Pobles vius, terra fèrtil i energia la justa

Terra fèrtil, la nostra energia

 Des de la TAULA DEL LLOBREGAT considerem que la revolta pagesa  present avui a casa nostra és, en gran part, contra els estralls del sistema agroindustrial, que assassina el que queda del món pagès en nom de l’avançament de la producció. Aquesta  setmana  el món agrícola expressarà la seva ira amb actes contundents i a plena llum del dia: és la còlera d’una professió que s’ha tornat gairebé impracticable, que col·lapsa sota la brutalitat de les transformacions degudes al Canvi Climàtic  que vénen i a les asfixiants restriccions econòmiques, normatives, administratives i tecnològiques que es proposen.

Mentre els bloquejos continuen per tot arreu presentem alguns punts aclaridors sobre la situació des de la perspectiva del moviment dels Aixecaments de la Terra francesos (Soulèvements de la Terra).

  • Som un moviment d’habitants de les ciutats i del camp, d’ecologistes i de pagesos/as. Rebutgem la polarització que alguns tracten de suscitar entre aquests móns.
  • Som defensors/as de la terra i l’aigua, que sempre han estat el nostre punt de partida per a arrelar-nos i que són a més les eines de treball dels pagesos/as i els nostres mitjans nutricis fonamentals.
  • Ens mobilitzem des de fa anys contra els grans projectes desenvolupistes que els devasten i contra els complexos industrials que els enverinen i acaparen.
  • Siguem clars/as: aquesta vegada el moviment actual, considerat en tota la seva heterogeneïtat, ha estat iniciat  en gran manera per altres forces que no eren les nostres, a vegades amb objectius diferents i, en altres casos, amb alguns que ens són completament aliens.
  •   Els ingressos mitjans dels agricultors i el mite de la unitat orgànica del món agrícola esgrimits en els platons oculten una esquinçadora disparitat d’ingressos i de violentes desigualtats socioeconòmiques que ja no passen desapercebudes per a ningú: els marges dels petits productors no deixen de baixar mentre que els beneficis de l’agroindústria pugen com l’escuma.
  •  Avui dia sabem bé que quan es parla de “liberalització”, de “increment de la competitivitat” o de “modernització” de les estructures, signifa en el fons  que les granges desapareixeran i que la policultura de la ramaderia retrocedirà més encara , deixant un desert verd de monocultius industrials conduïts per operaris/as al comandament d’estructures cada vegada més endeutades, menys amos/as de les seves pròpies eina de treball i dels seus comptes bancaris, que acaben pertanyent pràcticament als seus creditors.
  • Afegim a això la brutalitat del canvi climàtic –esdeveniments climàtics extrems, sequeres, incendis, inundacions…–, així com els desordres ecològics que implica. Seguint el seu deixant, una multiplicació de  malalties noves i altres zoonosis que aconsegueixen que l’ofici es torni gairebé impossible i de fet invivible, a causa d’aquesta inestabilitat aclaparadora.
  • Si ens revoltem és, en gran part, contra els estralls d’aquest món agroindustrial, amb el viu record de les granges de les nostres famílies que tan sovint hem vist desaparèixer i amb l’aguda consciència de l’abisme de dificultats que ens estem topant en el nostre propi camí per a assentar-nos de nou. (Tret en bona part del manifest dels soulvements de la terre: https://ctxt.es/es/20240201/Firmas/45487/Levantamientos-de-la-Tierra-ecologismo-agricultura-protestas-agroindustria-expolio.htm)

La TAULA DEL LLOBREGAT ens hem adherit  i us convidem a adherirvos al  manifest de la PLATAFORMA POBLES VIUS  https://my.liberaforms.org/terra-fertil-la-nostra-energia,   en defensa d’una pagesia local, diversa i autònoma; respectuosa amb el medi i compromesa amb l’alimentació de qualitat pel país. Que sigui capaç de desintensificar, de diversificar i de reduir els circuits que fan els seus productes, com a principals compromisos amb la transició energètica.

I, amb plaer, us fem a mans l’escrit de les  Ramaderes de Catalunya,
del 2 de Febrer del 2024, amb el que estem molt d’acord. ” L’única via, estar organitzades! Sense pastores, no hi ha revolució!! Visca la terra i mori el mal govern!”

d

Spread the love
Publicat dins de Accions, Agricultura, Aigua arma de guerra, Alimentació sostenible, Assemblea pagesa, Col·lapse, Decreixement, Distribució mail list, Manifestacions, Ramaderes de Catalunya, Sistemes Naturals, Soulèvements de la Terre, Unió de Pagesos | Feu un comentari

Restauració impossible?

La impossibilitat dels programes de restauració dels runams salins del Bages (Cogulló i  Fusteret): un volum d’aigua equivalent a 3 pantans de La Baells plens, un termini de més de 100 anys i, mentrestant, una despesa inassolible en gestió de salmorra i un risc ambiental permanent

Hem rebut una proposta molt raonada dels amics de Montsalat, amb el prec de que la fem conèixer a través d’aquesta pàgina. Volem agraïr, doncs aquest gest que han fet i la publiquem ben satisfets.

Ara bé: no  estem d’acord en la solució que Montsalat  proposa, encara que sí amb el diagnòstic. Nosaltres sempre hem dit:

  1. 1.-Que s’obligui  l’empresa a deixar una fiança proporcional a la restauració dels runams i s’estableixin clarament les obligacions i els terminis per a eliminar-los, com recomana l’informe del CUSA.
  2. Que s’asseguri el lloc de treball als treballadors actuals si no tenen ocupació a la mina, donant-los feina en la restauració dels runams, així com es plantegi un pla de reconversió industrial de la comarca, coherent amb un desenvolupament equitatiu i sostenible.
  3. Que s’estudiï si hi ha  manera d’aprofitar les riuades per fer servir l’aigua que es necessita per restaurar els runams sense prendre aigua del Llobregat, o altres sistemes possibles.

Aquest és l’escrit de Montsalat :

“Les gegantines muntanyes de residus salins del Cogulló a Sallent i del Fusteret a Súria originades per la mineria de potassa són a la vista de tothom, però els súbdits d’aquest país pretenem no veure-les. Amb la mina de Sallent-Balsareny tancada, des del 2019 ja no s’aboquen més residus al runam del Cogulló, mentre que el runam del Fusteret segueix creixent amb d’1,6 milions de tones de residus salins abocats l’any 2022 segons informa la memòria de sostenibilitat d’ICL Iberia. Una segona ampliació de la superfície del runam del Fusteret està aprovada per Urbanisme i el condicionament del terreny ja està en marxa. Entre els runams del Cogulló i del Fusteret sumen al voltant de 80 milions de tones de residus salins.

La despesa per recollir tot el volum que es pugui de la salmorra generada pels runams salins a l’aire lliure és ingent. A partir del pla quinquennal 2022-2027 de districte de conca fluvial de l’Agència Catalana de l’Aigua i de la memòria de sostenibilitat 2022 d’ICL Iberia es comptabilitza la despesa més la inversió en control i gestió de la salmorra en una xifra d’entre 30 i 40 milions d’euros anuals.

Tot i aquestes dades esgarrifoses i que a Catalunya l’obligatorietat de la restauració dels espais afectats per activitats extractives és vigent des de l‘any 1983, la restauració dels gegantins runams salins del Cogulló i del Fusteret va per llarg, per molt llarg. Entrem a veure com són i com es van gestar els programes de restauració dels runams del Cogulló i del Fusteret aprovats per la Generalitat, i per tant vigents.

Entre els anys 2011 i 2014, a la vegada que Iberpotash -actualment ICL Iberia- anunciava un gran pla d’inversió i expansió batejat com a pla Phoenix, la pròpia empresa i la Generalitat i l’Ajuntament de Sallent com a administracions que van faltar al seu deure de fer complir normatives ambientals i urbanístiques a Iberpotash van rebre dels tribunals 5 sentències en contra en plets impulsats per grups populars preocupats per allò més fonamental: la qualitat de l’aigua, el territori i el llegat a les generacions futures.

L’any 2011, l’advocat i escriptor sallentí Sebastià Estradé va obtenir del TSJC la sentència que revocava el programa de restauració llavors vigent pel runam del Cogulló perquè, simplement, no era creïble al situar-lo en un futur ignot quan s’hagués buidat el terreny dels residus salins sense donar cap pista de com ni quan s’havien de treure els residus que s’hi seguien abocant, i perquè la fiança de restauració era insuficient. A aquest contenciós portat per Sebastià Estradé van seguir-lo 3 contenciosos més portats i guanyats per l’advocat Climent Fernàndez en nom de l’associació de veïns de La Rampinya, el barri de Sallent de la dreta del Llobregat i més proper al runam del Cogulló. Climent Fernàndez ja havia defensat els interessos dels veïns del barri de L’Estació de Sallent afectat pel deteriorament generalitzat dels edificis a causa de la subsidència del terreny minat per sota. El 2013, el TSJC establia que el runam del Cogulló no complia l’ordenament urbanístic i que s’havia de reduir al més aviat possible. Al mateix any i en un altre plet, el TSJC revocava l’autorització ambiental concedida el 2008 a la mineria de Sallent i Balsareny pel mateix incompliment urbanístic i per no haver avaluat com era preceptiu els impactes ambientals que es van demostrar com a fets en la salinització de les aigües de l’entorn. L’anul·lació de l’autorització ambiental de l’any 2008 a l’explotació de Sallent-Balsareny porta implícita l’obligació de restablir les condicions ambientals anteriors, el que significa com a mínim treure els residus salins abocats al Cogulló des de l’any 2008 a l’empara d’una autorització invalidada. El 2014, en el tercer dels contenciosos impulsats per Climent Fernàndez, el TSJC va sentenciar en contra de l’Ajuntament de Sallent per no haver obert un expedient de protecció de la legalitat urbanística contra el runam del Cogulló, i altra vegada obligava l’empresa Iberpotash a restablir la realitat física alterada per l’existència d’aquest runam.

La cirereta del pastís va arribar el desembre del 2014, quan finalment el jutjat penal nr.1 de Manresa va condemnar Iberpotash i tres dels seus antics directius pel delicte ecològic de salinització d’aigües de Súria, Callús, Sant Joan de Vilatorrada, Santpedor i Sallent a causa dels lixiviats de salmorra originats als runams salins de Súria i de Sallent, a la vegada que imposava a Iberpotash l’obligació de retornar les aigües als valors de salinitat que tenien abans de l’existència dels runams. El cas es remunta a la denuncia presentada l’any 1997 a la Fiscalia de medi ambient pel Col·lectiu ecologista L’Alzina que donava cobertura formal a la Plataforma Montsalat creada justament per posar fre als impactes ambientals creixents de la mineria de potassa al Bages. El mateix advocat Climent Fernàndez va portar els darrers anys del cas fins a judici, en representació del Col·lectiu ecologista L’Alzina – Plataforma Montsalat.

David havia vençut Goliat als tribunals per un contundent 5 a 0. L’empresa Iberpotash i la Generalitat van recórrer les sentències, però només els va servir per allargar els terminis; noves sentències han refermat les originals, no cal entretenir-s’hi. Tampoc mereix comentari la creació en aquells anys del grup mercenari ProMineria.

L’any 2015, enmig d’aquell escenari complex amb l’empresa Iberpotash i la Generalitat atrapades pels tribunals pels incompliments urbanístics i ambientals dels runams salins, el departament d’Economia -per la seva competència en mines- amb Felip Puig de conseller, el departament de Territori -per les seves competències ambientals- amb Santi Vila de conseller i Iberpotash amb Antonio Martínez Álamo de conseller delegat van signar un conveni que garantia a Iberpotash l’autorització per a tot allò que pretenia en el seu pla Phoenix d’expansió, a la vegada que comprometia Iberpotash a recollir les surgències d’aigua salina -tal com establia la sentència penal-, a redactar un nou programa de restauració -com establia el contenciós de Sebastià Estradé- i a buidar de residus el runam del Cogulló -tal com establien els contenciosos de Climent Fernàndez i l’AV. de La Rampinya. El buidat dels residus salins del Cogulló s’havia d’aconseguir mitjançant la comercialització de sal i de la seva dissolució i enviament al mar a través d’un futur nou col·lector de salmorres durant els propers 50 anys. La iniciativa de la redacció d’aquell conveni va ser del departament d’Economia, Energia i Mines.

Posteriorment, sengles programes de restauració per les explotacions mineres de Sallent-Balsareny i de Súria, el Pla Director Urbanístic de la Mineria del Bages i una nova autorització ambiental per Sallent-Balsareny, és a dir les decisions més transcendents en les qüestions de territori i de qualitat ambiental, s’han guiat i redactat segons les línies establertes per aquell conveni del 2015 liderat pel departament d’Economia que no és competent en aquests temes. Si el buidatge del Cogulló es va fixar en un termini de 50 anys, el programa de restauració de Súria va establir, l’any 2018, el buidatge en 70 anys sense que quedés massa clar a partir de quan es comença a comptar -al 2018 quan es va redactar?, quan acabin els abocaments a Súria?, quan s’hagin buidat els runams de Sallent?…- ni quin és volum dels residus que caldrà buidar, tenint en compte que continuen els abocaments. Realment però, la potestat i la competència és de cadascun dels actes administratius -l’avaluació ambiental per l’obtenció d’autorització ambiental, el programa de restauració, el pla director urbanístic…-, no pas d’un conveni signat entre parts interessades. Per tant, a més d’incorrecte al moure’s només dins del marc que establia el conveni, entenem el procediment administratiu seguit com a manifestament il·legal.

El projecte de segona ampliació del runam del Fusteret estableix la relació 1:4 entre temps d’abocament i temps de buidat de residus, presentant-la com la novetat diferencial ambientalment favorable que en justifica l’aprovació i garanteix la restauració. Entenent que els residus salins de Cardona, Sallent i Súria competeixen pel mateix mercat de sal i pel mateix tub col·lector de salmorres, el ritme 1:4 establert per la segona ampliació del Fusteret ens portaria a uns 400 anys abans d’haver buidat el total dels runams salins del Bages.

Ben aviat es va fer evident que la venda de sal no dona per tant -un punt en el qual havíem coincidit grups ecologistes i empresarials. De les 5 plantes de sal vacuum previstes pel pla Phoenix i pel PDU de la Mineria del Bages per donar sortida als residus salins, se n’ha construït una. La dissolució i l’enviament al mar a través d’un nou col·lector de salmorres en construcció queda com a únic mitjà previst per desfer-se d’aquests residus. Per als càlculs del volum d’aigua necessària per dissoldre aquests residus salins, fixem una concentració de 250 grams de sal per litre, ja propera a la saturació; una concentració superior tindria risc de precipitació per la poca puresa i per la presència dels cations potassi i magnesi, a més del sodi majoritari. Per cada quilo de residu salí caldran 4 quilos o litres d’aigua (1 / 0,25 = 4), per cada tona de residu salí 4 m3 d’aigua; els 80 milions de tones de residus salins del Cogulló i el Fusteret s’hauran de dissoldre en 320 hectòmetres cúbics d’aigua. El pantà de La Baells té una capacitat de 109 hm3, el de La Llosa del Cavall de 79 hm3. En números rodons, el buidat dels residus salins del Cogulló i del Fusteret, tal com estableixen els seus programes de restauració, necessita l’aigua de 3 pantans de La Baells plens, o bé de 4 pantans de La Llosa.

El runam del Fusteret (Súria), vist des de Cerarols. L’àrea d’ampliació és la de la dreta, ja ocupada parcialment. ICL aboca actualment els residus salins en aquesta part nova de runam.
Noteu la impermeabilització amb làmines negres de polietilè al vessant de la part vella de runam en contacte amb l’ampliació, la forma de vall de pendent regular a la zona d’ampliació per fer circular sense entrebancs la salmorra originada i recollir-la al punt més baix, i la rasa perimetral que evita l’entrada d’aigua dolça des dels laterals. La superfície a la base de l’ampliació ha estat anivellada i ben impermeabilitzada perquè la salmorra no pugui infiltrar-se al terreny, a diferència de la part vella, més extensa. (Montsalat, 05.2020)

En el context de sequera extrema i pantans buits d’aquest 2024, l’Agència Catalana de l’Aigua s’enorgulleix del servei que donen les plantes dessalinitzadores d’aigua de mar de Blanes i del Prat de Llobregat per garantir l’abastiment d’aigua potable, i anuncia noves grans inversions en dessalinització. També les grans plantes potabilitzadores d’Abrera i de Sant Joan Despí, a la comarca del Baix Llobregat, dessalinitzen aigua, però del Llobregat salinitzada per la presència dels runams salins a l’aire lliure al Bages. El cost de dessalinització d’aigua de mar és actualment 6 vegades superior al de la potabilització convencional, i el seu consum energètic desorbitat. Amb l’increment del preu i els nous usos de l’electricitat, el cost de dessalinització, incloent evidentment el de l’aigua del Llobregat, no pot fer més que pujar. Aigües del Ter-Llobregat anuncia un increment del 30% del preu de l’aigua, degut al cost de la dessalinització. Les plantes dessalinitzadores estan molt lluny de disposar de l’espai que caldria per instal·lar les plaques solars fotovoltaiques necessàries per generar l’electricitat que consumeixen. Malgrat aquesta situació de falta d’aigua i de despesa energètica, al Bages continuem amb els runams salins de Cardona, Súria i Sallent a l’aire lliure, veritables fàbriques de salmorra o, si ho preferiu, plantes salinitzadores d’aigua.

Com fa aquí Montsalat, si us plau, ¿podria també algun responsable de la Generalitat sortir a explicar a la població que els programes de restauració aprovats pels grans runams salins del Bages signifiquen el manteniment d’aquestes plantes salinitzadores d’aigua durant ben bé 100 anys més, destinar-hi l’aigua de 3 pantans sencers de La Baells, i que impliquen un cost milionari i un risc ambiental permanents?

Els milers de pàgines omplertes en els projectes per refermar el conveni del 2015 entre la Generalitat i Iberpotash es poden oblidar; no serveixen perquè no hi ha el mercat suficient de sal per desfer-se dels residus salins -un programa de restauració s’ha de basar en realitats físiques, no pas en plans comercials fantasiosos-, perquè la conca del Llobregat no disposa de l’aigua necessària per dissoldre les muntanyes de residus salins -si tinguéssim aquesta aigua ja no s’haurien acumulat aquests residus-, perquè la despesa en la gestió de salmorra per garantir el subministrament d’aigua potable a les poblacions és descomunal, i perquè és indecent i il·legal traspassar el problema dels residus salins a les generacions futures. En definitiva, estem al 2024 en la mateixa situació del 2011 quan la sentència del TSJC al cas promogut per Sebastià Estradé obligava a la redacció d’un nou programa de restauració efectiu i creïble pel runam del Cogulló, amb l’agreujant que de llavors ençà el volum de residus salins abocats per la mineria ha crescut en unes desenes de milions de tones més.

El buidatge de residus salins pot ser una operació factible a l’escala dels runams comparativament menors de la Botjosa a Sallent i del runam Vell a Cardona, però no pels runams gegantins del Cogulló i del Fusteret. Per al Cogulló i el Fusteret queda com a solució a termini i cost raonables la de prescindir del buidatge dels residus salins i afrontar la restauració dels runams després d’impermeabilitzacions comparables a la que ICL Iberia executa a la base de les ampliacions del Fusteret i a la que l’Agència Catalana de l’Aigua va executar al runam de Vilafruns, a Balsareny, l’any 2010. Altres tècniques utilitzades en la clausura d’abocadors més convencionals i en l’estabilització de talussos serien també aplicables.

El cost d’un projecte d’impermeabilització i restauració d’un runam que ja ha esgotat la fase d’abocament serà considerable, però sempre molt inferior al cost de control, recollida i transport de salmorra durant un període que ja es preveu que superarà un segle. Sense pretendre ser exhaustius, a l’avantatge econòmic d’un projecte de restauració en termini raonable cal sumar-hi els beneficis a nivell pràctic de la integració paisatgística, la prevenció en origen de la generació de salmorra, l’eliminació de les surgències salines que contaminen la xarxa fluvial amb la consegüent millora de la qualitat de l’aigua, la rebaixa del cost de potabilització en proporció a la millora de la qualitat de l’aigua del Llobregat, l’estalvi d’un volum d’aigua tan gran que costa d’imaginar, l’oportunitat d’explotació dels residus dels runams com a recurs miner de classe B a un ritme pausat si algun dia se’ls troba mercat, l’opció de nous usos pels terrenys com és la instal·lació de parcs solars fotovoltaics, la disponibilitat de capacitat al nou col·lector de salmorres per altres usos miners i, molt especialment, la garantia d’execució. A nivell legal, la impermeabilització i restauració dels runams salins significa el compliment de les obligacions indefugibles de la restauració de l’espai i de la restitució de la qualitat de les aigües salinitzades. A nivell moral, la impermeabilització i restauració dels runams salins significa fer més bon ús de l’aigua, acabar amb l’espasa de Dàmocles que penja sobre els altres usos de l’aigua i sobre tercers a la conca del Llobregat, i complir amb la nostra responsabilitat ambiental.

Per arribar aquí cal, en primer lloc, acceptar la realitat tal com és, sense autoenganys. Seguidament, la Generalitat ha d’encarregar a ICL Iberia i a Ercros la redacció de nous programes de restauració que no es basin en el conveni del 2015, sinó que pretenguin restauracions executables en un termini raonable, ¿5 anys, potser? La resta serà una nova història de solucions, molt més engrescadora que la història de problemes que hem explicat fins aquí.

 

Montsalat, gener del 2024

Spread the love
Publicat dins de ACA, Aqüífers, Cabals, Contaminació, Distribució mail list, Emergència Climàtica, Generalitat Cat., Investigació i recerca, Montsalat, ProuSal, Runams, Sallent, Sentències, Sequera, Súria | 1 comentari

Cimera social per la sequera

Emergència per sequera: Més de 30 organitzacions demanem un canvi de model estructural a la III Cimera Social de l’Aigua

  • Assenyalem la falta de valentia del Govern i Ajuntaments amb els grans consumidors, mentre es redueix a més de la meitat els cabals mínims circulants dels rius.

  • Demanem iniciar un debat públic de país per abordar la reducció de la demanda d’aigua i el canvi de model econòmic, atès que les sequeres seran cada cop més recurrents pels efectes del Canvi Climàtic.

A les portes de l’emergència per sequera, 70 persones de 35 organitzacions socials, ecologistes, universitats i centres d’investigació, moviment veïnal i operadors públics ens trobem a la III Cimera Social de l’Aigua, celebrada a Arbúcies, per fer front a la situació crítica que pateix Catalunya.

Les organitzacions participants de la Cimera Social de l’Aigua liderem des de setembre la campanya d’On no n’hi ha, no en raja, amb l’objectiu de denunciar els interessos en la gestió de l’aigua i coordinar accions. La Cimera servirà per posar en comú l’estratègia de les  organitzacions.

Mesures en emergència: denunciem opacitat, laxitud amb els grans consumidors d’aigua i greus impactes sobre els rius 

Durant les diferents fases del Pla Especial per Sequera (PES) s’estableixen diferents restriccions per als grans consumidors d’aigua. Aquests són activitats tals com l’agricultura, ramaderia i indústria amb un consum de més de 7.000 m³/any i amb concessió atorgada per l’Agència Catalana de l’Aigua. Denunciem que el Govern no publica les dades de consum dels grans consumidors ni cap dada que confirmi l’eficiència de les restriccions i l’estalvi aconseguit. Aquesta falta de transparència genera desconfiança amb la gestió que està fent el Govern de la sequera.

Els col·lectius celebrem la moratòria a noves activitats econòmiques que facin un ús intensiu d’aigua, però considerem que arriba tard i és insuficient per estalviar aigua, ja que només s’aplicarà en fase d’emergència. Considerem que el Govern posa els interessos econòmics de determinats sectors en detriment dels objectius de preservació dels rius i els ecosistemes. A més, veiem amb preocupació que la restricció addicional més severa sigui la reducció a més de la meitat dels cabals mínims circulants del Ter, Llobregat i Muga, mentre no s’endureixen les restriccions als grans consumidors.

Assenyalem la mala gestió com a causa principal 

La comunitat científica ha alertat durant anys sobre els canvis en el règim de precipitacions, l’augment de les sequeres i la disminució de la disponibilitat d’aigua. Així i tot, els successius governs de la Generalitat han optat per continuar promovent un model econòmic basat en l’augment del turisme i l’exportació de carn i fruita, que asseca i contamina les masses d’aigua disponibles.

Així  mateix, els Ajuntaments també tenen una gran responsabilitat per no exercir les seves competències en matèria d’aigua, tal i  com ha quedat palès amb el problema de les fuites, la polèmica amb les pistes de gel, la manca de control del consum domèstic i urbà i les campanyes d’estalvi inexistents, entre d’altres. Recordem que 1 de cada 4 Ajuntaments encara no té a punt els Plans Municipals per Sequera, que són obligatoris per llei.

Mesures estructurals per reduir la demanda d’aigua i prevenir crisis com l’actual 

Som crítics amb la confiança excessiva que el Govern diposita en la dessalinització i regeneració, especialment si no s’acompanya d’una reducció del consum global d’aigua. Genera una falsa sensació de disponibilitat, que eclipsa la necessitat de mesures estructurals que apostin per la reducció progressiva de la demanda d’aigua, començant pels sectors que més en consumeixen.

Abans de posar en marxa infraestructures costoses amb un alt consum elèctric, cal abordar la reducció de la demanda d’aigua i restaurar els aqüífers contaminats. Apostar únicament per noves infraestructures encarirà el preu de l’aigua i no resoldrà el problema crònic de contaminació d’aqüífers. De fet, la tarifa d’Aigües Ter-Llobregat ja s’ha incrementat un 30% a conseqüència de tenir la dessalinitzadora del Prat a màxim rendiment. Cal tenir en compte que més de la meitat dels aqüífers de Catalunya estan contaminats principalment pels nitrats provinents de les macrogranges, restringint així la possibilitat d’utilitzar aquestes fonts d’aigua en temps de sequera.

Demanem un debat de país públic i participat que decideixi quin model econòmic volem en funció de l’aigua disponible. Ara mateix queda palès que la prioritat és abastir d’aigua als interessos econòmics, però els col·lectius volem decidir també el futur del país.

El juny de 2023, vam entregar al president de la Generalitat, conseller d’Acció Climàtica i director de l’Agència Catalana de l’Aigua un document amb 43 propostes concretes per a fer front a la sequera i protegir l’aigua com a bé públic, bé comú i dret humà.

Omplir el Siurana amb aigua de l’Ebre és un transvasament encobert al Camp de Tarragona

Aquesta setmana, el Govern anunciava el projecte per portar aigua de l’Ebre al Priorat fins l’embassament del Siurana, amb el suposat objectiu d’omplir aquest embassament per tenir aigua per fer  reg de suport de la vinya i olivera autòctona. Actualment, des de l’embassament del Siurana surt el transvasament al pantà de Riudecanyes, que abasteix Reus i el conreu d’avellana al Camp de Tarragona. Aquest transvasament és el que seca la conca del Siurana i fa que no disposi d’aigua per als conreus propis.

Les organitzacions del territori afectat fa dècades que denuncien aquest espoli cap al Camp de Tarragona i Reus que ha condicionat el desenvolupament de la comarca durant moltes dècades. Demanem la retirada immediata del transvasament del Siurana a Riudecanyes i posar en marxa la regeneració d’aigua de la depuradora de Reus. Així, el Priorat tindrà recursos propis suficients, i no serà necessària una infraestructura d’elevació des de l’Ebre amb una elevada despesa econòmica en la construcció i despesa energètica per l’elevació contínua d’aigua  fins a l’embassament de Siurana.

De fet, el GEPEC ha iniciat accions legals per tal de retornar l’aigua del Siurana a la seva conca. Tal i com denuncia la Plataforma en Defensa de l’Ebre, aquest projecte si no s’atura servirà per a blindar i promocionar el transvasament actual cap a Reus, i suplir la mancança del Siurana amb aigua de l’Ebre”. És  un error greu situar els transvasaments a l’agenda política del Govern.

📣 Comparteix a TWITTER  i a INSTAGRAM

Ecologistes de Catalunya denuncia que la reducció de cabals que proposa el govern suposaria una reducció del 93% de l’aigua dels rius.

🌊 La reducció tindrà un greu impacte en la conservació de la biodiversitat i la qualitat de l’aigua.

👉 Proposen la reducció del consum d’aigua amb mesures com la reconversió de regadius actuals a secà o l’aturada de l’activitat de les macrogranges durant l’emergència per sequera.

 

Spread the love
Publicat dins de Aigua pública i democràtica, Aigua subterrània, Assemblees, Cabals, Distribució mail list, Dret humà a l'aigua i al sanejament, Ecologistes en Acció, Emergència Climàtica, ESF Enginyeria Sense fFonteres, Jornades, Macrogranges, Participació, PDE (Plataforma Defensa de l'Ebre), Sistemes Naturals | Feu un comentari

Números sobre la Taula!

“Les sequeres es gestionen  quan no estem en emergència, de la mateixa manera com diem que els incendis s’apaguen a l’hivern!”

Annelies Broekman porta diversos lustres dedicada a l’estudi de les polítiques de gestió de l’aigua a Espanya i a la resta d’Europa. Doctora en Agronomia i membre de l’equip d’Aigua i Canvi Climàtic del Centre de Recerca d’Ecologia i Aplicacions Forestals (CREAF), també forma part de l’eqiuip dinamitzador de la TAULA DEL LLOBREGAT.

Broekman és una de les veus més crítiques amb el model d’usos i consums de les reserves hídriques de les societats occidentals actuals, també la de Catalunya.

Creu que Barcelona entrarà en emergència per falta d’aigua al gener, tal com estima la Generalitat si no plou?

Sí. No conec al detall tots els números, perquè es tracta d’un sistema macro gestionat per moltes mans. Grosso modo, és molt probable que si no plou entrem en emergència, sí.

Vostè ha denunciat sovint que es confia massa en les restriccions per a combatre la sequera. A què es refereix?

Patim una sobreexplotació crònica dels recursos hídrics,  i per això quan entrem en sequera som més vulnerables que si féssim els deures en època de normalitat. Les sequeres s’haurien de gestionar quan no hi ha emergència, de la mateixa manera que es diu que els incendis s’apaguen a l’hivern. Ara que Catalunya està en emergència és molt difícil fer miracles amb les infraestructures de què  disposem. L’única cosa que ens queda és aquest pla de gestió de la sequera, que celebro perquè abans no existia, però que al meu entendre és massa tímid.

Per què?

Perquè en general protegeix molt més els usos industrials i urbans de serveis que té Catalunya, ja que són els que tenen un major cost econòmic i que fan enfadar  als poders fàctics. El sector turístic no s’ha adequat, hi ha indústries que usen directament l’aigua com a producte, com Estrella Damm o Coca-Cola, amb usos molt quantiosos.. En general les polítiques de gestió de la sequera ataquen amb major duresa al sector agrícola i de forma més tímida als interessos industrials. Hauríem de tenir un debat públic entre tècnics, polítics i científics amb números sobre la taula.

Ha esmentat el sector agrícola, que és el que més aigua empra amb diferència. Han de replantejar-se alguns dels seus usos?

No és un sector homogeni. Una cosa és conrear blat de moro o alfals i exportar-lo per a l’alimentació de vaques a Qatar i una altra són  els agricultors els productes dels quals es queden al país. La primera  es pot considerar agricultura intensiva i extractiva, subjecta al mercat global de l’alimentació, i la segona és l’horta, fruita i aliment per a la ramaderia de la pròpia població. Cal distingir entre ambdues.

Creu que de la primera n’hi ha més?

Crec que és la més consumidora d’aigua, encara que pel que fa a hectàrees potser predominen els pagesos de base. De totes maneres, sigui per a consum local o per a exportació, el blat de moro o l’alfals se solen regar per inundació. I és molta aigua. Hi ha un mite sobre l’anomenat reg a manta, i és que es tracta d’un desaprofitament en si mateix. Però no ho és. Molta de l’aigua que s’usa en el reg per inundació en realitat torna al mitjà perquè s’infiltra i va a parar als aqüífers. A vegades la idea de posar un reg eficient amb sistemes de degoteig pot ser menys sostenible en aquest sentit. El principal problema és la tendència a la industrialització de l’agricultura, amb ànsies d’augmentar superfícies de reg que, encara que sigui moderníssim, va en contra de les previsions del canvi climàtic, que són d’un 30% menys d’entrada d’aigua en el sistema. Totes les conques hidrogràfiques presenten reduccions fortes a causa de la disminució de la neu i del canvi en el règim de pluges, cosa que  se suma  a una major impermeabilització del sòl i una major necessitat d’aigua de les plantes a causa de la pujada de les temperatures. A més, estem incrementant la demanda d’aigua que volem usar per a fer diners. És una condemna a mort. Cal reduir la demanda. Hem de passar d’una mentalitat en la qual es pensa que amb més infraestructura i tecnologia es pot augmentar la disponibilitat d’aigua i continuar creixent, a una en la qual es gestioni la demanda i es decideixi quant es pot consumir en cada territori.

Però si a Catalunya no s’haguessin fet dessaladores com la del Prat i altres infraestructures hídriques, avui estaríem molt pitjor, no creu?

És cert que les infraestructures en matèria de dessalació, reutilització i interconnexió de conques han canviat molt el panorama per al sistema d’aigües Ter-Llobregat [les conques dels rius que proveeixen l’àrea metropolitana de Barcelona]: Li hem donat major flexibilitat a la gestió de l’aigua. Però no podem fugir cap endavant indefinidament. Si no poses fre a la demanda, la set és infinita. Si volem ampliar la pista de l’aeroport de Barcelona, fer el *Hard Rock [el polèmic complex d’oci a Tarragona], piscines d’ones al Vallès o milers d’habitatges a la costa… O canviem la planificació, o tindrem set una altra vegada.

El pantà de la Llosa del Cavall, el 2022. Imatge cedida per @lasequeradel22

Vostè ha assenyalat també els aqüífers com a gran reserva en temps de sequera, però a Catalunya i a la resta d’Espanya entorn d’un 40% estan contaminats.

Les masses d’aigua subterrània són la carta del comodí de la sequera. És el més resistent al canvi climàtic, encara que  la meitat dels aqüífers estan fets un desastre. No els estem descontaminant i continuem destrossant aquest sistema que ens dóna garanties d’aguantar millor les sequeres. És increïble que encara no ho hàgim entès. Continuem fent projectes que no tenen en compte la preservació dels sistemes naturals i no hi ha eina tecnològica que ens pugui permetre sobreviure si els hàbitats col·lapsen. És obvi que si tens diabetis i t’agraden les galetes, si continues menjant-te-les acabaràs petant!. Hi ha una dada molt clarificadora, la de l’índex d’escassetat d’aigua, el *Water Exploitation Index”: a Catalunya indica que fem servir  un 35% més de l’aigua de què disposem.

Què li sembla llavors la mesura del *Govern de reduir temporalment els cabals dels rius per a preservar l’aigua dels embassaments?

Molt, molt malament. Pot provocar efectes irreversibles,  eliminar espècies i augmentar la fragilitat del sistema integrat anular com funciona una conca. Abans de reduir cabals cal tancar l’aixeta als usos industrials, perquè es tracta de cabals que ja estaven sota mínims. En general la població no s’adona de la importància que tenen. Creuen que és cosa de quatre ecologistes als qui els agrada veure ocellets, de hippies amants de la naturalesa, però és que té a veure amb la nostra supervivència. Si un riu no té cabal suficient no recarrega els aqüífers i es torna més vulnerable.

Quan parla de consumir i usar menys aigua, per on creu que caldria començar a decréixer?

Aquí cadascú sol voler portar l’aigua al seu molí. Jo tinc una opinió, i és que prefereixo sobirania alimentària a un model de ramaderia hiperindustrializada; prefereixo agricultura sostenible a hotels a la Costa Brava, o un desenvolupament territorial descentralitzat i menys barcelonacéntric. Però el meu treball consisteix en facilitar espais de governança per a adaptar-nos als canvis globals. No es tracta aquí de quin és la meva opinió, o la del conseller, o la de l’amo dels càmpings o del pagès de Lleida, sinó de crear estructures de presa de decisions per a cada conca o territori en les quals es puguin plantejar perspectives de futur, quins recursos, planificació i inversions per a transformar els models. Aquests espais han d’incloure els sectors econòmics, l’Administració, la ciutadania i la ciència per a dibuixar estratègies que posin en el centre la conservació d’hàbitats i la vida dels residents.

Existeixen altres països semblants a Espanya que facin una millor gestió d’aquest recurs?

El món està en mans del capital, així que exemples n’hi ha pocs. Tot es basa en la rendibilitat. Hi ha exemples a Amèrica Llatina de tribunals de l’aigua i de presa de decisions sobre l’aigua que són antics i exemplars, dins d’una manera de veure la interdependència entre la naturalesa i les persones. Però les grans empreses els estan matant per a usar l’aigua per a mineria. A Europa hi ha els holandesos, que coneixen el perill de l’aigua i disposen d’òrgans legitimats per al govern, el diàleg i el co-disseny  de decisions relacionades amb això. Jo he participat en projectes pilot en aquest sentit i sol ser bastant reeixit.

És la gestió pública de l’aigua una assignatura pendent en aquesta direcció?

Molts ajuntaments han batallat en els últims anys per a municipalizar l’operadora que subministra l’aigua a les seves localitats. L’important són els drets i la legislació d’aigües. No sols la titularitat, sinó qui pot fer què, quan i com. El sector privat pot entrar en tot el que són eines tecnològiques, però les eleccions de gestió han d’estar en mans públiques, perquè han de tenir en compte moltes més coses que la rendibilitat de la inversió.

(Article traduït del castellà per La Taula del Llobregat  de  https://www.eldiario.es/catalunya/annelies-broekman-aumentar-consumo-agua-dinero-condena-muerte_1_10808004.html?goal=0_10e11ebad6-989d842cc9-56470113&mc_cid=989d842cc9&mc_eid=285f7736ab)

Podeu llegir també l’article d’opinió de Dante Maschio , d’Aigua és vida: ¿Quién fiscaliza la acción del Govern frente a los grandes consumidores de agua? “No entendemos cómo una información tan esencial como es el consumo de las grandes actividades económicas no sea de acceso público” a https://elpais.com/espana/catalunya/2024-01-02/quien-fiscaliza-la-accion-del-govern-frente-a-los-grandes-consumidores-de-agua.html

També podeu veure el vídeo de la CCMA

Catalunya encadena els dos anys més càlids i més secs
El Servei Meteorològic de Catalunya constata que el 2023 ha plogut menys que l’any anterior, agreujant la pitjor sequera que es recorda al país

Vegeu què diuen a Perpinyà (passat pel traductor de google): https://france3–regions-francetvinfo-fr.translate.goog/occitanie/pyrenees-orientales/perpignan/meteo-climat-secheresse-chaleur-et-canicule-un-desert-aride-est-en-formation-dans-le-sud-de-la-france-2899595.html?_x_tr_sl=en&_x_tr_tl=ca&_x_tr_hl=ca&_x_tr_pto=wapp

Comentari d’en Narcís Prat (16 de gener de 2024 a les 16:54 

Hola, trobo que en aquest article i altres citats hi falten números.
Em sembla interesssant que es facin servir els números del Pla de Gestió. Mireu la Fig 23 i la Taula 14. Amb aquells números crec que cal mesurar bé el que es diu de les aigües ocultes o no declarades del turisme o dels usos ramaders. Mireu els criteris amb que està fet el pla i en tot cas si hi veieu alguna cosa doncs ho comenteu. En algun moment sembla que esteu criticant la feina dels tècnics de l ‘ACA com si amaguessin dades
Els usos ramaders no són a les conques Internes un motiu molt gran de preocupació, la major part de l’aigua torna al medi, el problema és la contaminació dels purins, no la quantitat de l’aigua.
Una altra cosa és que pel futur es planegin complexes que gastin molta aigua o plans per fer moltes vivendes a l’Àrea Metropolitana i saber d’on sortirà l’aigua.
També cal reflexionar a veure qui va planificar la reutilització i les dessalinitzadores que ens han salvat de moment de les restriccions. I qui va frenar les mateixes accions al Besòs entre 2009 i 2017 fent que el Pla de Mesures d’aquells anys fos paper mullat, gairebé.
Parlem i discutim amb els números a la mà. I si no són veritat, aporteu números.

Resposta: Gràcies, Narcís. El to de l’article és periodístic i en absolut  culpem als tècnics de l’ACA. La resposta es mereix una entrada del nostre blog, que mirarem de fer aviat. Posem aqui sota la taula i la imatge  que cites, més les darreres dates aportades per l’ACA sobre les conques internes:

Al telenotícies migdia del 16/01/24 ens van explicar que el consum anual de les conques internes  és de 1042 Hm3:

  • 379 agrari
  • 294 ús domèstic
  • 113 serveis (bars, hotels..)
  • 95 industrial
  • 25 municipal
  • 134 usos no mesurats

 

 

Spread the love
Publicat dins de ACA, Aigua subterrània, Aqüífers, Cabals, Consells de Conca, CREAF, Decreixement, Distribució mail list, Emergència Climàtica, ESF Enginyeria Sense fFonteres, Estudis, Exemples, Formació, Investigació i recerca, Multimèdia, Participació, Sequera, Sistemes Naturals | 1 comentari

Transició energètica i planificació

La TAULA DEL LLOBREGAT, junt amb la FACULTAT DE GEOGRAFIA  I HISTÒRIA DE LA UNIVERSITAT DE BARCELONA I EL GRAM (Grup de Recerca Ambiental Mediterrània)  té el plaer de convidar-vos a una Taula rodona  sobre TRANSICIÓ ENERGÈTICA  I PLANIFICACIÓ TERRITORIAL.

Des de la Taula del Llobregat i organitzat amb el Grup de Recerca Ambiental Mediterrània (GRAM), tenim el plaer de convidar-vos el pròxim dimarts 9 de gener a les 17 h, a la Facultat de Geografia i Història de la UB (Sala Jane Addans, quart pis) a una Taula Rodona per debatre sobre la relació entre la planificació territorial i la transició energètica. Comptarem amb la presència del geògraf  i professor de la URV Sergi Saladié, amb en Martí Senserrich de la plataforma Preservem l’Anoia, l’Ermen Llobet, president d’Osona Energia Cooperativa i també amb Marta Morera, directora de l’Institut Català de l’Energia. Una taula polièdrica per recollir visions diverses i experiències des de diferents parts del territori català, analitzar en quin moment de l’elaboració de Pla Territorial Sectorial per al Desenvolupament de les Energies Renovables a Catalunya (PLATER) ens trobem i quins escenaris de futur es configuren.

Transitar cap a un model energètic sustentat per fonts renovables és tan necessari com urgent atesa l’emergència climàtica en què ens trobem. Però al voltant d’aquesta transició s’obren diferents debats, per exemple com la portem a terme materialment i tècnicament, on ubiquem les infraestructures de captació, emmagatzematge i transport de l’energia i qui controla el procés.

Per poder desenvolupar una transició energètica socialment justa i territorialment equilibrada és necessària una planificació del territori que permeti governar col·lectivament aquestes transformacions des de la perspectiva del bé comú. La planificació permet construir les bases del futur model energètic (sense rigideses, revisable i modificable, però allunyat de la planificació flexible i conjuntural). Una planificació elaborada de forma oberta, transparent, participativa i democràtica, és necessària a l’hora de prendre les decisions de forma consensuada i sense hipotecar el futur amb decisions que responen a la immediatesa present.

La transició energètica és molt exigent en materials i en espai. Pel que fa als materials, en aquests moments precisem per a captar i transformar aquesta energia d’elements escassos (coure, cobalt, liti, níquel, terres rares, crom, minerals del grup del platí i alumini) que s’obtenen en països de l’Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia. L’explotació d’aquests minerals, a més, està en mans de grans corporacions transnacionals del nord i la seva extracció genera greus impactes ambientals i socials en aquests territoris. La nostra sobirania energètica no pot basar-se en aquest model extractivista i neocolonial que continuï mantenint una estructura econòmica mundial amb unes perifèries primari exportadores dependents de la demanda del centre.  Per fer la transició energètica és necessari mantenir unes relacions nord-sud justes. I cal estimular la recerca per a fer-la a partir de nous materials propers i el reciclatge dels minerals ja usats.

Pel que fa a l’espai, tenim una població concentrada en zones urbanes i metropolitanes, molt demandant d’energia i una ocupació densa del territori, enfront d’amplis territoris rurals i dispersos on viu poca població. Decidir on instal·lar les renovables és un altre dels debats actuals i requereix consens i diàleg amb el territori. Per exemple a Catalunya, el 60% de l’energia eòlica es genera als parcs eòlics de la demarcació de Tarragona, molt per davant de Lleida i Barcelona, mentre que la demarcació de Girona  encara no té cap parc eòlic en servei. En canvi, els camps solars es troben sobretot a la demarcació de Lleida, molt per davant de la resta de demarcacions. Com explica la pel·lícula Alcarràs, els camps de conreu es van transformant en camps solars i això pot afectar la sobirania alimentària del nostre país. Una transició territorialment justa significa que les renovables s’instal·lin de forma prioritària en espais alterats per l’ésser humà, com zones urbanes, polígons industrials i als vorals de les carreteres i autopistes i properes als llocs de consum d’energia. La planificació del territori i el desplegament del planejament urbà i les normes derivades podria  establir que les aglomeracions urbanes contribueixin amb el màxim possible en la generació d’energia per a l’autoconsum. També podria protegir el sòl agrari i forestal prioritzant, doncs, la captació en sòls urbans, industrials i infraestructures.

Una altra qüestió a debatre sobre la transició energètica és qui controla el procés. En aquests moments el mercat de l’energia està en mans de poques empreses que fixen els preus. Però podria ser una oportunitat per deixar de dependre d’aquests oligopolis i generar energia de forma democràtica i descentralitzada a través de petites instal·lacions properes als centres de consum i que afavorís un consum més responsable. Per això s’estan promovent instal·lacions solars d’autoconsum i les comunitats energètiques (on grups de persones en barris de ciutats i pobles es posen d’acord per generar i consumir electricitat, sota els principis del cooperativisme i el bé comú, de manera que, fins i tot, poden destinar una part de l’energia que generen a llars amb pobresa energètica) i els molins cooperatius coneguts com l’eòlica popular, de titularitat ciutadana. No podem deixar el procés en mans de les lògiques del mercat i de les grans corporacions que actualment controlen el mercat energètic de forma oligopòlica, perquè s’ha de fer basant-se en l’interès col·lectiu, sovint antagònic dins el mercat capitalista.

Finalment, la planificació de la transició energètica no es pot fer de manera aïllada sinó que ha d’estar interconnectada a un seguit de mesures i polítiques de tipus econòmic, social, de mobilitat i infraestructures, alimentàries, de tractament de residus, que permetin transitar de manera coherent cap a les renovables. Perquè el canvi climàtic és una part del canvi global, i per fer-hi front calen mesures més enllà de les estrictament energètiques. Caldrà segurament canviar les formes de mobilitat, apostant pel transport col·lectiu més que el vehicle individual (tot i que sigui elèctric perquè per a la seva fabricació calen materials escassos, que generen forts impactes als territoris on s’extreuen), les formes de viure, de viatjar i fer turisme. Caldrà construir una societat menys demandant d’energia, perquè aquesta no és infinita i la seva generació i transport de moment, comporta uns costos socials, econòmics i ambientals elevats que cal tenir en compte. Per exemple l’hidrogen verd, i per això ho lliguem també amb els interessos de la Taula, depèn de grans quantitats d’aigua que, en un context de sequera, no disposem.

 

Si voleu  anar-vos preparant més, podeu llegir aquí  l’entrevista que la revista CRITIC  va fer al professor expert en energia, antic diputat de la CUP, Sergi Saladié:

 

 

Spread the love
Publicat dins de Anoia, Distribució mail list, Eines, Energies renovables, Exemples, Investigació i recerca, Jornades, Xerrades | 1 comentari

PDUM del Baix: Al·legacions presentades!

SOS Baix Llobregat i l’Hospitalet presenta 29 propostes a un PDUM que es queda curt

El projecte de Pla director urbanístic metropolità (PDUM) s’ha quedat molt curt i no servirà per revertir l’urbanisme agressiu de l’Àrea Metropolitana de Barcelona i el Baix Llobregat, que contribueix de manera negativa i insolidària a agreujar la crisi ambiental. Per això, la plataforma SOS Baix Llobregat i l’Hospitalet ha presentat un plec d’al·legacions al document de l’aprovació inicial del PDUM, per fer veure a les autoritats metropolitanes que el projecte només serà útil si respecta les persones i el medi ambient, frena el creixement il·limitat i contribueix, de manera prioritària i eficaç, a mitigar les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle i assolir un balanç net d’emissions zero el 2050. La TAULA DEL LLOBREGAT també les ha signat.

El PDUM ha d’implementar en l’àmbit metropolità, sense excuses, tots els objectius de l’Acord de París sobre el Canvi Climàtic, que és jurídicament vinculant per a l’administració. En canvi, el projecte es limita a fer una posada al dia cosmètica del Pla General Metropolità de 1976, que potser tranquil·litza la consciència dels redactors del projecte i del Consell Metropolità que l’haurà d’aprovar, però que és ineficaç per revertir l’avanç de l’urbanisme especulatiu i assolir els objectius exigibles, per responsabilitat i solidaritat, en un espai on viuen 3,3 milions de persones.

Les al·legacions presentades per SOS Baix Llobregat i l’Hospitalet inclouen 29 propostes concretes perquè el PDUM sigui el punt de partida d’una reorientació ambiciosa i total de l’urbanisme metropolità. Les propostes abasten des dels mecanismes d’adaptació al canvi climàtic fins el manteniment de la biodiversitat i els connectors ecològics, passant pels espais agraris, els espais naturals i les zones forestals, el cicle de l’aigua, la transició energètica, l’habitatge social, la mobilitat, la qualitat de l’aire i les vies de comunicació.

L’actual projecte de PDUM no fa cap esforç per anul·lar els plans urbanístics objectivament lesius per al territori i per la població actual. Per això, SOS Baix Llobregat i l’Hospitalet proposa anul·lar tots els plans urbanístics en zones inundables i que es refacin tots els anteriors a la declaració d’emergència climàtica de la Generalitat de Catalunya (2019) que estiguin pendents d’execució.

Finalment, la plataforma ciutadana SOS Baix Llobregat i l’Hospitalet demana que se suspengui l’execució dels plans urbanístics que contradiguin les previsions del pla director metropolità fins a l’aprovació definitiva del PDUM i del pla d’ordenació corresponent, i també que s’apliqui la suspensió de llicències, durant el mateix període, a tota obra o projecte urbanístic d’habitatge o industrial en terrenys actualment d’ús agrícola o forestal, o que puguin afectar connectors,

Al·legacions de SOS Baix Llobregat i l’Hospitalet al document de l’aprovació inicial del Pla director urbanístic metropolità (PDUM)  

Comentari de Tomas Padrosa:      Moltes gràcies per la informació. Molt bona feina!

Spread the love
Publicat dins de ACA, Agricultura, Aigua subterrània, Al·legacions, AMB, Aqüífers, Baix Llobregat, Decreixement, Delta Llobregat, Distribució mail list, Eines, Emergència Climàtica, Energies renovables, Especulació urbanística, Generalitat Cat., Hospitalet, LLobregat, Participació, Plaques solars, Prat de llobregat, Sant Boi, Sant Joan Despí, Sos Baix Llobregat i l'Hospitalet, SOSBAIXLLOBREGAT, Viladecans | 1 comentari

Nadal i 2024

BON NADAL I MILLOR 2024!

La TAULA DEL LLOBREGAT  és possible gràcies a les persones que continueu al nostre costat, any rere any, amb la vostra inestimable companyia, fent difusió a les xarxes, participant a les assemblees i a les activitats.

Així que volem   desitjar-vos unes molt bones festes i una millor entrada al 2024. en aquest món difícil que vivim, amb un vídeo dels amics de l’escola de Ramallah:

This holiday season, we stand with Palestinians everywhere in calling for (1) an immediate and permanent ceasefire; (2) unrestricted and immediate entry of humanitarian aid into Gaza; (3) ending Israel’s siege on Gaza; (4) ending attacks on educational and health institutions in Palestine.

Join heroic surgeon and medical scholar Ghassan Abu-Sittah, Fields Medalist David Mumford, prominent theorist Judith Butler, and distinguished historian Robin Kelley in signing our statement:

All I want for the holidays is a ceasefire

Follow us on our social media channels to stay updated on our latest actions, news, and events.

Instagram: saworg
X: saworg

Spread the love
Publicat dins de Distribució mail list | Feu un comentari

Cap a la soberania alimentària, decreixement també

A voltes diem  que hauríem de dedicar  una de les nostres entrada dels dilluns  a parlar d’agricultura,  ja que   l’aigua del nostre Llobregat serveix per regar, ja que  a la nostra conca hi ha moltes terres de conreu  i, més veritat encara, ja que tots mengem el que la terra produeix. No som experts  i agrairem les opinions i comentaris. Però la situació és molt greu i no podem estar callats.

Si en un parell de mesos no ha plogut, recordarem amb amargor l’aigua invertida en els productes sembrats per a l’exportació, Cap civilització és conscient del seu col·lapse fins que passa. Produïm tres vegades més del que necessitem, amb dotze vegades més d’aigua de la que tenim, amb tres vegades més maquinària i tres vegades més de jornades de treball. Tot per a al final quedar-nos sense aigua.

Si el 2050 hi ha 9.000 milions d’habitants al planeta, probablement no hi haurà prou menjar per mantenir l’actual patró alimentari, afirmen els experts. És possible avançar cap a una millor sostenibilitat/suficiència alimentària? Fins on podria abastir-se Catalunya amb la producció d’aliments pròpia? Són millors els comestibles de quilòmetre zero per fer front als nous riscos?

Ens referirem a un monogràfic de la revista CRÍTIC  signat pel malograt  Josep Cabayol, en  Siscu Baiges i l’Ester González, que podeu baixar-vos aquí. Us deixem amb ell, no sense citar-ne alguns paràgrafs:

Dependre de tercers per garantir els aliments que la ciutadania necessita converteix un país en vulnerable. I més quan hi ha malalties causades pel sistema econòmic i polític, que afligeixen la humanitat i la biosfera.

Per tendir a la suficiència alimentària, assegura Gabriel Borràs, biòleg i responsable de l’Àrea d’Adaptació de l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic de la Generalitat de Catalunya, caldria ser capaços d’incidir en tres aspectes clau que no tenen res a veure amb els recursos físics (sòl, aigua, energia, etc.). El primer és controlar el mercat dels aliments, és a dir, tenir capacitat d’intervenció en el preu que se li paga al productor de l’aliment i en el preu que en paga el consumidor. El segon aspecte passa per decidir què volem alimentar, persones o animals (porcs, gallines, conills…). El tercer, tenir capacitat de planificar la tipologia de conreus a produir i garantir l’accés a la terra. I encara hi ha un quart i més determinant en un clima mediterrani com el nostre, la disponibilitat d’aigua. Els conreus han d’adaptar-se a l’aigua disponible, no pas a l’inrevés com passa ara.

Tenim aigua per plantejar-nos la suficiència alimentària? Josep Mas Pla, professor del Departament de Ciències Ambientals de la Universitat de Girona i investigador de l’Institut Català de Recerca de l’Aigua, és escèptic i argumenta: “Aquesta utopia és hídricament factible? La xarxa d’abastament regional de la gran Barcelona consumeix entre 230 i 240 hectòmetres cúbics anuals d’aigua. Estarien disponibles per a l’agricultura? Podem transformar els conreus actuals en d’altres que necessitin menys aigua. A l’inrevés és impossible. “Una zona de secà no la podem fer de regadiu”. Pla en posa exemples: “Una quarta part del blat de moro és per exportar, una quarta part és per als porcs i, la resta, per a nosaltres. Podríem reconvertir la quarta part del porc en menjar per a nosaltres: què passaria si, en comptes de blat de moro per als porcs, produïm carabassons, albergínies, pebrots o pomes? No caldria comprar-los a Huelva. I estalviaríem d’un 40% a un 50% d’aigua. Anem cap a l’eficiència hídrica”.

Seria interessant caminar cap a una dieta estàndard”, diu Gerard Batalla, pagès i membre d’Assemblea Pagesa. “La quantitat d’energia que dediquem a produir carn és profundament ineficient. Té costos econòmics, ecològics i de país. Té un impacte bestial sobre el canvi climàtic. Tot és a base de químics, gasoil, aigua, contaminació”, afirma.

També tenim una altra referència: la Revista Soberania alimentaria, coordinada per Gustavo Duch  i d’accés online gratuït és un referent sobre la nova visió de l’aigua i l’agricultura, Especialment  ens referim a un número darrer, el 47, dedicat a Sequía y nuevo modelo alimentario, que us podeu baixar aquí i , entre els articles trobareu

Darreres notícies:  https://www.elperiodico.cat/ca/societat/20231217/ecologistes-insten-govern-catala-reduir-95970409

 

 

 

Spread the love
Publicat dins de Agricultura, Alimentació sostenible, Aqüífers, Cabals, Col·lapse, Decreixement, Distribució mail list, Economia social i solidària, Emergència Climàtica, Estudis, Formació, Macrogranges, Pluja, Sequera | Feu un comentari

Sumari de la jornada del passat 8 d’octubre

Al grup coordinador de la Taula del Llobregat ens va semblar molt interessant tot el que va passar i vau dir durant la jornada del passat 8 d’octubre, a Sallent. Per això  volíem tenir cura dels resultats i -ens heu de perdonar- hem tardat una mica més del que tocava en poder concloure i fer-vos a mà aquest Sumari, que ara us podeu descarregar en PDF, aquí.

A través de l’an¡alisi dels tallers on van participar unes cinquanta persones de tota la conca, hi trobareu,

  • Com veiem les nostres entitats des de dintre: quines debilitats i com podem supoerar-les i quines fortaleses i com mantenir-les
  • Una reflexió sobre tot allò on no aconseguim incidir però que pot amenaçar-nos i   potenciar-nos o amenaçar-nos
  • Un quadre d’ anàlisi de les relacions de col·laboració o conflictivitat  que establim amb altres entitats properes amb un mapa que les mostra i unes conclusions.
  • Un recull de propostes d’acció que podem fer com a col·lectius integrants de la Taula i que podem potenciar a través de la xarxa relacional que constitueix la Taula del Llobregat. Vegeu també: (https://x.com/DelTaula/status/1734104413159948301?s=20)
  • Un seguiment de l’excursió al runam del Fusteret, amb un recordatori del que vam poder veure
  • Unes quantes fotos que mostren el nostre treball  i l’ajuda que vam rebre  des de l’ateneu Rocaus i del centre excursionista FAES de Sallent, i com estem tot@s plegat@s d’entaulats o passejadors.

Hem publicat una enquesta al nostre X (antic twitter) per decidir quina propera  acció / jornada farem com a Taula. . Podeu respondre-la aquí: https://x.com/DelTaula/status/1734104413159948301?s=20            o escriure’ns a [email protected]

 

I, ja ho sabeu, però ens agrada repetir-ho: Estem a  disposició de tot@s els que vulgueu col·laborar  i a favor de qualsevol iniciativa a favor del nostre riu. Sentiu-vos la TAULA DEL LLOBREGAT  ben vostra!

Spread the love
Publicat dins de Accions, Agricultura, Alimentació sostenible, Aqüífers, Cabals, Contaminació, Cooperativisme, Decreixement, Distribució mail list, Emergència Climàtica, Enquestes, Especulació urbanística, Excursions, Inundacions, Jornades, LLobregat, Macrogranges, Mercantilització i Financiarització aigua, Participació, Pluja, Runams, Sallent, Sequera, Sistemes Naturals, Xerrades | Feu un comentari

Puja el preu de l’aigua? Anàlisi a Terrassa

Quanta aigua   hem necessitat fins ara   pel consum humà  a  Catalunya? Amb uns  números imperfectes ( s’accepten correccions) 3311 Hm3  l’any 

D’aquesta aigua , el 18% (596 Hm3) són distribuides per xarxa. Un 73% (2417 Hm3) es destinen  a l’agricultura i ramaderia per altres vies i un 9%  (298 Hm3) són concessions  directes a  la indústria. Els 509   Hm3 distribuïdes per xarxa  van al consum domèstic (331 Hm3) i  al consum de la indústria i els serveis (178Hm3). (També entra  a les xarxes aigua provinent de  fonts pròpies, 87 Hm3)  Les conques internes (rius que no van a l’Ebre) abasteixen zones més poblades: BCN, Girona i part de Tarragona/ Reus: el 90% de la població catalana, 40 % de l’aigua total. (L’altre 60 % surt de l’Ebre, dedicat principalment a l’agricultura)

Acabem d’entrar en situació d’emergència per sequera i  a Terrassa, tant l’ajuntament com l’OAT  (Observatori de l’Aigua de Terrassa) han defensat la necessitat de revisar el sistema tarifari per aconseguir la sostenibilitat del servei del cicle integral de l’aigua. En aquest quadre veiem  l’ús que Terrassa fa  de l’aigua.

L’OAT   ha proposat la revisió del sistema tarifari de Terrassa amb aquests objectius:

  • Modificació i modernització de l’estructura tarifària
  • Millora de les condicions d’accés a la tarifa social
  • Reducció de les tarifes de connexió
  • Progressivitat de la tarifa més justa i amb criteris ambientals que promoguin l’estalvi d’aigua.
  • La sostenibilitat econòmica basada en l’equilibri planificat entre costos i ingressos i en l’ús eficaç i eficient dels recursos.

Així, la proposta de noves tarifes de l’empresa pública TAIGUA que gestiona l’aigua de Terrassa té com objectius:

  • Proposar una tarifa més justa tenint en compte el núm. d’empadronats i definint nous trams de onsum que fomentin l’estalvi.
  • Establir un primer tram de consum que correspongui  als requeriments bàsics d’aigua o “consum mínim vital” fins a  60 litres per persona/dia , un segon tram amb el consums entre 60 i  100 litres persona/dia  i un tervcer tram per qui superi els 100 litres/persona/dia, que és superior a la mitjana de consum d’aigua a Terrassa i suposa de fet un malbaratament de l’aigua.
  • Baixar els  preus de les taxes de connexió comercials.
  • Millorar la tarifa social i equiparar els criteris als  del cànon social.
  • Distribuir els  increments de manera que els que tenen necessitats socials o els que estalvien aigua no tinguin increment de preus.
  • Aconseguir un increment d’ingressos en la facturació del aigua durant l’any 2024 per fer front a les necessàries inversions de reposició i renovació de la xarxa d’aigua a Terrassa.

Aquesta  tarifa progressiva proposada,

    • Té en compte el nombre d’habitants de cada vivenda.
    • La quota fixa  no varia en funció del consum
    • El primer tram  premia els estalviadors d’aigua

El 24 d’octubre, un Consell d’Administració extraordinari  de Taigua va aprovar  i el Ple del Ajuntament confirmar  uns dies més tard  el nou sistema tarifari de Taigua que entrarà en vigor a partir del mes de gener de 2024, amb l’abstenció dels dos representants de l’OAT pel poc temps transcorregut entre el debat i l’aprovació,  cosa que va fer pràcticament nul.la la participació de l’OAT en la definició detallada de les noves tarifes tal com es pretén quan es defensa la coproducció de política pública a tres bandes- Ajuntament, Taigua i OAT:

Les tarifes de consum (la part variable) i són les que han variat molt en el segon bloc (de 0,85 euros/m3 a 1,9 euros/m3) i en el tercer bloc (de 1,4 euros/m3 a 3 euros/m3).

La gestió pública de l’aigua, com a bé comú, ens ateny a tota la ciutadania i està vinculada a una idea dinàmica de participació, que ha de deixar de ser un simple receptor de decisions polítiques per convertir-se en un subjecte permanent de corresponsabilitat sobre la presa de decisions estratègiques.

L’OAT . En aquests moments expressa  el seu  descontentament per no haver pogut participar de forma directa i amb l’antelació necessària en la confecció  de les noves tarifes,  cosa que  l’hi ha impossibilitat poder complir amb la seva funció i responsabilitat en representació de la ciutadania. Afirmem doncs, que com OAT, defensem una adequació tarifària però l’haguéssim volgut perfeccionar  i  haver treballat el detall amb temps suficient abans la seva aprovació en el Ple. De fet, al Consell d’Administració extraordinari de TAIGUA per aprovar les noves tarifes, l’OAT va proposar:

  • que l’Ajuntament de Terrassa pagués a TAIGUA els consums d’aigua pels serveis municipals,
  • que es pugués crear un quart tram amb un cost superior a 4 euros/m3 per penalitzar als grans consumidors domèstics d’aigua que es mostren  insolidaris amb la  situació d’escassetat.
  • i una planificació suau d’aplicació en dos anys de les noves tarifes

Cap d’aquestes propostes va ser acceptada. Tot i aquestes dificultats i les presses, després del Plenari Extraordinari de l’OAT amb la participació de l’equip tècnic de Mediambient i diverses  reunions amb  el@s responsables polític@s,  s’ha acordat la creació d’un equip de seguiment de l’impacte d’aquestes noves tarifes amb el compromís de millorar-les si es considera oportú en reunions dels  3 eixos (OAT, Taigua, Ajuntament) . L’OAT vol seguir caminant sota el lema “S’escriu aigua, es llegeix democràcia”.

Comentari de [email protected] rebut el 4/12

Bon dia,
Per mi una tarifa no es pot examinar sola sense saber on van els diners. Què paguem en realitat? Cal completar l’article amb la planificació plurianual d’acció per millorar la xarxa (dels 596 Hm³ d’aigua potabilitzada, o sigui on s’ha posat ja energia i diners perquè sigui potable, quant se’n queda pel camí i no arriba a l’aixeta) i el recurs (d’on ve l’aigua? Quina quantitat disposem respecte al consum i quina qualitat té?) i el seu pressupost. En sabem alguna cosa?

Resposta:

Gràcies AVA! l’ OAT respon el teu comentari: “En el cas de TAIGUA els diners que ingressaran de les factures, amb la nova tarifa, es per poder equilibrar les inversions de reposició de bombes, canonades i noves instalacions informàtiques, …) i despeses ordinaries (nomines de treballadors, energia, lloguers, cost del aigua que es compra a ATL, reparacions,…). De fet, al pressupost 2024 aprovat fa una setmana han considerat que cal demanar un crèdit de fins a 6 milions d euros a pagar en 12 anys, per poder invertir uns 8 milions necessaris per fer front als reptes tecnològics de la companyia que assegurin la qualitat del aigua i minimitzin les fuites daigua a la xarxa, assegurant un bon servei sense fallades”.

Autor: paco / Comentari -Resposta
Gràcies, tota la raó Ava. Una tarifa per si sola ens diu poc, però no és el cas de Terrassa. La remunicipalització de la gestió del servei d’abastament va implementar la participació social a través de l’Observatori de l’Aigua de Terrassa (OAT) en diversos espais de governança de l’aigua a la ciutat. La participació d’un treballador de l’empresa i de dos membres de l’OAT al consell d’administració de l’empresa pública van ser elements,,en espais importants, per engegar el camí cap a una transparència possible i una participació en la gestió del servei. Dins del Consell, amb veu i vot, hem estat informats i hem pogut expressar la nostra opinió sobre documents rellevants com el Pla Econòmic i Financer, el Pla Estratègic…, i últimament hem expressat les nostres aportacions i reserves en la modificació del sistema tarifari per l’any vinent. Són aquests documents els que dirigeixen i determinen el pressupost anual per al 2024 de l’empresa, la recerca d’equilibri entre ingressos i despeses, quines entrades es tenen i en què i com es gastaran. Aquestes dades són públiques i es poden trobar a la web de Taigua. Concretament, les dels anys 2020, 2021 i 2022 a la pàgina de transparència de Taigua (https://taigua.proo.es/informacio-economica/.
No puc dir que hi siguin totes les dades, però, això no obstant, la gestió pública a Terrassa ha permès aprofondir en la informació i transparència necessària que tota gestió pública ha de promoure quan l’únic interès és contemplar tots els valors l’aigua i administrar-la  com a bé comú.
Un altre espai de coproducció de política pública de l’aigua a Terrassa s’exerceix a través de l’espai Eixos. Un lloc des d’on Gestor, Administració i OAT consensuem temes a treballar conjuntament. Tot i això, tot s’ha de dir, no és cap bassa d’oli, però sí un altre espai que intenta aprendre del paper que juga cada part i del respecte cap als altres. Un lloc de coproducció que vol anar més enllà dels temes de gestió d’abastament i obrir el focus per a dissenyar polítiques públiques que parlin dels valors de l’aigua.
Finalment, aprofitar per fer una crida a la participació de ciutadans i ciutadanes a l’OAT, als seus espais o a les temàtiques obertes. Podreu trobar més informació a https://www.oat.cat/

20231205  Autor: Roger Lloret-Ríos, Comentari:
Bona nit,
Tinc un dubte, en quan les restriccions, si s’arriba aquest escenari.
Fa bastants anys, que en els rebuts de subministrament d’aigua a particulars, s’especificava que el subministre, estava garantit 100%, i per això es cobrava una quantitat específica.
En el cas de restriccions aquesta quantitat no es podia facturar.
Amb el temps, no crec que hagi desaparegut de la tarifa, mes aviat deu estar inclosa en altres partides com a resultat dels diferents acords i negociacions en els anys.
M’agradaria saber on ha anat a parar, en quina partida esta posada, si ha anat augmentant progressivament, i el seu l’import, fix, variable o be el % per m3 consumit sense restriccions actual.
Gràcies

Comentari-resposta. Autor: Paco
Gràcies Roger,
No teníem coneixement d’aquesta disposició, intentaré informar-me i et respondré traslladant la teva pregunta a l’empresa Taigua de Terrassa.
I en tot cas, ho trasllado també a l’OAT (Observatori de l’Aigua de Terrassa) per debatre i valorar com s’hauria de contemplar a la tarifa una situació de restriccions per Taigua.
És una pregunta complexa partint que és una empresa pública i de que el que es recapta no es destina a dividends sinó a inversions en tots els elements de gestió i no només a la quantitat d’aigua subministrada.

paco

Autor: Roger Lloret-Ríos, Comentari:

Gràcies, Paco

Autor, Paco. Comentari :
Hola Roger,
He dirigit les preguntes que feies a persones de l’administració  de Terrassa i de Taigua i elles desconeixen, com jo, aquest fet que assenyales. Personalment, he fet recerca de reglaments i ordenances relacionades amb l’aigua i als temes d’emergència i sequera a la xarxa i novament, no he sigut capaç de trobar el que apuntes sobre garantia de subministrament i rebuts, però més enllà de què hagués existit o no aquesta excepció de pagaments per a determinades situacions o actors, potser ara ens hem de preguntar i respondre com actuar en aquests supòsits, que malauradament, formaran part de l’acceleració i dels efectes de canvi climàtic que patim.

Durant l’estadi de sequera dos elements inequívocament afectats són la quantitat d’aigua i la seva qualitat. Els efectes als altres elements directes i indirectes del servei també ho són, però tot i la possibilitat que hi hagi  incidències pel canvi de les condicions de treball a la xarxa, en principi  hem de continuar mantenint la xarxa en bon estat per assegurar la capacitat d’ús i de servei. Per tant, el sistema tarifari ha de contemplar aquestes necessitats si vol assegurar el servei d’abastament.

Et copio aquesta resposta que m’han donat a la consulta feta i amb la que estic d’acord, “… suposo que es refereixen al que es diu que la quota fixa del servei per cobrir les despeses fixes que són les que et donen garantia de servei. Això no vol dir que si hi ha restriccions no s’hagi de cobrar, ni molt menys, pel fet que hi hagi dificultats amb el subministrament no vol dir que disminueixin les despeses de l’operador, més aviat al contrari. La tarifa s’ha de seguir pagant íntegrament. En el cas de Terrassa hi ha l’avantatge, però que si estalvies et pot arribar a disminuir”.

Per  finalitzar i sentint no havent aclarit la teva consulta, aprofitar i dir que la posada en marxa del nou sistema tarifari que parla de litre/persona/dia i empadronaments millora l’actual sistema i avança cap a una distribució de les despeses  més justa.

Cordialment

Spread the love
Publicat dins de Aigua pública i democràtica, Cabals, Distribució mail list, Dret humà a l'aigua i al sanejament, Eines, Exemples, OAT, Participació, Terrassa | 7 comentaris