrada veure ocellets, de hippies amants de la naturalesa, però és que té a veure amb la nostra supervivència. Si un riu no té cabal suficient no recarrega els aqüífers i es torna més vulnerable.

Quan parla de consumir i usar menys aigua, per on creu que caldria començar a decréixer?

Aquí cadascú sol voler portar l’aigua al seu molí. Jo tinc una opinió, i és que prefereixo sobirania alimentària a un model de ramaderia hiperindustrializada; prefereixo agricultura sostenible a hotels a la Costa Brava, o un desenvolupament territorial descentralitzat i menys barcelonacéntric. Però el meu treball consisteix en facilitar espais de governança per a adaptar-nos als canvis globals. No es tracta aquí de quin és la meva opinió, o la del conseller, o la de l’amo dels càmpings o del pagès de Lleida, sinó de crear estructures de presa de decisions per a cada conca o territori en les quals es puguin plantejar perspectives de futur, quins recursos, planificació i inversions per a transformar els models. Aquests espais han d’incloure els sectors econòmics, l’Administració, la ciutadania i la ciència per a dibuixar estratègies que posin en el centre la conservació d’hàbitats i la vida dels residents.

Existeixen altres països semblants a Espanya que facin una millor gestió d’aquest recurs?

El món està en mans del capital, així que exemples n’hi ha pocs. Tot es basa en la rendibilitat. Hi ha exemples a Amèrica Llatina de tribunals de l’aigua i de presa de decisions sobre l’aigua que són antics i exemplars, dins d’una manera de veure la interdependència entre la naturalesa i les persones. Però les grans empreses els estan matant per a usar l’aigua per a mineria. A Europa hi ha els holandesos, que coneixen el perill de l’aigua i disposen d’òrgans legitimats per al govern, el diàleg i el co-disseny  de decisions relacionades amb això. Jo he participat en projectes pilot en aquest sentit i sol ser bastant reeixit.

És la gestió pública de l’aigua una assignatura pendent en aquesta direcció?

Molts ajuntaments han batallat en els últims anys per a municipalizar l’operadora que subministra l’aigua a les seves localitats. L’important són els drets i la legislació d’aigües. No sols la titularitat, sinó qui pot fer què, quan i com. El sector privat pot entrar en tot el que són eines tecnològiques, però les eleccions de gestió han d’estar en mans públiques, perquè han de tenir en compte moltes més coses que la rendibilitat de la inversió.

(Article traduït del castellà per La Taula del Llobregat  de  https://www.eldiario.es/catalunya/annelies-broekman-aumentar-consumo-agua-dinero-condena-muerte_1_10808004.html?goal=0_10e11ebad6-989d842cc9-56470113&mc_cid=989d842cc9&mc_eid=285f7736ab)

Podeu llegir també l’article d’opinió de Dante Maschio , d’Aigua és vida: ¿Quién fiscaliza la acción del Govern frente a los grandes consumidores de agua? “No entendemos cómo una información tan esencial como es el consumo de las grandes actividades económicas no sea de acceso público” a https://elpais.com/espana/catalunya/2024-01-02/quien-fiscaliza-la-accion-del-govern-frente-a-los-grandes-consumidores-de-agua.html

També podeu veure el vídeo de la CCMA

Catalunya encadena els dos anys més càlids i més secs
El Servei Meteorològic de Catalunya constata que el 2023 ha plogut menys que l’any anterior, agreujant la pitjor sequera que es recorda al país

Vegeu què diuen a Perpinyà (passat pel traductor de google): https://france3–regions-francetvinfo-fr.translate.goog/occitanie/pyrenees-orientales/perpignan/meteo-climat-secheresse-chaleur-et-canicule-un-desert-aride-est-en-formation-dans-le-sud-de-la-france-2899595.html?_x_tr_sl=en&_x_tr_tl=ca&_x_tr_hl=ca&_x_tr_pto=wapp

Comentari d’en Narcís Prat (16 de gener de 2024 a les 16:54 

Hola, trobo que en aquest article i altres citats hi falten números.
Em sembla interesssant que es facin servir els números del Pla de Gestió. Mireu la Fig 23 i la Taula 14. Amb aquells números crec que cal mesurar bé el que es diu de les aigües ocultes o no declarades del turisme o dels usos ramaders. Mireu els criteris amb que està fet el pla i en tot cas si hi veieu alguna cosa doncs ho comenteu. En algun moment sembla que esteu criticant la feina dels tècnics de l ‘ACA com si amaguessin dades
Els usos ramaders no són a les conques Internes un motiu molt gran de preocupació, la major part de l’aigua torna al medi, el problema és la contaminació dels purins, no la quantitat de l’aigua.
Una altra cosa és que pel futur es planegin complexes que gastin molta aigua o plans per fer moltes vivendes a l’Àrea Metropolitana i saber d’on sortirà l’aigua.
També cal reflexionar a veure qui va planificar la reutilització i les dessalinitzadores que ens han salvat de moment de les restriccions. I qui va frenar les mateixes accions al Besòs entre 2009 i 2017 fent que el Pla de Mesures d’aquells anys fos paper mullat, gairebé.
Parlem i discutim amb els números a la mà. I si no són veritat, aporteu números.

Resposta: Gràcies, Narcís. El to de l’article és periodístic i en absolut  culpem als tècnics de l’ACA. La resposta es mereix una entrada del nostre blog, que mirarem de fer aviat. Posem aqui sota la taula i la imatge  que cites, més les darreres dates aportades per l’ACA sobre les conques internes:

Al telenotícies migdia del 16/01/24 ens van explicar que el consum anual de les conques internes  és de 1042 Hm3:

  • 379 agrari
  • 294 ús domèstic
  • 113 serveis (bars, hotels..)
  • 95 industrial
  • 25 municipal
  • 134 usos no mesurats

 

 

Spread the love
Publicat dins de ACA, Aigua subterrània, Aqüífers, Cabals, Consells de Conca, CREAF, Decreixement, Distribució mail list, Emergència Climàtica, ESF Enginyeria Sense fFonteres, Estudis, Exemples, Formació, Investigació i recerca, Multimèdia, Participació, Sequera, Sistemes Naturals | 1 comentari

Transició energètica i planificació

La TAULA DEL LLOBREGAT, junt amb la FACULTAT DE GEOGRAFIA  I HISTÒRIA DE LA UNIVERSITAT DE BARCELONA I EL GRAM (Grup de Recerca Ambiental Mediterrània)  té el plaer de convidar-vos a una Taula rodona  sobre TRANSICIÓ ENERGÈTICA  I PLANIFICACIÓ TERRITORIAL.

Des de la Taula del Llobregat i organitzat amb el Grup de Recerca Ambiental Mediterrània (GRAM), tenim el plaer de convidar-vos el pròxim dimarts 9 de gener a les 17 h, a la Facultat de Geografia i Història de la UB (Sala Jane Addans, quart pis) a una Taula Rodona per debatre sobre la relació entre la planificació territorial i la transició energètica. Comptarem amb la presència del geògraf  i professor de la URV Sergi Saladié, amb en Martí Senserrich de la plataforma Preservem l’Anoia, l’Ermen Llobet, president d’Osona Energia Cooperativa i també amb Marta Morera, directora de l’Institut Català de l’Energia. Una taula polièdrica per recollir visions diverses i experiències des de diferents parts del territori català, analitzar en quin moment de l’elaboració de Pla Territorial Sectorial per al Desenvolupament de les Energies Renovables a Catalunya (PLATER) ens trobem i quins escenaris de futur es configuren.

Transitar cap a un model energètic sustentat per fonts renovables és tan necessari com urgent atesa l’emergència climàtica en què ens trobem. Però al voltant d’aquesta transició s’obren diferents debats, per exemple com la portem a terme materialment i tècnicament, on ubiquem les infraestructures de captació, emmagatzematge i transport de l’energia i qui controla el procés.

Per poder desenvolupar una transició energètica socialment justa i territorialment equilibrada és necessària una planificació del territori que permeti governar col·lectivament aquestes transformacions des de la perspectiva del bé comú. La planificació permet construir les bases del futur model energètic (sense rigideses, revisable i modificable, però allunyat de la planificació flexible i conjuntural). Una planificació elaborada de forma oberta, transparent, participativa i democràtica, és necessària a l’hora de prendre les decisions de forma consensuada i sense hipotecar el futur amb decisions que responen a la immediatesa present.

La transició energètica és molt exigent en materials i en espai. Pel que fa als materials, en aquests moments precisem per a captar i transformar aquesta energia d’elements escassos (coure, cobalt, liti, níquel, terres rares, crom, minerals del grup del platí i alumini) que s’obtenen en països de l’Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia. L’explotació d’aquests minerals, a més, està en mans de grans corporacions transnacionals del nord i la seva extracció genera greus impactes ambientals i socials en aquests territoris. La nostra sobirania energètica no pot basar-se en aquest model extractivista i neocolonial que continuï mantenint una estructura econòmica mundial amb unes perifèries primari exportadores dependents de la demanda del centre.  Per fer la transició energètica és necessari mantenir unes relacions nord-sud justes. I cal estimular la recerca per a fer-la a partir de nous materials propers i el reciclatge dels minerals ja usats.

Pel que fa a l’espai, tenim una població concentrada en zones urbanes i metropolitanes, molt demandant d’energia i una ocupació densa del territori, enfront d’amplis territoris rurals i dispersos on viu poca població. Decidir on instal·lar les renovables és un altre dels debats actuals i requereix consens i diàleg amb el territori. Per exemple a Catalunya, el 60% de l’energia eòlica es genera als parcs eòlics de la demarcació de Tarragona, molt per davant de Lleida i Barcelona, mentre que la demarcació de Girona  encara no té cap parc eòlic en servei. En canvi, els camps solars es troben sobretot a la demarcació de Lleida, molt per davant de la resta de demarcacions. Com explica la pel·lícula Alcarràs, els camps de conreu es van transformant en camps solars i això pot afectar la sobirania alimentària del nostre país. Una transició territorialment justa significa que les renovables s’instal·lin de forma prioritària en espais alterats per l’ésser humà, com zones urbanes, polígons industrials i als vorals de les carreteres i autopistes i properes als llocs de consum d’energia. La planificació del territori i el desplegament del planejament urbà i les normes derivades podria  establir que les aglomeracions urbanes contribueixin amb el màxim possible en la generació d’energia per a l’autoconsum. També podria protegir el sòl agrari i forestal prioritzant, doncs, la captació en sòls urbans, industrials i infraestructures.

Una altra qüestió a debatre sobre la transició energètica és qui controla el procés. En aquests moments el mercat de l’energia està en mans de poques empreses que fixen els preus. Però podria ser una oportunitat per deixar de dependre d’aquests oligopolis i generar energia de forma democràtica i descentralitzada a través de petites instal·lacions properes als centres de consum i que afavorís un consum més responsable. Per això s’estan promovent instal·lacions solars d’autoconsum i les comunitats energètiques (on grups de persones en barris de ciutats i pobles es posen d’acord per generar i consumir electricitat, sota els principis del cooperativisme i el bé comú, de manera que, fins i tot, poden destinar una part de l’energia que generen a llars amb pobresa energètica) i els molins cooperatius coneguts com l’eòlica popular, de titularitat ciutadana. No podem deixar el procés en mans de les lògiques del mercat i de les grans corporacions que actualment controlen el mercat energètic de forma oligopòlica, perquè s’ha de fer basant-se en l’interès col·lectiu, sovint antagònic dins el mercat capitalista.

Finalment, la planificació de la transició energètica no es pot fer de manera aïllada sinó que ha d’estar interconnectada a un seguit de mesures i polítiques de tipus econòmic, social, de mobilitat i infraestructures, alimentàries, de tractament de residus, que permetin transitar de manera coherent cap a les renovables. Perquè el canvi climàtic és una part del canvi global, i per fer-hi front calen mesures més enllà de les estrictament energètiques. Caldrà segurament canviar les formes de mobilitat, apostant pel transport col·lectiu més que el vehicle individual (tot i que sigui elèctric perquè per a la seva fabricació calen materials escassos, que generen forts impactes als territoris on s’extreuen), les formes de viure, de viatjar i fer turisme. Caldrà construir una societat menys demandant d’energia, perquè aquesta no és infinita i la seva generació i transport de moment, comporta uns costos socials, econòmics i ambientals elevats que cal tenir en compte. Per exemple l’hidrogen verd, i per això ho lliguem també amb els interessos de la Taula, depèn de grans quantitats d’aigua que, en un context de sequera, no disposem.

 

Si voleu  anar-vos preparant més, podeu llegir aquí  l’entrevista que la revista CRITIC  va fer al professor expert en energia, antic diputat de la CUP, Sergi Saladié:

 

 

Spread the love
Publicat dins de Anoia, Distribució mail list, Eines, Energies renovables, Exemples, Investigació i recerca, Jornades, Xerrades | 1 comentari

PDUM del Baix: Al·legacions presentades!

SOS Baix Llobregat i l’Hospitalet presenta 29 propostes a un PDUM que es queda curt

El projecte de Pla director urbanístic metropolità (PDUM) s’ha quedat molt curt i no servirà per revertir l’urbanisme agressiu de l’Àrea Metropolitana de Barcelona i el Baix Llobregat, que contribueix de manera negativa i insolidària a agreujar la crisi ambiental. Per això, la plataforma SOS Baix Llobregat i l’Hospitalet ha presentat un plec d’al·legacions al document de l’aprovació inicial del PDUM, per fer veure a les autoritats metropolitanes que el projecte només serà útil si respecta les persones i el medi ambient, frena el creixement il·limitat i contribueix, de manera prioritària i eficaç, a mitigar les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle i assolir un balanç net d’emissions zero el 2050. La TAULA DEL LLOBREGAT també les ha signat.

El PDUM ha d’implementar en l’àmbit metropolità, sense excuses, tots els objectius de l’Acord de París sobre el Canvi Climàtic, que és jurídicament vinculant per a l’administració. En canvi, el projecte es limita a fer una posada al dia cosmètica del Pla General Metropolità de 1976, que potser tranquil·litza la consciència dels redactors del projecte i del Consell Metropolità que l’haurà d’aprovar, però que és ineficaç per revertir l’avanç de l’urbanisme especulatiu i assolir els objectius exigibles, per responsabilitat i solidaritat, en un espai on viuen 3,3 milions de persones.

Les al·legacions presentades per SOS Baix Llobregat i l’Hospitalet inclouen 29 propostes concretes perquè el PDUM sigui el punt de partida d’una reorientació ambiciosa i total de l’urbanisme metropolità. Les propostes abasten des dels mecanismes d’adaptació al canvi climàtic fins el manteniment de la biodiversitat i els connectors ecològics, passant pels espais agraris, els espais naturals i les zones forestals, el cicle de l’aigua, la transició energètica, l’habitatge social, la mobilitat, la qualitat de l’aire i les vies de comunicació.

L’actual projecte de PDUM no fa cap esforç per anul·lar els plans urbanístics objectivament lesius per al territori i per la població actual. Per això, SOS Baix Llobregat i l’Hospitalet proposa anul·lar tots els plans urbanístics en zones inundables i que es refacin tots els anteriors a la declaració d’emergència climàtica de la Generalitat de Catalunya (2019) que estiguin pendents d’execució.

Finalment, la plataforma ciutadana SOS Baix Llobregat i l’Hospitalet demana que se suspengui l’execució dels plans urbanístics que contradiguin les previsions del pla director metropolità fins a l’aprovació definitiva del PDUM i del pla d’ordenació corresponent, i també que s’apliqui la suspensió de llicències, durant el mateix període, a tota obra o projecte urbanístic d’habitatge o industrial en terrenys actualment d’ús agrícola o forestal, o que puguin afectar connectors,

Al·legacions de SOS Baix Llobregat i l’Hospitalet al document de l’aprovació inicial del Pla director urbanístic metropolità (PDUM)  

Comentari de Tomas Padrosa:      Moltes gràcies per la informació. Molt bona feina!

Spread the love
Publicat dins de ACA, Agricultura, Aigua subterrània, Al·legacions, AMB, Aqüífers, Baix Llobregat, Decreixement, Delta Llobregat, Distribució mail list, Eines, Emergència Climàtica, Energies renovables, Especulació urbanística, Generalitat Cat., Hospitalet, LLobregat, Participació, Plaques solars, Prat de llobregat, Sant Boi, Sant Joan Despí, Sos Baix Llobregat i l'Hospitalet, SOSBAIXLLOBREGAT, Viladecans | 1 comentari

Nadal i 2024

BON NADAL I MILLOR 2024!

La TAULA DEL LLOBREGAT  és possible gràcies a les persones que continueu al nostre costat, any rere any, amb la vostra inestimable companyia, fent difusió a les xarxes, participant a les assemblees i a les activitats.

Així que volem   desitjar-vos unes molt bones festes i una millor entrada al 2024. en aquest món difícil que vivim, amb un vídeo dels amics de l’escola de Ramallah:

This holiday season, we stand with Palestinians everywhere in calling for (1) an immediate and permanent ceasefire; (2) unrestricted and immediate entry of humanitarian aid into Gaza; (3) ending Israel’s siege on Gaza; (4) ending attacks on educational and health institutions in Palestine.

Join heroic surgeon and medical scholar Ghassan Abu-Sittah, Fields Medalist David Mumford, prominent theorist Judith Butler, and distinguished historian Robin Kelley in signing our statement:

All I want for the holidays is a ceasefire

Follow us on our social media channels to stay updated on our latest actions, news, and events.

Instagram: saworg
X: saworg

Spread the love
Publicat dins de Distribució mail list | Feu un comentari

Cap a la soberania alimentària, decreixement també

A voltes diem  que hauríem de dedicar  una de les nostres entrada dels dilluns  a parlar d’agricultura,  ja que   l’aigua del nostre Llobregat serveix per regar, ja que  a la nostra conca hi ha moltes terres de conreu  i, més veritat encara, ja que tots mengem el que la terra produeix. No som experts  i agrairem les opinions i comentaris. Però la situació és molt greu i no podem estar callats.

Si en un parell de mesos no ha plogut, recordarem amb amargor l’aigua invertida en els productes sembrats per a l’exportació, Cap civilització és conscient del seu col·lapse fins que passa. Produïm tres vegades més del que necessitem, amb dotze vegades més d’aigua de la que tenim, amb tres vegades més maquinària i tres vegades més de jornades de treball. Tot per a al final quedar-nos sense aigua.

Si el 2050 hi ha 9.000 milions d’habitants al planeta, probablement no hi haurà prou menjar per mantenir l’actual patró alimentari, afirmen els experts. És possible avançar cap a una millor sostenibilitat/suficiència alimentària? Fins on podria abastir-se Catalunya amb la producció d’aliments pròpia? Són millors els comestibles de quilòmetre zero per fer front als nous riscos?

Ens referirem a un monogràfic de la revista CRÍTIC  signat pel malograt  Josep Cabayol, en  Siscu Baiges i l’Ester González, que podeu baixar-vos aquí. Us deixem amb ell, no sense citar-ne alguns paràgrafs:

Dependre de tercers per garantir els aliments que la ciutadania necessita converteix un país en vulnerable. I més quan hi ha malalties causades pel sistema econòmic i polític, que afligeixen la humanitat i la biosfera.

Per tendir a la suficiència alimentària, assegura Gabriel Borràs, biòleg i responsable de l’Àrea d’Adaptació de l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic de la Generalitat de Catalunya, caldria ser capaços d’incidir en tres aspectes clau que no tenen res a veure amb els recursos físics (sòl, aigua, energia, etc.). El primer és controlar el mercat dels aliments, és a dir, tenir capacitat d’intervenció en el preu que se li paga al productor de l’aliment i en el preu que en paga el consumidor. El segon aspecte passa per decidir què volem alimentar, persones o animals (porcs, gallines, conills…). El tercer, tenir capacitat de planificar la tipologia de conreus a produir i garantir l’accés a la terra. I encara hi ha un quart i més determinant en un clima mediterrani com el nostre, la disponibilitat d’aigua. Els conreus han d’adaptar-se a l’aigua disponible, no pas a l’inrevés com passa ara.

Tenim aigua per plantejar-nos la suficiència alimentària? Josep Mas Pla, professor del Departament de Ciències Ambientals de la Universitat de Girona i investigador de l’Institut Català de Recerca de l’Aigua, és escèptic i argumenta: “Aquesta utopia és hídricament factible? La xarxa d’abastament regional de la gran Barcelona consumeix entre 230 i 240 hectòmetres cúbics anuals d’aigua. Estarien disponibles per a l’agricultura? Podem transformar els conreus actuals en d’altres que necessitin menys aigua. A l’inrevés és impossible. “Una zona de secà no la podem fer de regadiu”. Pla en posa exemples: “Una quarta part del blat de moro és per exportar, una quarta part és per als porcs i, la resta, per a nosaltres. Podríem reconvertir la quarta part del porc en menjar per a nosaltres: què passaria si, en comptes de blat de moro per als porcs, produïm carabassons, albergínies, pebrots o pomes? No caldria comprar-los a Huelva. I estalviaríem d’un 40% a un 50% d’aigua. Anem cap a l’eficiència hídrica”.

Seria interessant caminar cap a una dieta estàndard”, diu Gerard Batalla, pagès i membre d’Assemblea Pagesa. “La quantitat d’energia que dediquem a produir carn és profundament ineficient. Té costos econòmics, ecològics i de país. Té un impacte bestial sobre el canvi climàtic. Tot és a base de químics, gasoil, aigua, contaminació”, afirma.

També tenim una altra referència: la Revista Soberania alimentaria, coordinada per Gustavo Duch  i d’accés online gratuït és un referent sobre la nova visió de l’aigua i l’agricultura, Especialment  ens referim a un número darrer, el 47, dedicat a Sequía y nuevo modelo alimentario, que us podeu baixar aquí i , entre els articles trobareu

Darreres notícies:  https://www.elperiodico.cat/ca/societat/20231217/ecologistes-insten-govern-catala-reduir-95970409

 

 

 

Spread the love
Publicat dins de Agricultura, Alimentació sostenible, Aqüífers, Cabals, Col·lapse, Decreixement, Distribució mail list, Economia social i solidària, Emergència Climàtica, Estudis, Formació, Macrogranges, Pluja, Sequera | Feu un comentari

Sumari de la jornada del passat 8 d’octubre

Al grup coordinador de la Taula del Llobregat ens va semblar molt interessant tot el que va passar i vau dir durant la jornada del passat 8 d’octubre, a Sallent. Per això  volíem tenir cura dels resultats i -ens heu de perdonar- hem tardat una mica més del que tocava en poder concloure i fer-vos a mà aquest Sumari, que ara us podeu descarregar en PDF, aquí.

A través de l’an¡alisi dels tallers on van participar unes cinquanta persones de tota la conca, hi trobareu,

  • Com veiem les nostres entitats des de dintre: quines debilitats i com podem supoerar-les i quines fortaleses i com mantenir-les
  • Una reflexió sobre tot allò on no aconseguim incidir però que pot amenaçar-nos i   potenciar-nos o amenaçar-nos
  • Un quadre d’ anàlisi de les relacions de col·laboració o conflictivitat  que establim amb altres entitats properes amb un mapa que les mostra i unes conclusions.
  • Un recull de propostes d’acció que podem fer com a col·lectius integrants de la Taula i que podem potenciar a través de la xarxa relacional que constitueix la Taula del Llobregat. Vegeu també: (https://x.com/DelTaula/status/1734104413159948301?s=20)
  • Un seguiment de l’excursió al runam del Fusteret, amb un recordatori del que vam poder veure
  • Unes quantes fotos que mostren el nostre treball  i l’ajuda que vam rebre  des de l’ateneu Rocaus i del centre excursionista FAES de Sallent, i com estem tot@s plegat@s d’entaulats o passejadors.

Hem publicat una enquesta al nostre X (antic twitter) per decidir quina propera  acció / jornada farem com a Taula. . Podeu respondre-la aquí: https://x.com/DelTaula/status/1734104413159948301?s=20            o escriure’ns a [email protected]

 

I, ja ho sabeu, però ens agrada repetir-ho: Estem a  disposició de tot@s els que vulgueu col·laborar  i a favor de qualsevol iniciativa a favor del nostre riu. Sentiu-vos la TAULA DEL LLOBREGAT  ben vostra!

Spread the love
Publicat dins de Accions, Agricultura, Alimentació sostenible, Aqüífers, Cabals, Contaminació, Cooperativisme, Decreixement, Distribució mail list, Emergència Climàtica, Enquestes, Especulació urbanística, Excursions, Inundacions, Jornades, LLobregat, Macrogranges, Mercantilització i Financiarització aigua, Participació, Pluja, Runams, Sallent, Sequera, Sistemes Naturals, Xerrades | Feu un comentari

Puja el preu de l’aigua? Anàlisi a Terrassa

Quanta aigua   hem necessitat fins ara   pel consum humà  a  Catalunya? Amb uns  números imperfectes ( s’accepten correccions) 3311 Hm3  l’any 

D’aquesta aigua , el 18% (596 Hm3) són distribuides per xarxa. Un 73% (2417 Hm3) es destinen  a l’agricultura i ramaderia per altres vies i un 9%  (298 Hm3) són concessions  directes a  la indústria. Els 509   Hm3 distribuïdes per xarxa  van al consum domèstic (331 Hm3) i  al consum de la indústria i els serveis (178Hm3). (També entra  a les xarxes aigua provinent de  fonts pròpies, 87 Hm3)  Les conques internes (rius que no van a l’Ebre) abasteixen zones més poblades: BCN, Girona i part de Tarragona/ Reus: el 90% de la població catalana, 40 % de l’aigua total. (L’altre 60 % surt de l’Ebre, dedicat principalment a l’agricultura)

Acabem d’entrar en situació d’emergència per sequera i  a Terrassa, tant l’ajuntament com l’OAT  (Observatori de l’Aigua de Terrassa) han defensat la necessitat de revisar el sistema tarifari per aconseguir la sostenibilitat del servei del cicle integral de l’aigua. En aquest quadre veiem  l’ús que Terrassa fa  de l’aigua.

L’OAT   ha proposat la revisió del sistema tarifari de Terrassa amb aquests objectius:

  • Modificació i modernització de l’estructura tarifària
  • Millora de les condicions d’accés a la tarifa social
  • Reducció de les tarifes de connexió
  • Progressivitat de la tarifa més justa i amb criteris ambientals que promoguin l’estalvi d’aigua.
  • La sostenibilitat econòmica basada en l’equilibri planificat entre costos i ingressos i en l’ús eficaç i eficient dels recursos.

Així, la proposta de noves tarifes de l’empresa pública TAIGUA que gestiona l’aigua de Terrassa té com objectius:

  • Proposar una tarifa més justa tenint en compte el núm. d’empadronats i definint nous trams de onsum que fomentin l’estalvi.
  • Establir un primer tram de consum que correspongui  als requeriments bàsics d’aigua o “consum mínim vital” fins a  60 litres per persona/dia , un segon tram amb el consums entre 60 i  100 litres persona/dia  i un tervcer tram per qui superi els 100 litres/persona/dia, que és superior a la mitjana de consum d’aigua a Terrassa i suposa de fet un malbaratament de l’aigua.
  • Baixar els  preus de les taxes de connexió comercials.
  • Millorar la tarifa social i equiparar els criteris als  del cànon social.
  • Distribuir els  increments de manera que els que tenen necessitats socials o els que estalvien aigua no tinguin increment de preus.
  • Aconseguir un increment d’ingressos en la facturació del aigua durant l’any 2024 per fer front a les necessàries inversions de reposició i renovació de la xarxa d’aigua a Terrassa.

Aquesta  tarifa progressiva proposada,

    • Té en compte el nombre d’habitants de cada vivenda.
    • La quota fixa  no varia en funció del consum
    • El primer tram  premia els estalviadors d’aigua

El 24 d’octubre, un Consell d’Administració extraordinari  de Taigua va aprovar  i el Ple del Ajuntament confirmar  uns dies més tard  el nou sistema tarifari de Taigua que entrarà en vigor a partir del mes de gener de 2024, amb l’abstenció dels dos representants de l’OAT pel poc temps transcorregut entre el debat i l’aprovació,  cosa que va fer pràcticament nul.la la participació de l’OAT en la definició detallada de les noves tarifes tal com es pretén quan es defensa la coproducció de política pública a tres bandes- Ajuntament, Taigua i OAT:

Les tarifes de consum (la part variable) i són les que han variat molt en el segon bloc (de 0,85 euros/m3 a 1,9 euros/m3) i en el tercer bloc (de 1,4 euros/m3 a 3 euros/m3).

La gestió pública de l’aigua, com a bé comú, ens ateny a tota la ciutadania i està vinculada a una idea dinàmica de participació, que ha de deixar de ser un simple receptor de decisions polítiques per convertir-se en un subjecte permanent de corresponsabilitat sobre la presa de decisions estratègiques.

L’OAT . En aquests moments expressa  el seu  descontentament per no haver pogut participar de forma directa i amb l’antelació necessària en la confecció  de les noves tarifes,  cosa que  l’hi ha impossibilitat poder complir amb la seva funció i responsabilitat en representació de la ciutadania. Afirmem doncs, que com OAT, defensem una adequació tarifària però l’haguéssim volgut perfeccionar  i  haver treballat el detall amb temps suficient abans la seva aprovació en el Ple. De fet, al Consell d’Administració extraordinari de TAIGUA per aprovar les noves tarifes, l’OAT va proposar:

  • que l’Ajuntament de Terrassa pagués a TAIGUA els consums d’aigua pels serveis municipals,
  • que es pugués crear un quart tram amb un cost superior a 4 euros/m3 per penalitzar als grans consumidors domèstics d’aigua que es mostren  insolidaris amb la  situació d’escassetat.
  • i una planificació suau d’aplicació en dos anys de les noves tarifes

Cap d’aquestes propostes va ser acceptada. Tot i aquestes dificultats i les presses, després del Plenari Extraordinari de l’OAT amb la participació de l’equip tècnic de Mediambient i diverses  reunions amb  el@s responsables polític@s,  s’ha acordat la creació d’un equip de seguiment de l’impacte d’aquestes noves tarifes amb el compromís de millorar-les si es considera oportú en reunions dels  3 eixos (OAT, Taigua, Ajuntament) . L’OAT vol seguir caminant sota el lema “S’escriu aigua, es llegeix democràcia”.

Comentari de [email protected] rebut el 4/12

Bon dia,
Per mi una tarifa no es pot examinar sola sense saber on van els diners. Què paguem en realitat? Cal completar l’article amb la planificació plurianual d’acció per millorar la xarxa (dels 596 Hm³ d’aigua potabilitzada, o sigui on s’ha posat ja energia i diners perquè sigui potable, quant se’n queda pel camí i no arriba a l’aixeta) i el recurs (d’on ve l’aigua? Quina quantitat disposem respecte al consum i quina qualitat té?) i el seu pressupost. En sabem alguna cosa?

Resposta:

Gràcies AVA! l’ OAT respon el teu comentari: “En el cas de TAIGUA els diners que ingressaran de les factures, amb la nova tarifa, es per poder equilibrar les inversions de reposició de bombes, canonades i noves instalacions informàtiques, …) i despeses ordinaries (nomines de treballadors, energia, lloguers, cost del aigua que es compra a ATL, reparacions,…). De fet, al pressupost 2024 aprovat fa una setmana han considerat que cal demanar un crèdit de fins a 6 milions d euros a pagar en 12 anys, per poder invertir uns 8 milions necessaris per fer front als reptes tecnològics de la companyia que assegurin la qualitat del aigua i minimitzin les fuites daigua a la xarxa, assegurant un bon servei sense fallades”.

Autor: paco / Comentari -Resposta
Gràcies, tota la raó Ava. Una tarifa per si sola ens diu poc, però no és el cas de Terrassa. La remunicipalització de la gestió del servei d’abastament va implementar la participació social a través de l’Observatori de l’Aigua de Terrassa (OAT) en diversos espais de governança de l’aigua a la ciutat. La participació d’un treballador de l’empresa i de dos membres de l’OAT al consell d’administració de l’empresa pública van ser elements,,en espais importants, per engegar el camí cap a una transparència possible i una participació en la gestió del servei. Dins del Consell, amb veu i vot, hem estat informats i hem pogut expressar la nostra opinió sobre documents rellevants com el Pla Econòmic i Financer, el Pla Estratègic…, i últimament hem expressat les nostres aportacions i reserves en la modificació del sistema tarifari per l’any vinent. Són aquests documents els que dirigeixen i determinen el pressupost anual per al 2024 de l’empresa, la recerca d’equilibri entre ingressos i despeses, quines entrades es tenen i en què i com es gastaran. Aquestes dades són públiques i es poden trobar a la web de Taigua. Concretament, les dels anys 2020, 2021 i 2022 a la pàgina de transparència de Taigua (https://taigua.proo.es/informacio-economica/.
No puc dir que hi siguin totes les dades, però, això no obstant, la gestió pública a Terrassa ha permès aprofondir en la informació i transparència necessària que tota gestió pública ha de promoure quan l’únic interès és contemplar tots els valors l’aigua i administrar-la  com a bé comú.
Un altre espai de coproducció de política pública de l’aigua a Terrassa s’exerceix a través de l’espai Eixos. Un lloc des d’on Gestor, Administració i OAT consensuem temes a treballar conjuntament. Tot i això, tot s’ha de dir, no és cap bassa d’oli, però sí un altre espai que intenta aprendre del paper que juga cada part i del respecte cap als altres. Un lloc de coproducció que vol anar més enllà dels temes de gestió d’abastament i obrir el focus per a dissenyar polítiques públiques que parlin dels valors de l’aigua.
Finalment, aprofitar per fer una crida a la participació de ciutadans i ciutadanes a l’OAT, als seus espais o a les temàtiques obertes. Podreu trobar més informació a https://www.oat.cat/

20231205  Autor: Roger Lloret-Ríos, Comentari:
Bona nit,
Tinc un dubte, en quan les restriccions, si s’arriba aquest escenari.
Fa bastants anys, que en els rebuts de subministrament d’aigua a particulars, s’especificava que el subministre, estava garantit 100%, i per això es cobrava una quantitat específica.
En el cas de restriccions aquesta quantitat no es podia facturar.
Amb el temps, no crec que hagi desaparegut de la tarifa, mes aviat deu estar inclosa en altres partides com a resultat dels diferents acords i negociacions en els anys.
M’agradaria saber on ha anat a parar, en quina partida esta posada, si ha anat augmentant progressivament, i el seu l’import, fix, variable o be el % per m3 consumit sense restriccions actual.
Gràcies

Comentari-resposta. Autor: Paco
Gràcies Roger,
No teníem coneixement d’aquesta disposició, intentaré informar-me i et respondré traslladant la teva pregunta a l’empresa Taigua de Terrassa.
I en tot cas, ho trasllado també a l’OAT (Observatori de l’Aigua de Terrassa) per debatre i valorar com s’hauria de contemplar a la tarifa una situació de restriccions per Taigua.
És una pregunta complexa partint que és una empresa pública i de que el que es recapta no es destina a dividends sinó a inversions en tots els elements de gestió i no només a la quantitat d’aigua subministrada.

paco

Autor: Roger Lloret-Ríos, Comentari:

Gràcies, Paco

Autor, Paco. Comentari :
Hola Roger,
He dirigit les preguntes que feies a persones de l’administració  de Terrassa i de Taigua i elles desconeixen, com jo, aquest fet que assenyales. Personalment, he fet recerca de reglaments i ordenances relacionades amb l’aigua i als temes d’emergència i sequera a la xarxa i novament, no he sigut capaç de trobar el que apuntes sobre garantia de subministrament i rebuts, però més enllà de què hagués existit o no aquesta excepció de pagaments per a determinades situacions o actors, potser ara ens hem de preguntar i respondre com actuar en aquests supòsits, que malauradament, formaran part de l’acceleració i dels efectes de canvi climàtic que patim.

Durant l’estadi de sequera dos elements inequívocament afectats són la quantitat d’aigua i la seva qualitat. Els efectes als altres elements directes i indirectes del servei també ho són, però tot i la possibilitat que hi hagi  incidències pel canvi de les condicions de treball a la xarxa, en principi  hem de continuar mantenint la xarxa en bon estat per assegurar la capacitat d’ús i de servei. Per tant, el sistema tarifari ha de contemplar aquestes necessitats si vol assegurar el servei d’abastament.

Et copio aquesta resposta que m’han donat a la consulta feta i amb la que estic d’acord, “… suposo que es refereixen al que es diu que la quota fixa del servei per cobrir les despeses fixes que són les que et donen garantia de servei. Això no vol dir que si hi ha restriccions no s’hagi de cobrar, ni molt menys, pel fet que hi hagi dificultats amb el subministrament no vol dir que disminueixin les despeses de l’operador, més aviat al contrari. La tarifa s’ha de seguir pagant íntegrament. En el cas de Terrassa hi ha l’avantatge, però que si estalvies et pot arribar a disminuir”.

Per  finalitzar i sentint no havent aclarit la teva consulta, aprofitar i dir que la posada en marxa del nou sistema tarifari que parla de litre/persona/dia i empadronaments millora l’actual sistema i avança cap a una distribució de les despeses  més justa.

Cordialment

Spread the love
Publicat dins de Aigua pública i democràtica, Cabals, Distribució mail list, Dret humà a l'aigua i al sanejament, Eines, Exemples, OAT, Participació, Terrassa | 7 comentaris

L’aigua, arma de guerra a Palestina

El control de l’aigua com una eina de dominació                     i el seu ús com a arma de guerra.

Consternats pel genocidi que fa dècades que perpetra l’Estat d’Israel contra el poble palestí amb el silenci i la complicitat de la comunitat internacional  que des de l’octubre s’ha intensificat, a la Taula del Llobregat volem compartir algunes reflexions al voltant de la utilització i el control de l’aigua com una eina de dominació i arma bèl·lica en els territoris ocupats.

NO EN EL NOSTRRE NOMPrimer de tot, cal dir que el dret a l’aigua està recollit als tractats internacionals de drets humans com en la Declaració Universal dels Drets Humans, el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics o el Pacte Internacional de Drets econòmics, socials i culturals, tot i que no es considera un dret de naturalesa independent sinó associat a altres com el dret a disposar d’un nivell de vida adequat, a la salut, a l’habitatge, a l’alimentació adequada o com una condició necessària per al mateix desenvolupament humà[1].

L’any 1977, a  la Conferència de les Nacions Unides sobre l’Aigua celebrada a l’Argentina, es va enunciar que tots els pobles amb independència de les seves condicions socioeconòmiques tenen dret a l’aigua potable en quantitat i qualitat suficient per cobrir les seves necessitats bàsiques. Una idea que seria ratificada en la Conferència de les Nacions Unides sobre el Medi Ambient i el Desenvolupament de 1992.

En aquesta mateixa línia, el Comitè de Drets Econòmics, Socials i Culturals va aprovar l’any 2002 l’Observació general núm. 15 sobre el dret a l’aigua, que va ser definit com el dret a disposar d’aigua suficient, salubre, accessible i assequible per a ús personal i domèstic. També establia quines accions podien ser considerades com a violacions d’aquest dret. A la pràctica es traduïa en algunes obligacions per part dels Estats com la de garantir l’accés a la quantitat d’aigua suficient i apta per a ús personal i domèstic i per prevenir les malalties. A la vegada per assegurar el dret d’accés a l’aigua i les instal·lacions i serveis d’aigua sense discriminacions, especialment als grups vulnerables o marginats.

A l’Assemblea general de les Nacions Unides de l’any 2010 (resolució A/RES/64/292), es reconeixia oficialment el dret humà a l’aigua i al sanejament i s’assumia que aquests són essencials per a la realització de tots els drets humans[2]. Mentre que la Resolució A/HRC/RES/15/9 del mateix any del Consell de Drets Humans de l’ONU confirmava que el dret a l’aigua i al sanejament era legalment vinculant pels Estats, i en la Resolució A/HRC/RES/27/7 de 2014 s’exhortava als Estats a què ho fessin efectiu.

Pel que fa al dret a l’aigua en conflictes bèl·lics, en el cas de les conques hidrogràfiques compartides,  al protocol I addicional als Convenis de Ginebra de 1949, relatiu a la protecció de les víctimes dels conflictes armats internacionals, que va ser aprovat el 1977, s’especificava que no es pot deixar a la població desproveïda d’aliments ni  d’aigua, patint fam o essent obligada a desplaçar-se (art. 52.3.b). Tampoc es pot atacar, sostraure o inutilitzar béns indispensables per a la supervivència de la població civil com les instal·lacions i reserves d’aigua potable o obres de reg (art. 54.2). Amb referència a la protecció del medi ambient, s’inclou la prohibició d’usar mètodes de guerra que malmetin el medi natural comprometent la salut i supervivència de la població (art. 55).

L’any 2002 va entrar en vigor l’Estatut de Roma de la Cort Penal internacional que defineix a l’article 7 els crims de lesa humanitat i defineix l’extermini com una imposició intencional de condicions de vida com la privació d’accés a aliments i medicaments amb l’objectiu de destruir una part de la població.

Dit tot això, és el moment de recordar quines accions i vulneracions de tots aquests drets i obligacions ha infringit i encara infringeix l’Estat d’Israel a la població palestina, amb el silenci de la comunitat internacional:

L’any 1953 Israel va planificar la construcció d’un Aqüeducte Nacional, amb l’objectiu d’irrigar el desert del Negev desviant aigua del tram superior del riu Jordà. Però malgrat les tensions que es van generar arran d’aquesta infraestructura amb els països veïns, l’any 1964 ja estava acabat i un cop guanyada la guerra dels Sis Dies el juny de 1967, Israel controlava gairebé tots els afluents del riu Jordà i l’aigua subterrània de Cisjordània. Des de llavors, s’ha donat un procés lent però constant de colonització de terres de per part d’Israel amb l’objectiu d’anar separant els palestins de la riba del Jordà, fins al punt que tenen prohibit agafar aigua del Jordà i perforar-hi pous.

Tal com assenyala Pedro Arrojo, l’escassetat d’aigua es construeix, perquè malgrat que sigui una zona amb unes condicions ambientals adverses pel recurs, n’hi ha suficient per donar dret d’aigua a israelians i palestins. Però l’estat d’Israel prioritza irrigar el Negev pel conreu de cotó per a l’exportació, abans que el dret a l’aigua dels palestins i això forma part d’una estratègia de colonització de terres i també bèl·lica[3].

Explica l’organització BTSELEM[4] que des dels acords d’Oslo de 1995 (recordem que era un acord revisable al cap de cinc anys, però que aquesta revisió mai s’ha fet), Israel controla més del 80% dels recursos hídrics des del riu Jordà fins al mar Mediterrani amb l’excepció d’una petita secció de l’aqüífer coster situat sota la franja de Gaza.

Vulneracions a Cisjordània

A Cisjordània, a redós dels acords d’Oslo, s’estableix que l’aigua que s’extreu de l’aqüífer de la muntanya, compartit entre Israel i Palestina, es reparteix de forma poc equitativa, de manera que el 80% és per ús israelià i només el 20% de l’aigua s’assigna per a ús palestí. El subministrament pactat pels palestins de Cisjordània era de 118 milions de m3, més 70 o 80 m3 de obtinguts de noves perforacions. L’acord també estipulava que Israel havia de vendre 30 milions de m3 més anuals als palestins.

Aquesta infografía descriu les formes en què el govern israelià s’apropia del subministrament d’aigua palestí a Cisjordània abans que arribi a les llars palestines. Amb tot i que a Ramallah plou més que a Londres (una de les ciutats més plujoses del món), el palestí mitjà de Cisjordània només té accés a una quarta part de l’aigua de què disposa l’israelià de mitjana cada dia, i 30 litres menys que la recomanació mínima de l’Organització Mundial de la Salut.

A la pràctica això no s’ha donat, i malgrat que la població palestina de Cisjordània s’ha duplicat des de 1995, només rep el 75% de l’aigua acordada, mentre que els israelians disposen d’un subministrament il·limitat. Les dificultats tècniques per aconseguir aigua dels pous de les zones assignades, juntament amb l’escassetat del recurs i les dificultats burocràtiques a l’hora d’obtenir els permisos, ajuden a explicar-ho. Israel veta a través del Comitè conjunt d’Aigua l’aprovació de la construcció i manteniment d’infraestructures d’aigua i sanejament, i les infraestructures construïdes sense permís corren el risc de ser demolides. Això obliga l’Autoritat Palestina a comprar molta més aigua de la que s’havia establert el 1995 a l’empresa Mekorot, la companyia nacional d’aigua d’Israel, que aplica un sistema tarifari per consum d’aigües diferenciat, que fa que un palestí pagui entre dos i cinc vegades més car el preu de l’aigua que un israelià. L’Autoritat Palestina en compra tant per a Cisjordània com per a la Franja de Gaza.

A Cisjordània, un 18% del territori està administrat per l’Autoritat Palestina (s’anomena l’àrea A), un 22% està administrada per Palestina, però amb el control d’Israel (àrea B) i el 60% és gestionat per Israel directament (àrea C). La xarxa d’abastament d’aigua a Cisjordània està en mal estat i s’hi donen fuites, sobretot a l’àrea C, però Israel es nega a reparar-les. El consum mitjà d’aigua per a ús domèstic, industrial i comercial (exclosa l’agricultura i les fuites) per a Cisjordània era l’any 2018 de 90,5 litres/persona/dia. Però la distribució dels consums d’aigua és molt desigual. Segons un estudi de les Nacions Unides de l’any 2013[5], 1 milió de palestins de 492 comunitats de Cisjordània tenien accés o consumien 60 litres d’aigua per càpita al dia o menys i es calculava que 313.000 palestins de 113 comunitats no estaven connectats a una xarxa d’aigua.  Segons aquest mateix informe, hi havia 180 comunitats (trenta mil persones) dins de l’àrea C, a les que Israel no els permet connectar-se a la xarxa d’aigua, que tenen uns consums de 20 litres/persona/dia i pateixen limitacions per a construir infraestructures de transport i emmagatzematge d’aigua, se’ls bloqueja l’accés a estanys i fonts del Jordà que són apropiats per part dels colons i les autoritats israelianes.

Un altre informe de les Nacions Unides[6] indica que les forces israelianes han destruït cisternes, pous i fonts utilitzades pels palestins, argumentant que no tenien permisos israelians per a la seva construcció. Fins i tot s’han destruït cisternes de l’època romana que no estan subjectes a aquest règim de permisos. Segons les regulacions militars israelianes, la pluja és propietat de les autoritats israelianes i als palestins no se’ls permet recollir aigua de pluja per a les seves necessitats domèstiques o agrícoles i això passa també a Gaza. A més, s’han destruït contenidors d’emmagatzematge d’aigua en els terrats i s’han confiscat camions cisterna i tractors utilitzats per transportar aigua des de punts de càrrega llunyans. Israel també empra altres estratègies per minvar la disponibilitat d’aigua, com la perforació de pous profunds aigües amunt de fonts naturals, provocant la seva sequera.

Finalment, les aigües residuals dels assentaments israelians sovint es vessen a la zona palestina, contaminant els escassos recursos hídrics dels quals disposen els palestins. Tot plegat es veu agreujat per les mesures de seguretat israelianes a Cisjordània, que violen la llibertat de circulació i obstaculitzen l’accés dels palestins als recursos hídrics, instal·lacions i serveis per abastir-se d’aigua. Això causa greus patiments a la població palestina, ja que moltes àrees són inaccessibles a causa d’assentaments, zones militars tancades, reserves naturals i carreteres exclusives per a colons.

Vulneracions a Gaza

El bloqueig que Gaza pateix des del 2007 impedeix que entri material de  construcció que permeti reparar les infraestructures d’aigua i sanejament bombardejades per l’exèrcit d’Israel el 2008 i el 2014. A Gaza, segons un informe de l’Oficina de Coordinació d’Assumptes Humanitaris del 2013, només una quarta part dels llars rebia aigua corrent tots els dies, però només durant algunes hores, i més del 90% de l’aigua extreta de l’aqüífer de Gaza no era apta per al consum humà.  El 2015 s’estimava que cent mil habitants de Gaza estaven aïllats de la xarxa pública d’aigua. Els bombardejos de les instal·lacions de sanejament de manera reiterada al llarg dels 16 anys de bloqueig han contribuït a contaminar l’aqüífer costaner, del que depèn totalment la franja de Gaza. Aquest, a més, té una recàrrega anual de 60 hectòmetres cúbics, però ateses les necessitats del territori, se n’extreuen uns 200 hectòmetres cúbics anuals.

Abans del genocidi, els palestins de Gaza tenien dificultats per accedir a l’aigua neta, ja que el 97% dels recursos d’aigua dolça de Gaza estaven contaminats a causa del bloqueig israelià i als repetits bombardejos. Moltes famílies pobres es veien obligades a gastar un terç o més dels seus ingressos en comprar aigua de fonts no regulades, amb l’esperança que fos potable. Ara, aquesta situació ja calamitosa és exponencialment pitjor. A més a més, aquest desplaçament cap al Sud sembla un intent de controlar els llocs on plou més.

La sobreexplotació del recurs juntament amb la contaminació per les pèssimes condicions de la xarxa de sanejament, fan que, per una banda, hi hagi una intrusió salina de l’aqüífer que salinitza l’aigua i per altra, que aquesta estigui contaminada per residus orgànics. Sovint els palestins recorren a comprar aigua dessalinitzada, però es calcula que el 68% d’aquesta aigua també està contaminada i tot plegat fa augmentar les malalties associades a l’aigua, especialment entre els infants i joves (el 40% de la població de Gaza té menys de 15 anys). S’estima que el consum domèstic per persona i dia està al voltant dels 80 litres, una xifra menor de la recomanada per l’OMS.

En general, està prohibit accedir a terres i zones agrícoles situades a menys de 300 m de la tanca erigida per Israel que envolta Gaza. Als pescadors palestins se’ls permet accedir a menys d’un terç de les zones de pesca que els van assignar els Acords d’Oslo (6 de 20 milles nàutiques) i se’ls nega l’accés a les zones de pesca més rendibles de la costa de Gaza.

Com a conseqüència de l’escassetat d’aigua potable, els palestins de Gaza estan recorrent a beure de pous agrícoles contaminats que són gairebé tan salats com l’aigua de mar, molt per sobre del límit de seguretat establert per l’Organització Mundial de la Salut. Això suposa un risc immediat per a la salut, especialment per als bebès, les dones embarassades i les persones amb malalties renals. A més, el consum d’aigua contaminada augmenta la probabilitat de contreure malalties com la diarrea i el còlera. L’absència d’electricitat o combustible per a alimentar les instal·lacions d’aigua i sanejament provocarà un augment de la propagació de malalties a Gaza

Els actuals bombardejos de Gaza sobre les infraestructures de transport d’aigua i el tall en el subministrament elèctric i, per tant, la impossibilitat de bombar aigua, han fet col·lapsar l’abastament d’aigua. Això està posant el perill la vida dels palestins de Gaza, vulnerant clarament l’establert pel protocol I addicional dels Convenis de Ginebra i al que consta a l’Estatut de Roma de la Cort Penal internacional, de manera que es podria estar perpetrant un crim de lesa humanitat. A banda que les demandes a la població civil perquè es desplaci al sud de la franja, quin objectiu tenen? Pot tenir relació amb que el nord de la franja té precipitacions de 600 mm/any mentre que al sud les pluges oscil·len entre 225 i 285 mm/any.

A mode de conclusió

Mentre que la població d’Israel té consums d’uns 300 litres/persona/ dia, als territoris palestins els consums són desiguals, però no acostumen a superar el mínim establert per l’OMS, de 100 litres/persona/dia. A part els territoris ocupats pateixen talls en el subministrament d’aigua periòdicament i sobretot a l’estiu per abastir d’aigua als colons. Tanmateix, la manca de disponibilitat i accés a l’aigua, juntament amb la negació de l’accés a la terra i el control sobre aquesta, viola el dret a l’autodeterminació, el dret a l’alimentació i a no patir fam.

Tot això descrit fins ara,  com a mínim està vulnerant l’establert pel Comitè de Drets Econòmics, Socials i Culturals en l’Observació general núm. 15 sobre el dret a l’aigua, a totes les conferències de les Nacions Unides sobre el dret a l’aigua des de 1977 i també a les resolucions A/RES/64/292 i A/HRC/RES/27/7. Recordem que aquesta darrera obligava els Estats a fer efectiu el dret a disposar d’aigua potable en quantitat i qualitat suficient per garantir un bon estat de salut.

Podem afirmar que l’estat d’Israel està usant l’aigua com una eina tant de domini sobre una població, com de despossessió i expulsió d’aquesta població per guanyar terreny, és a dir, com una eina colonitzadora i de control del territori, discriminant clarament la població palestina i vulnerant tots els drets humans més bàsics, fins i tot en cas de guerra. Que aquestes vulneracions fa 75 anys que es venen donant, unes pràctiques colonials i genocides continues per controlar la totalitat del territori Palestí. L’aigua, bé imprescindible per a la vida, és només una part de totes les vulneracions contra els drets humans que l’estat d’Israel porta dècades  infringint amb  una impunitat total per part de la comunitat internacional.

Relacionat amb això, caldrà observar com evoluciona la proposta de cancel·lació del deute a Egipte a canvi d’acceptar la població de Gaza al Sinaí. També caldrà estar ben atents als interessos energètics, perquè des de l’octubre, coincidint amb els bombardejos a Gaza, s’han concedit 12 permisos d’explotació de jaciments marins de gas, alguns a la costa de Gaza, a 6 empreses estratègies de control de les reserves de gas, les més  importants per part de BP del Regne Unit, Eni, empresa italiana i Socar de l’Azerbaitjan[7]. O els projectes de camps solars per generar energia “verda” en territoris palestins ocupats, en aquest cas finançats per la banca espanyola entre altres[8]. Tot plegat, botins de guerra a canvi d’impunitat.

[1] Tal com recollien la Convenció sobre la eliminació de totes les formes de discriminació contra la dona, aprovada por l’Assemblea General de les Nacions Unides de 1977, la Convenció sobre els Drets de l’Infant de 1989, el Programa d’Acció de la Conferència Internacional sobre la Població y el Desenvolupament  de 1994, la Segona Conferència de las Nacions Unides sobre els Assentaments Humans (Habitat II) l’any 1996 o la Cimera Mundial sobre el Desenvolupament sostenible del 2002.

[2] Això seria refermat en Assemblees i Resolucions posteriors com la A/RES/68/157 de 2013.

[3] https://www.rtve.es/noticias/20231024/pedro-arrojo-relator-onu-gaza-peligro-genocidio/2459062.shtml

[4] https://www.btselem.org/water

[5] https://www.un.org/unispal/document/auto-insert-185335/

[6] https://www.un.org/unispal/document/auto-insert-195880/

[7] https://odg.cat/blog/podcast-desenredades-19-el-boti-de-gaza-territori-deute-i-energia/

[8] https://www.elsaltodiario.com/ocupacion-israeli/banca-espanola-financia-proyectos-energia-solar-territorio-ocupado-palestino?&utm_medium=social&utm_campaign=web&utm_source=telegram

Altres fonts d’informació:

https://www.un.org/spanish/waterforlifedecade/pdf/human_right_to_water_and_sanitation_milestones_spa.pdfhttps://www.ohchr.org/es/instruments-mechanisms/instruments/protocol-additional-geneva-conventions-12-august-1949-and-0https://www.defensordelpuebloandaluz.es/sites/default/files/informe-suministro-agua/pdfs/InformeSuministroAgua-2.pdfhttps://www.un.org/es/conferences/habitat/istanbul1996https://www.un.org/spanish/law/icc/statute/spanish/rome_statute(s).pdfhttps://www.un.org/sustainabledevelopment/es/water-and-sanitation/https://www.visualizingpalestine.org/visuals/west-bank-water#&gid=1&pid=1https://www.btselem.org/topic/waterhttps://www.un.org/spanish/law/icc/statute/spanish/rome_statute(s).pdfhttps://www.un.org/sustainabledevelopment/es/water-and-sanitation/

Spread the love
Publicat dins de Aigua arma de guerra, Aigua pública i democràtica, Aqüífers, Cabals, Col·lapse, Distribució mail list, Dret humà a l'aigua i al sanejament, Estat Espanyol, Estudis, Exemples, Generalitat Cat., Investigació i recerca, NNUU, Palestina | Feu un comentari

Més enllà de les restriccions, la sequera.

La sequera: solucions més enllà de les restriccions

Molta gent ja no percep que estem en situació de sequera greu, perquè ha plogut una mica, les temperatures són més baixes i acabem pensant que era un problema només de l’estiu. La realitat és ben diferent: tenim tan sols un 19% de les reserves d’aigua disponibles, la sequera pluviomètrica és encara extrema i continuem en plena lluita perquè els sistemes d’abastament no fallin!

En primer lloc, cal parlar de les novetats polítiques i de gestió de l’aigua. Recentment es va aprovar el nou pla de gestió del districte de conca fluvial de Catalunya per al període 2022-2027, que planteja les mesures de gestió per a les conques internes (52% del territori, la resta de conques de Catalunya es gestionen des de l’Estat) i per a les aigües subterrànies i costaneres associades. L’atenció pública se centra sobretot en les mesures que es proposen per millorar les infraestructures d’abastament per fer front a la sequera, que podríem anomenar les “fàbriques d’aigua”. Parlem de les plantes dessaladores i de regeneració, i també s’aixequen veus que reclamen acabar la interconnexió d’unes conques amb les altres mitjançant tubs que van amunt i avall pel país.

El nou pla de gestió de l’aigua no podrà resoldre l’escassetat si no s’hi involucren tots els altres plans i programes promoguts pels altres departaments.
És important recordar a tothom que aquestes fàbriques d’aigua aporten flexibilitat, però tenen un cost econòmic, social i ambiental molt alt, i no poden calmar una set infinita. Per exemple, la xarxa de distribució ATLL ja ha anunciat que aquest any incrementarà el preu de l’aigua per efecte dels consums energètics que tenen les dessaladores funcionant al 100%. Així mateix, les interconnexions i transvasaments també són una mesura trampa: l’Ebre i el Segre estan patint la sequera igual que les altres conques i no poden aportar tots els recursos hídrics que la gent s’imagina quan reclama propostes de transvasament.

 

El nucli del problema és que sovint parlem de la falta d’aigua, del gran problema, sense qüestionar la quantitat d’aigua que realment necessitem i quines són les dinàmiques que impulsen aquestes demandes. El nou pla de gestió no podrà resoldre l’escassetat si no s’hi involucren tots els altres plans i programes promoguts pels altres departaments: agricultura, urbanisme, turisme, indústria i altres. Calen solucions conjuntes. La sequera no es pot abordar tan sols des del vessant de la gestió de l’aigua, sinó que s’ha d’assumir una visió de territori, conscients que totes les activitats del país tenen un impacte sobre el sistema hídric. A més, la mateixa diagnosi del pla és desoladora: tan sols un 36% dels rius tenen un règim de cabals que permet el seu funcionament ecològic, més de la meitat dels aqüífers estan contaminats, i es pretén posar una pista d’aterratge per damunt d’una de les poques zones humides que ens queden.

Les mesures per reduir la degradació del medi són les més importants per incrementar la nostra capacitat de fer front a les sequeres, i seria important que se’n parlés més
D’altra banda, el pla presentat per l’ACA també inclou moltes mesures per reduir la degradació del medi, “la font comuna” de la qual depèn tot. Cal recalcar que aquesta font comuna no és externa, sinó que l’aigua que necessita el medi és una aigua que invertim en el manteniment de les condicions de vida de totes les espècies, inclosa la nostra. Per exemple, restaurar els aqüífers contaminats i sobreexplotats pot augmentar l’aigua disponible en cas de sequera, perquè tenen molta més aigua de la que podem emmagatzemar en un embassament o produir amb dessalació. Per això, aquestes mesures són realment les més importants per incrementar la nostra capacitat de fer front a les sequeres, i seria important que se’n parlés més. És un gran contrasentit seguir promovent macroprojectes que fan malbé sistemes naturals fonamentals pensant que aportaran riquesa i benestar, o tolerar la manca de responsabilitat d’empreses que estan contaminant l’aigua de què depenem milions de persones, per protegir els interessos d’uns pocs. Estem assignant els valors d’una manera equivocada.

Per últim, és important també parlar de riscos. Estem vivint uns canvis mai vistos abans: fenòmens climàtics extrems, guerres i dinàmiques financeres que canvien les regles del joc. Cal tenir present que la gestió del risc de sequera també ha de tenir en compte tots aquests aspectes que ens fan dependents de la disponibilitat de productes i recursos externs, com per exemple fertilitzants o gasoil per a l’agricultura, o de l’estabilitat de canals comercials, com per exemple els microxips per al futur digital que ens hem imaginat.

Hem sentit a parlar de “la necessitat d’emancipar-nos de la pluja, deixar de dependre’n”. Aquesta visió és ciència-ficció i per les raons exposades quedarà frustrada. El que nosaltres diem és  que hem d’emancipar-nos de la dependència d’un sistema econòmic desarrelat i que no respecta la vida.

Annelies Broekman és membre del Grup d’Investigació sobre Aigua i Canvi Global del Creaf i membre de la Taula del Llobregat

Article publicat a l’Ara https://www.ara.cat/opinio/sequera-solucions-mes-enlla-restriccions-annelies-broekman_129_4851528.html?

Spread the love
Publicat dins de ACA, Agricultura, Aigua pública i democràtica, Aigua subterrània, Aqüífers, Cabals, Col·lapse, CREAF, Decreixement, Distribució mail list, Emergència Climàtica, Estat Espanyol, Exemples, Investigació i recerca, LLobregat, Pluja, Sequera | Feu un comentari

PDUM al Baix Llobregat!

Aquest  PDUM inclou l’Hospitalet i 22 dels 30 municipis del Baix Llobregat. És un projecte molt important que determinarà l’urbanisme metropolità –i la vida de la població– en les properes dècades. Per això no podem deixar passar l’oportunitat de fer arribar l’opinió de la ciutadania a l’administració, en uns moments que l’emergència climàtica exigeix decisions col·lectives urgents, valentes i deslligades dels interessos privats o especulatius. Trobareu tota la informació que l’Àrea Metropolitana de Barcelona ha publicat sobre el PDUM aquí:  https://urbanisme.amb.cat/home
Per ajudar-vos a formar opinió, us enllacem al vídeo de la jornada  sobre el PDU, convocada per la COAC, que  va reunir diveros col·legis professionals el passat 27 de octubre

SOS Baix Llobregat i l’Hospitalet, va crear un grup de treball i un espai per elaborar i presentar al·legacions tant a títol personal com a col·lectiu fins al passat 30 d’octubre, però la data s’ha ampliat fins al 29 de Desembre. L’adreça per a tal fi (https://www.amb.cat/ca/web/amb/seu-electronica/tramits/detall/-/tramit/al-legacions-al-document-de-l-aprovacio-inicial-del-pla-director-urbanistic/15279104/11696). Us animem a participar i a posar-vos-hi en contacte a través de l’adreça de correu electrònic habitual, [email protected] per fer seguiment i possibles col·laboracions amb les companyes de Sos Baix Llobregat i l’Hospitalet.
El risc d’inundació  augmenta moltíssim amb el canvi climàtic que ja tenim aquí i també la previsible pujada del nivell del mar. Malauradament l’administració no ha dedicat esforços a mostrar-nos què pot passar i ajudar-nos a preparar el futur complicat que se’ns acosta: De la transició eco-social  no se’n parla!  Només  disposem  dels MAPRI   (Mapes de perillositat de risc d’inundacions)  publicats al DOGC.    Fa dies vam preparar una pàgina per explicar com funcionaven aquests  mapes, el seu visor i un tutorial per mirar-los. Pensem que ara ens pot ajudar a entendre millor alguns perills del PDUM. La teniu aquí: https://taulallobregat.org/mapri-mapes-de-perillositat-de-risc-dinundacions/  I encara, si voleu més informació sobre inundacions, vet ací quatre articles: https://taulallobregat.org/?s=inundacio
Spread the love
Publicat dins de ACA, Al·legacions, AMB, Baix Llobregat, Col·lapse, Decreixement, Distribució mail list, Eines, Emergència Climàtica, Especulació urbanística, Formació, Inundacions, Jornades, Multimèdia, Participació, Pluja, Sos Baix Llobregat i l'Hospitalet, SOSBAIXLLOBREGAT, Xerrades | Feu un comentari