Mirada llarga

Publicat el 29 de maig de 2023 per taulallobregat

Avui volem allunyar-nos del barrim-barram de les eleccions  municipals, posar la mirada llarga cap  la nostra conca i presentar tres estudis que acaben de sortir publicats. Més avall hi trobareu el resum i tots  els enllaços.

  1. Ja està  publicat el treball al que la TAULA va dedicar una jornada al Palau Robert, Un treball sobre les  lliçons apreses al Delta del Llobregat  a rel del temporal Glòria, el gener del 2020. És fruit de l’esforç  d’ Anna Marin , a qui tenim l’honor de comptar en l’equip de la Taula del Llobregat i d’un company seu, en Miquel Sainz.
  2. Tot@s hem sentit parlar de sequera i també de pluges torrencials a Califòrnia. Doncs.. què hi estudien? Quins aspectes interessen? Què es pot fer? En parlem perquè  les relacions són estretes amb l’equip que ho estudia (fins i tot hi ha un català).
  3. Tornem a Terrassa, on  no deixen les paraules només al tinter i  treballen i contrasten amb la realitat a fons, per saber què passa realment. Han publicat de la mà d’ESF una radiografia de la situació pel que fa a l’aplicació del Dret Humà a l’Aigua i al Sanejament, especialment en  les dimensions d’assequibilitat i accés.

Estudi 1: Cartografia de la inundabilitat local al delta del Llobregat durant el temporal Gloria , per Anna Marín Puig i Miquel Sainz de la Maza, publicat a  Documents d’Anàlisi Geogràfica 2023, vol. 69/2 359-384

Hemidelta sud del Llobregat, amb alguns elements de la xarxa de drenatge

Les dificultats de drenatge a l’hemidelta sud del Llobregat s’agreugen durant els temporals marítims per la sobreelevació del nivell del mar i el taponament de les desembocadures. L’objectiu d’aquest estudi és identificar les àrees del marge dret del riu Llobregat més exposades a la inundació. Mitjançant metodologies de teledetecció, es discriminen les àrees de les zones agrícoles i humides inundades durant el temporal Gloria (gener del 2020). Els resultats evidencien una inundabilitat local sense necessitat de riuada que compromet la viabilitat econòmica i les funcions ecològiques de les últimes àrees sense urbanitzar d’aquest delta metropolità. Aquesta situació s’intensifica per un increment en la freqüència dels temporals i la pujada relativa del nivell mitjà del mar induïda per l’escalfament global.

Estudi 2: Gràcies a un tuit d’ en Narcís Prat  hem vist  la semblança dels nostres problemes al voltant de l’aigua amb  els  de  Califòrnia.  Els paisatges de Califòrnia estan modelats pel  desig humà de controlar l’absència o l’abundància d’un recurs natural clau: l’aigua. Així, ja fa més d’un segle, l’aigua del riu Owens es va desviar per promoure el creixement a la ciutat de Los Angeles, el riu Tuolumne va ser embassat per crear l’embassament Hetch Hetchy, subministrant aigua a San Francisco. La complexa xarxa polivalent de preses, embassaments i altres instal·lacions de l’estat forma un dels sistemes de gestió de l’aigua més elaborats dels Estats Units,  que ara està sota estrès ja que el canvi climàtic provoca esdeveniments meteorològics extrems com una sequera prolongada i una precipitació excessiva (….) El treball de recerca i divulgació de Grantham se centra a identificar com es poden incorporar principis ecològics en la gestió de l’aigua. “Una de les coses més importants que podrien fer els legisladors estatals és reconèixer formalment les necessitats ambientals d’aigua”, diu, “però Califòrnia continua prioritzant els usos de consum humà, especialment per a l’agricultura, per sobre de la salut dels ecosistemes”.  Igual que els plans de gestió d’aigües subterrànies recentment implementats a Califòrnia ,  la planificació a nivell de conques hidrogràfiques pot ajudar  a esbrinar com assignar l’aigua de manera sostenible en condicions imprevisibles i variables. Tot l’article, aquí: https://nature.berkeley.edu/breakthroughs/sp23/following-flow

Estudi 3: Avalat  per la Comissió Permanent i pel Plenari de l’OAT és fer una anàlisi de les bonificacions i ajuts com la tarifació social, cànon social de l’ACA, comptadors socials i ajuts d’urgència de Serveis Socials de Terrassa. La radiografia, amb dades principalment fins a l’any 2022, ha permès identificar les fortaleses i les mancances i debilitats que cal millorar per avançar en l’aplicació plena del Dret Humà a l’Aigua i al Sanejament a Terrassa. Aquí l’enllaç a l’estudi i a sota, el vídeo de la presentació:

Estudi aquí: https://www.oat.cat/Oat/wp-content/uploads/2023/05/Analisi-de-la-garantia-del-Dret-Huma-a-lAigua-i-al-Sanejament-a-Terrassa-1.pdf

Spread the love
Publicat dins de Agricultura, Aigua pública i democràtica, Aigua subterrània, Aqüífers, Delta Llobregat, Distribució mail list, Dret humà a l'aigua i al sanejament, Economia social i solidària, Eines, Emergència Climàtica, ESF Enginyeria Sense fFonteres, Estudis, FEHM (Freshwater Ecology, Formació, Inundacions, Investigació i recerca, LLobregat, OAT, Rescloses, Sequera, Sistemes Naturals, Terrassa, Xerrades | Feu un comentari

Eleccions municipals

Publicat el 22 de maig de 2023 per taulallobregat

Les properes eleccions ( municipals, al voltant del nostre riu) NO seran la solució: Fa tants anys que vivim  d’esquena als nostre veïns , a l’aigua, a la vida, que el clima s’ha tornat boig: Tan aviat tindrem poca aigua i serà difícil que ens ben organitzem per repartir-nos-la., com de cop, vindrà un aiguat gros, una dana  i se’ns emportarà cases mal construïdes… NO, les eleccions NO ens  arreglaran el món ni guariran tots els disbarats que hem fet aquests darrers  cent anys… però hi ha gent il·lusionada pensant que  ser-hi, sortir elegits, elegir un grup  determinat ens ajudarà  a transitar millor i més feliços cap aquest nou món que s’acosta, que ja és aquí. Què ens diuen?

Un interessant estudi dels investigadors Marc Guinjoan i Toni Rodon, de la UOC i de la UPF revela que no n’hi ha prou amb organitzar una gran festa l’últim any de mandat, encara que hi ajudi. El diari Línia analitza com es van invertir els pressupostos l’any abans de les eleccions en 10 municipis de la regió metropolitana per determinar si els nostres polítics intenten apel·lar a la nostra memòria de peix.

Martorell viu ens avisa que malgrat que estem a punt de perdre més del 80% dels cereals a la Catalunya central i al conjunt de l’Estat la producció d’oli d’oliva pot reduir-se a la meitat, les emissions de gasos d’efecte hivernacle responsables d’aquesta sequera inèdita s’han incrementat un 5,7% el 2022, a anys llum de la necessària disminució anual del 7’6% establerta per l’IPCC. ¿Que més ens ha de passar abans que apostem per fi per l’agroecologia regenerativa, una eina de mitigació climàtica que permet emmagatzemar carboni (i aigua!) en un sòl viu, fèrtil i productiu? Don’t look up, mira cap avall

 

 

 

Els nostres company@s de ProuSal han presentat unes preguntes als candidats dels diferents  partits: 1) Sallent limita al Sud amb la vergonya del Cogulló, que fa que se’ns conegui arreu. Realment permetreu que ara ICL Iberia l’ il.lumiini amb plaques solars en comptes d’exigir el compliment de les sentencies que l’obliguen a restaurar-lo? 2) L’empresa havia fet un pla per dissoldre el runam pel colector aprofitant l’aigua de la depuradores de Manresa i Sallent. Ara això és gairebé impossible, no hi ha prou aigua al Llobregat. Teniu pensada alguna alternativa per obligar ICL a complir les dues sentencies? O per promoure un estudi realment independent que pensi què fer amb el Cogulló? O per fer-li pagar a ICL aquest disbarat que ens ha deixat? 3) Creiem que el Pla de sequera, a part de ser públic, hauria de contenir un estudi detallat de l’estat dels aqüífers del municipi. De quina manera recuperarem els pous d’abastaiment salinitzats?

I no oblidem les propostes de la cimera social per la sequera:

Spread the love
Publicat dins de Agricultura, Aigua pública i democràtica, Aigua subterrània, Aqüífers, Baix Llobregat, Cabals, Contaminació, Decreixement, Distribució mail list, Emergència Climàtica, Especulació urbanística, Exemples, Inundacions, LLobregat, Martorell, Martorell viu, Participació, ProuSal, Runams, Sallent, Sequera, Sistemes Naturals, Sos Baix Llobregat i l'Hospitalet | Feu un comentari

Transitar cap un model diferent

Publicat el 15 de maig de 2023 per taulallobregat

Transitar cap a  models alimentaris agroecològics basats en el territori.

El sindicat basc ELA ha publicat el document escrit per Adrian Almazán i Luis González Reyes, experts d’Ecologistes en Acció, sota el títol Una proposta per a un full de ruta per a la transició ecosocial de l’economia a Hego Euskal Herria, en el que es recullen una sèrie de reflexions sobre la transició ecosocial. Proposen un full de ruta per als pròxims anys des de l’ecologisme social. (https://www.ela.eus/es/noticias/ela-publica-un-documento-con-propuestas-para-una-transicion-ecologica) Un aspecte molt important d’aquesta transició és el de canvi de model alimentari  i per això publiquem aquestes reflexions de David Gonzàlez:

“El zenit de la producció de petroli té moltes arestes i, possiblement, l’impacte i les conseqüències sobre el sistema agroalimentari mundial és una de les qüestions més complicades de tractar i potser per això, es converteix en una qüestió que se sol quedar en un segon pla. Els combustibles fòssils són essencials en el manteniment del sistema agroalimentari actual: maquinària agrícola, bombament d’aigua al regadiu, producció de fertilitzants de síntesi, tot tipus de plàstics d’ús agrícola, etc. afectant a tota la cadena que va des de la producció, a la distribució i al consum. Al voltant del 30% del consum d’energia es fa servir  en el manteniment del sistema alimentari mundial i produeix 1/3 de les emissions de GEI(2). Alguns estudis xifren en 13 unitats d’energia fòssil les que s’utilitzen per cada unitat d’energia alimentària produïda[3].

Aquesta abundància energètica que ens han proporcionat els combustibles fòssils ens ha permès disposar —especialment als països occidentals— d’una gran varietat de productes desestacionalitzats a les prestatgeries dels nostres supermercats i poder triar entre diferents tipus de dietes, en funció del nostre estil de vida. Aquesta suposada capacitat d’elecció, si l’observem des d’una perspectiva més llarga, segurament sigui una ficció pròpia de les societats opulentes contemporànies, que només es pot sostenir en un curt període de la història de la humanitat, gràcies al procés d’Haver-hi-Bosch. Convertim calories de combustibles fòssils en calories dels nostres aliments. Hi ha estimacions que almenys el 30% dels àtoms de nitrogen del nostre cos provenen d’aquest procés de síntesi.

Si analitzem la història agrària de la Península Ibèrica, veurem com al llarg de la història hem desenvolupat sistemes alimentaris de base territorial. Ens alimentàvem majoritàriament a través dels recursos que teníem en el nostre àmbit geogràfic i això estava determinat per la capacitat de sostenir amb aquestes pastures, farratges etc., una cabanya ramadera amb la qual tancar el cicle de fertilitat dels cultius. Els nostres avantpassats tenien un gran enginy i coneixement del mitjà que els portava a fer un aprofitament molt eficient i generalment sostenible dels recursos de l’entorn. Es tracta d’un patrimoni cultural basat en la gestió agroecològica del territori que serà molt important de recuperar de cara al descens energètic en el qual ens trobem (Columela, Al Awan, la gestió comunal, etc.). Aquests models agroalimentaris tradicionals —de base agrosilvopastoril— no eren perfectes i al voltant del segle XIX, amb la crisi finisecular i diferents successos polítics i socials, van començar a xocar contra límits físics de la geografia on es desenvolupaven, la qual cosa va portar a traslladar la petjada territorial dels sistemes agroalimentaris locals a altres països amb els seus consegüents impactes: importació de guano, de nitrat de Xile, etc. (Un major aprofundiment sobre el metabolisme agrari es pot realitzar en els estudis de González de Molina i el Laboratori d’Història dels Agroecosistemes de la UPO[4] i d’Enric Tello a Catalunya[5]). Aquesta necessitat/disponibilitat de fertilitzants es dispara amb l’esmentat procés d’Haver-hi-Bosch i d’aquí a la intensificació de la mal anomenada revolució verda que conforma el sistema agroalimentari que tenim en l’actualitat. Eustaquio Segrelles. Font: Wikimedia Commons.

Em dedico a la regeneració de sòls que han estat degradats després de dècades d’impactes derivats de les pràctiques de la revolució verda. En zones de cultius de secà de la península és habitual trobar-nos  amb sòls amb uns percentatges de matèria orgànica que no arriben a l’1%. Són sòls morts, on els cicles de fertilitat del sòl estan trencats i, encara més, els nivells de diferents contaminants són molt elevats. En el moment en què a aquests sòls els lleves la seva dosi de fertilitzant de síntesi, el rendiment productiu cau de manera abrupta. Dins del procés de regeneració, utilitzem les tècniques més avançades del coneixement científic que disposem: abonaments verds, biofertilizantes, cultius de microbiologia, BRF, introducció de diferents seqüències d’animals en pasturatges rotacionales regeneratius… Els processos de recuperació de la fertilitat dels sòls són molt lents i en moltes ocasions es poden necessitar  fins a 4-5 anys per  aconseguir percentatges del 2-3% de matèria orgànica (contingut mínim per a recuperar certa fertilitat en un secà mitjà). I això comptant encara amb tractors i maquinària que ens faciliten de manera increïble el treball. Imaginem el que seria tot aquest treball de regeneració sense l’ajuda dels combustibles fòssils.

Hi ha ocasions en les quals mentre fas treball de camp, et dóna per pensar en els milers d’hectàrees que t’envolten i que estan sent encara conreades amb químics, en el treball tan immens i el temps que serà necessari invertir per a recuperar en un grau mínim la seva fertilitat. En que un augment dels preus dels fertilitzants ens pot posar contra les cordes, com ja està passant en molts llocs del planeta. En aquests moments, són moltes les preguntes que t’assalten i per a les quals no tens resposta. Com fertilitzarem sense químics superfícies tan grans? Com produirem les 20 #Tm/Ha de compostos que necessita un camp de cultiu mitjà? D’on sortiran totes aquestes restes orgàniques? Ens podem arriscar a basar tota la nostra reposició de la fertilitat en un procés tan pobre des d’un punt de vista termodinàmic com el compostatge de restes vegetals? És possible fertilitzar grans territoris sense la intervenció animal? Encara que tinguéssim maquinària, el repte seria colossal, però si ens veiem abocats a una menor disponibilitat de combustible, som conscients del que suposa només el treball d’implicar i escampar aquestes 20 #Tm sense tractors, sense tracció animal, per als gairebé 20 milions d’hectàrees que es conreen en la península? Quantes persones a les ciutats estarien disposades a fer aquests treballs? Quantes estarien avui preparades físicament per a aguantar la collita manual durant 6 hores al dia al juliol a Castella? Qui farà aquests treballs? Podem realment triar el tipus d’alimentació que volem tenir, sense aquesta ingent quantitat d’energia que ens aporten les fòssils, o la dieta vindrà determinada per les característiques dels nostres territoris i els recursos que siguem capaços de sostenir en els mateixos sense esquimarlos? Les circumstàncies derivades de l’esgotament dels combustibles fòssils i les dificultats de l’adaptació a les condicions climàtiques que imposa l’escalfament global, ens obligaran a re-territorializar el nostre sistema agroalimentari. I per a això, és necessari planificar la transició agroecològica d’aquests milions d’hectàrees i poder superar les dificultats tècniques que això suposa. Es tracta d’un repte enorme al qual com a societat ens veurem enfrontats. Les cadenes llargues de producció, distribució i consum basades en la disponibilitat de combustibles fòssils barats ens permeten viure una ficció que segurament  no podrem  mantenir molt en el temps. Ens urgeix passar ràpidament a l’acció i construir models agroalimentaris locals viables, mentre tinguem energia disponible per a realitzar aquesta transició. (https://www.15-15-15.org/webzine/2023/05/12/transitar-hacia-modelos-alimentarios-agroecologicos-basados-en-el-territorio/)

Transitar hacia modelos alimentarios agroecológicos basados en el territorio

https://www.ela.eus/es/noticias/ela-publica-un-documento-con-propuestas-para-una-transicion-ecologica

Darrera notícia: https://www.ecologistasenaccion.org/mas-de-400-organizaciones-exigen-politicas-de-postcrecimiento-en-la-union-europea

 

 

Spread the love
Publicat dins de Agricultura, Alimentació sostenible, Col·lapse, Decreixement, Distribució mail list, Ecologistes en Acció, Economia social i solidària, Emergència Climàtica, Estudis, Formació, Investigació i recerca | Feu un comentari

Urbanisme “de merda”, Aturem-lo!

Publicat el 8 de maig de 2023 per taulallobregat

Manifestació al Baix Llobregat de la mà de SOS BAIX LLOBREGAT i L’HOSPITALET: “És excessiu, prou ciment!”

Una seixantena d’entitats, convocades per  la Plataforma SOS Baix Llobregat i l’Hospitalet, han sortit al carrer per reclamar que es prioritzin plans d’adequació d’habitatges buits abans que construir-ne de nous:

L’oposició més rotunda al creixement urbanístic de les poblacions del Baix Llobregat a costa dels espais naturals, forestals i agrícoles, ha fet coincidir avui a migdia a centenars de persones a Cornellà de Llobregat, en la manifestació comarcal convocada per SOS Baix Llobregat i l’Hospitalet.

A partir de les 10 h del matí han començat a sortir cap a Cornellà cinc columnes diferents, des de Gavà, Santa Coloma de Cervelló, l’Hospitalet de Llobregat, el Prat de Llobregat i el barri de Sant Ildefons de Cornellà mateix. A més, durant el trajecte s’han afegit a la marxa grups de manifestants de Castelldefels, Begues, Viladecans, la Colònia Güell i Sant Boi de Llobregat.

Al final del recorregut els manifestants s’han concentrat al camí del Rugbi de Cornellà, al peu de la passarel·la de vianants sobre el riu Llobregat, on representants de diferents grups locals en lluita han expressat la preocupació per la situació territorial, social, ambiental i econòmica de la comarca. Han pres la paraula portaveus de SOS Baix Llobregat i l’Hospitalet, No Més Blocs/Un Altre L’Hospitalet És Possible, Salvem l’entorn de la Colònia Güell, 6 Eixos de Ciment, de Castelldefels, i la plataforma Ribera-Salines, de Cornellà de Llobregat.

 

https://sosbaixllobregat.cat/mapa-interactiu/

“A tres setmanes de les eleccions municipals –ha dit Sílvia Ruiz en nom de SOS Baix Llobregat i l’Hospitalet–, el crit que ens sorgeix i que volem adreçar a les forces polítiques que hi concorren és: Aturem l’urbanisme de merda. Defensem la comarca. És un urbanisme especulador, insostenible, irresponsable, vestit amb bones paraules i parlant de la necessitat d’habitatge social. Doncs si és això, per què no es construeix únicament l’habitatge social que manca, un cop rehabilitats els habitatges buits i els barris degradats que tenim a la comarca?”

Els manifestants han expressat una forta decepció pel Pla Director Urbanístic Metropolità (PDUM) aprovat inicialment per l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). “La majoria dels plans urbanístics previstos sobre espais naturals o agraris de la nostra comarca –ha dit la representant de SOS Baix Llobregat i l’Hospitalet– es mantenen vigents. El PDUM, per tant, contradient tots els seus objectius ambientals, comporta en realitat una pèrdua important d’espais naturals i agraris que són claus per la conservació de la biodiversitat, per la lluita contra el canvi climàtic, per la recàrrega dels aqüífers, per la sobirania alimentaria, per la salut i, en definitiva, pel benestar de la població.

Comentari Narcís Prat: En la meva opinió el terme “urbanisme de merda” pot ser problemàtic si es pretén arribar a molta gent, a vegades la gent només de veure un titular ja no segueix llegint. Jo recomanaria no fer servir aquest terme o fer-ho amb prudència. Resposta: Gràcies, Narcís! Però aquesta expressió, precisament, és la que va fer servir Sílvia Ruiz, de SOS Baix Llobregat i l’Hospitalet i com a tal, també la reflecteixen a la seva web. Potser només un cop, també serveix per cridar l’atenció. Però vaja, hi hem afegit cometes

 

 

Spread the love
Publicat dins de Accions, AMB, Baix Llobregat, Col·lapse, Decreixement, Distribució mail list, Especulació urbanística, Gavà, Hospitalet, Jornades, Manifestacions, Participació, Sos Baix Llobregat i l'Hospitalet, SOSBAIXLLOBREGAT | 1 comentari

Per on s’escapa l’aigua?

Publicat el 1 de maig de 2023 per taulallobregat

No és cert que un de cada quatre litres de l’aigua pel consum humà es perdi perquè no es reparen les canonades

En ple debat sobre les fuites d’aigües a la xarxa, Terrassa és un cas paradigmàtic de com la digitalització del cicle de l’aigua pot posar fre de manera eficient a les pèrdues. L’Agència Catalana de l’Aigua xifrava aquesta setmana en un 24% les pèrdues d’aigua potable a la xarxa de distribució de Catalunya. A Terrassa, actualment aquestes fuites se situen al voltant del 22,21%, informen fonts municipals, però cal parar atenció a un detall. “No és cert que un de cada quatre litres es perdi perquè no es reparen les canonades”, explica Joseba Quevedo, coordinador del Grup de Projectes i Medi Ambient de l’Observatori de l’Aigua de Terrassa (OAT) i professor de la UPC.

Joseba Quevedo

El repte de les fuites d’aigua se situa a Terrassa en la distribució en baixa. És a dir, al procés de distribució que comença als dipòsits que emmagatzemen l’aigua potable procedent de la planta d’Abrera–els més grans són el de Can Boada i el de Can Poal– i que culmina a les llars i a les empreses, inclosos els comptadors.

Terrassa disposa d’uns 550 quilòmetres de canonades que porten l’aigua a destí final, una xarxa antiga i majoritàriament soterrània que registra pèrdues, sobretot als punts d’unió entre les conduccions.

Quevedo explica que hi ha una realitat “oculta”, que figura a les estadístiques com a pèrdues d’aigua potable, però en realitat són consums no comptabilitzats: “En el cas de les canonades la pèrdua pot ser aparent, quan un cabalímetre està avariat i no fa un mesuratge correcte”, detalla.

Interior del dipòsit d’aigua de Can Boada. /Nebridi Aróztegui

El fenomen també es dona a destí. Els comptadors domèstics, d’empreses, o institucions, no capten els cabals petits. Hi ha un percentatge de subcomptatge –pel goteig constant d’una aixeta, per exemple– que es comptabilitza com a pèrdua i no ho és. Els comptadors tampoc identifiquen com a consums els furts d’aigua ni els cabals que s’utilitzen per a netejar dipòsits de la xarxa de distribució o infraestructures”, explica Quevedo.

El global de les pèrdues comptabilitzades en la distribució i als comptadors se situa en el 22,2% a Terrassa. Així i tot, el rendiment de la xarxa (77,79%) és superior a la mitja catalana (76%) i lleugerament superior a la mitjana dels municipis de la província de Barcelona (77,75%), exclosa la capital.

Amb un 22,2% oficial de pèrdues, quina part correspon a fuites reals i quina a només aparents? “És la pregunta del milió–afirma Quevedo–. Com que una part de les pèrdues reals són ocultes, resulta difícil saber-ne el volum exacte. Un càlcul estimatiu podria situar-les al 50%. La meitat serien pèrdues reals i l’altra meitat només aparents”.

Cal afegir que en la distribució en alta, és a dir els conductes que porten l’aigua des de la planta d’Abrera fins als dipòsits de Terrassa, les pèrdues s’estimen al voltant d’un discret 2-3%. Aquesta xarxa de transport porta l’aigua a Terrassa i a altres municipis de la comarca en grans canonades de 70 centímetres de diàmetre a través de 58 quilòmetres.

EL REPTE DE LA DIGITALITZACIÓ

Reduir dràsticament les fuites de la xarxa a Terrassa passa, en bona part, per digitalitzar el cicle de l’aigua. La ciutat ha començat a fer aquesta transició digital, un procés que lidera l’empresa pública Taigua, en el que estan implicats de manera activa l’Observatori de l’Aigua de Terrassa, l’òrgan consultiu integrat per entitats, institucions i escoles universitàries, i la UPC. Precisament la Politècnica i Taigua desenvolupen una investigació sobre les fuites reals d’aigua a Terrassa. Es tracta d’una tesi doctoral industrial que se centra en la diagnosi de les fuites i en la creació d’un model matemàtic que aporti una precisió òptima a la gestió de l’aigua.

Els estudis previs a aquesta investigació han aportat les primeres dades sobre les fuites d’aigua potable a Terrassa. Ara, els esforços se centren en una fita molt més ambiciosa: Terrassa ha presentat un projecte d’11 milions d’euros als ajuts europeus PERTE per la digitalització de tot el cicle de l’aigua.

El pla preveu diferents actuacions, entre elles la compra de 150 prelocalitzadors de fuites, equips de tecnologia avançada que permeten detectar les pèrdues de manera ràpida en canonades a pressió. Una prova pilot de 25 prelocalitzadors ja ha demostrat la seva eficàcia i l’arribada dels nous equips permetrà multiplicar el monitoratge i disposar de prelocalitzadors “a les zones més antigues de la xarxa i a les pressions més elevades”, informen des de l’Ajuntament.

Nebridi Aróztegui

COMPTADORS TELECONTROLATS PER DETECTAR FUITES I CONSUMS SOBTATS

Taigua comptabilitza 102.000 abonats a Terrassa, i el repte de digitalitzar tots els comptadors és tan majúscul com necessari. Es calcula que actualment només un 1% dels aparells són digitals a la ciutat. Són els 200 comptadors telecontrolats instal·lats de forma pilot. El sistema permet substituir la lectura periòdica actual per una telelectura en temps real i centralitzada, que detectarà consums excessius i fuites, actuant de manera immediata. El projecte que aspira al PERTE preveu instal·lar 25.000 telecomptadors a la ciutat.

ESCOLTANT LES CANONADES

La candidatura de Terrassa al PERTE per la digitalització del cicle de l’aigua inclou també tècniques de detecció acústica de fuites a la xarxa de distribució. Ho vol fer amb comptadors capaços de sentir el soroll que fan les canonades fins a 200 metres de distància.

MENYS PRESSIÓ

Tot apunta que l’estat actual d’excepcionalitat passarà al d’emergència a l’estiu. Taigua valora disminuir la pressió de l’aigua en horari nocturn per reduir les fuites

https://www.diarideterrassa.com/terrassa/2023/04/05/un-22-de-perdues-daigua-potable-a-terrassa/

Spread the love
Publicat dins de Aigua pública i democràtica, Distribució mail list, Dret humà a l'aigua i al sanejament, Eines, Estudis, Exemples, Investigació i recerca, OAT, Participació, Terrassa | Feu un comentari

Sequera o model de desenvolupament?

Publicat el 24 d'abril de 2023 per taulallobregat

ENS QUEDEM SENSE AIGUA: QUÈ HI PODEM FER?

Ens centrem massa a parlar de la sequera, però el debat que hauríem de tenir a Catalunya és sobre el consum d’aigua excessiu que implica el desenvolupament econòmic actual

El pantà de Sau, a la conca del Ter, està sota mínims / IVAN GIMÉNEZ

Text  elaborat amb el suport científic d’Annelies Broekman, experta en gestió de l’aigua del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals – CREAF i membre de la TAULA DEL LLOBREGAT.

S’ha declarat l’estat d’excepcionalitat per sequera a Catalunya. Ens trobem davant una situació greu i, en l’espera de l’arribada de les pluges, no ens podem permetre quedar-nos parats. Cal moure tot el coneixement que tenim per fer front a aquest problema i ser conscients que, si no fem canvis profunds, aquesta situació es repetirà. Fins ara, el nostre consum d’aigua ha anat creixent de forma il·limitada en pro de la prosperitat. Des de la ciència, hi ha propostes per redreçar-ho. Algunes impliquen reformular aquest consum. D’altres incideixen a restaurar i protegir els nostres sistemes hidrològics (rius, rieres i aqüífers), i fer-ho tot en un nou sistema de governança participativa i basada en el coneixement.

No és el mateix la sequera que l’escassetat

En primer lloc, cal diferenciar bé entre els termes sequera i escassetat d’aigua. En diem sequera (meteorològica), de la manca de pluges per un període prolongat. En canvi, en diem escassetat (o sequera hidrològica), de la manca de disponibilitat d’aigua per als diferents usos que tenim. Per calcular l’escassetat, no pas la sequera, disposem de l’índex d’explotació d’aigua, un indicador que ens parla de la pressió que estan rebent els recursos d’aigua dolça i que ens indica la quantitat d’aigua extreta cada any en proporció al total disponible. Aquestes dades ja reflecteixen que, fins i tot en temps de normalitat, estem consumint més aigua de la que seria viable per al nostre sistema. En temps de sequera, com en la situació actual, ens centrem massa sovint en el clima com a causa del problema de l’aigua. Mentrestant, manca debat sobre el veritable problema: la demanda crònica d’aigua que té el nostre model de desenvolupament insostenible. Hi ha una set d’aigua en tots els sectors que ens fa consumir aigua de forma excessiva superant la capacitat natural dels recursos disponibles.

Què hi fem doncs? A curt termini tenim el Pla especial de sequera per a cada conca hidrogràfica. És un pla que permet abordar el repte de la manca d’aigua amb previsió i unes regles del joc clares per a tothom. Tal com indica l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), el Pla parteix del coneixement i de l’anàlisi de les sequeres recurrents que s’han produït a Catalunya durant els darrers 80 anys, la qual cosa permet establir patrons de vulnerabilitat enfront d’episodis futurs. En segon lloc, aplica un seguiment preventiu de l’evolució de les reserves a través del monitoratge en continu.

Fabricar aigua: una solució d’alt cost i impacte

Aquest Pla de sequera preveu l’ús de tecnologia per produir aigua. Això vol dir que gestionem l’escassetat produint aigua que abasteixi la demanda, amb la reutilització i la dessalació, per exemple. Són solucions tecnològiques útils a curt termini per ajudar a enfrontar sequeres puntuals, però que no es poden mantenir en el temps pel seu cost econòmic, energètic i ambiental.

Per exemple, pel que fa a la dessalinització, Catalunya compta amb dues dessalinitzadores que permeten aportar en conjunt 80 hm³/any al sistema d’abastament:  en menor quantitat a la Tordera (20 hm³/any) i en major al Llobregat (60 hm³/any). Els pròxims cinc anys es preveu destinar 250 milions d’euros a ampliar la de la Tordera i crear-ne una de nova al riu Foix, que tindrà una capacitat de 20 hm³/any. Amb tot, arribaríem a una capacitat potencial total de 140 hm³/any.

Escenaris de sequera recollits al Pla especial de sequera / AGÈNCIA CATALANA DE L’AIGUA (ACA)

A banda dels costos econòmics, aquesta aigua té un cost ambiental enorme pels consums d’energia per fer el procés. Tot i que la factura energètica ha baixat molt  des de les primeres plantes dels anys setanta, de mitjana es consumeixen encara avui dia uns 4 kWh/m³. Aquest consum, a més, produeix emissions a l’atmosfera. Un altre aspecte important que cal considerar és que, a part de la construcció de la planta mateixa, calen infraestructures noves i costoses per poder traslladar l’aigua dessalada a les zones on és necessària. Aquestes infraestructures tindran una vida tècnica limitada i requeriran un manteniment.

Una altra de les solucions plantejades són les aigües regenerades. Són aquelles que provenen del reciclatge de les aigües que surten de les depuradores i que es fan servir per a usos industrials, municipals, agrícoles o per a la recàrrega d’aqüífers. L’impacte ambiental d’aquest tractament fa que no es pugui regenerar aigua a gran escala. En condicions normals, les aigües depurades tornen al riu, alimenten els cabals circulants i contribueixen a recuperar l’ecosistema fluvial. Per exemple, el riu Besòs està alimentat al 100% per aigües depurades. Però què passa si, en lloc de tornar l’aigua al riu, la reciclem tota? Disminueixen els cabals i perdem la vida i el funcionament normal d’alguns rius.  La producció d’aigües pot ajudar a reduir la vulnerabilitat tan sols si correspon a deixar d’extreure del medi, substituint l’abastament dels usos.

Com hem vist, els costos ambientals, energètics i econòmics de fabricar aigua són enormes i es tracta d’unes solucions puntuals en situacions de crisi. Sabem que a la península Ibèrica, igual que a la resta de la Mediterrània, les sequeres són un fenomen normal i corrent. La ciència ha demostrat que amb el canvi climàtic les sequeres seran sempre més freqüents i intenses, perquè la Mediterrània s’està escalfant un 20% més respecte a la mitjana global i es preveu una reducció de les pluges d’un 20% a un 50% el 2100. Per adaptar-nos a aquest nou escenari i ser menys vulnerables a la manca de pluges, necessitem solucions que ens aportin disponibilitat d’aigua a molt llarg termini.

Després d’instal·lar tecnologies d’estalvi del reg agrícola augmenta la quantitat total d’aigua consumida

La solució més immediata, la més intel·ligent, demana posar el fre a aquesta set insaciable: frenar la demanda. Cal reflexionar sobre el nostre model agrícola, urbanístic, turístic i industrial per tal que es redueixi la quantitat total d’aigua que fem servir. Hem de fer servir aquella aigua que ens permeti mantenir els cicles naturals i, sobretot, canviar el xip: passar de voler satisfer totes les demandes cap a prioritzar el manteniment de la salut de les masses d’aigua i dels ecosistemes naturals. Només així reduirem la vulnerabilitat de l’aigua i dels seus usos al canvi global. Ni tan sols un ús eficient de l’aigua serà una opció millor que aquesta restauració de la natura, perquè existeix un efecte rebot. Per exemple, en el cas del reg agrícola està demostrat que després d’instal·lar tecnologies d’estalvi augmenta la quantitat total d’aigua consumida. Com pot ser? Ho explica la paradoxa de Jevons: per recuperar la inversió, s’acaba intensificant la producció a fi d’obtenir més €/m³ mitjançant la plantació de cultius més rendibles —però que poden ser més demandants d’aigua— o augmentant el nombre de collites per any. Així doncs, produïm més per cada gota d’aigua, som més eficients, però estem reduint la disponibilitat de l’aigua en l’àmbit de tota la conca.

La natura és la solució

Aquest canvi de mentalitat s’ha de fer des d’avui mateix, però cal no oblidar una segona acció molt important: començar a implementar seriosament accions orientades a restaurar, mantenir o millorar els nostres sistemes hidrològics. L’aigua que surt de les nostres aixetes prové d’una conca hidrogràfica que conté aigua superficial, aigua subterrània i, en alguns casos, aigües produïdes amb la dessalinització o el reciclatge. Cuidar, protegir i restaurar les fonts d’aigua naturals, els rius i els aqüífers és una prioritat urgent a casa nostra.

Protegir els aqüífers és una estratègia a llarg termini, perquè actuen com a pantans naturals

Protegir els aqüífers és una estratègia a llarg termini, perquè actuen com a pantans naturals, com una esponja que va omplint-se i que resisteix bastant bé les variacions de temperatura i de precipitació. A més, si els nivells d’aigua subterrània baixen més del compte, es concentren contaminants a l’aigua i s’hi infiltra l’aigua salada en les zones properes al mar, la qual cosa empitjora la qualitat de l’aigua que bevem. En aquest sentit, cal començar a dedicar recursos a la descontaminació d’aqüífers; cal deixar d’ocupar amb ciment espais fluvials o de drenatge; cal deixar de canalitzar rius i alterar les lleres; cal perseguir els pous il·legals que n’extreuen aigua sobrepassant els límits d’explotació permesos, i cal reduir la sobreexplotació generalitzada dels aqüífers.

Pel que fa als rius, és urgent recuperar l’entorn fluvial i les lleres. La conservació dels rius és una solució basada en la natura que pot ajudar a mitigar els impactes de la sequera perquè són components essencials del cicle hidrològic i tenen un paper crucial en la provisió d’aigua dolça de qualitat als ecosistemes i a les persones. Això implica recuperar zones humides i aiguamolls, restaurar rius i rieres, establir cabals ambientals adients, recuperar els boscos de ribera i sensibilitzar la societat sobre la fragilitat d’aquest entorn.

Instal·lacions de dessalinització del Prat de Llobregat / LAURA FÍGULS (ACN)

També cal una reflexió profunda sobre l’estratègia de construir pantans o rescloses. Aquestes infraestructures han provocat un impacte ambiental important, perquè interrompen la circulació del riu, com si fos un coàgul en una artèria, i alteren el batec natural del riu. A més, els usos d’aquesta aigua acumulada als embassaments tampoc no estan vinculats al batec natural: acostumen a abastir el regadiu o produir electricitat i, per tant, responen a qüestions econòmiques.

Per exemple, molts rius s’utilitzen com a canals de reg i són plens a l’estiu, quan a la Mediterrània seria natural que estiguessin amb cabals baixos. Aquesta manipulació artificial dels cabals degrada també la funció del mateix riu, perquè el cabal es disminueix més del compte i s’hi acumulen contaminants, augmenta la temperatura de l’aigua i se’n veuen afectats els mecanismes que té el riu per autodepurar-se. Perdem qualitat de l’aigua. A més, els ecosistemes vinculats al riu es fan més vulnerables, i ho aprofiten les espècies invasores, com ha passat amb la canya americana. D’altra banda, a més dels canvis en el cabal del riu, els pantans i les recloses provoquen que no hi hagi prou aigua riu a baix per transportar els sediments, que formen la llera dels rius, els deltes i transporten la sorra cap al litoral. Un cas emblemàtic és el delta de l’Ebre, afectat greument per la manca de sediments que han quedat retinguts als pantans arreu de la conca. A més de la sorra, també és essencial que l’aigua dolça arribi al mar per regular les seves condicions fisicoquímiques i aportar nutrients, elements clau per a les poblacions de peixos, entre d’altres.

Cocrear el model de gestió de l’aigua del futur

Tots aquests canvis estructurals no es poden produir d’avui per demà, ni es poden impulsar de forma unidireccional. Per aquest motiu, cal cocrear entre tots els plans d’acció adaptats a cada territori. Això requereix una visió global de cada conca, una planificació integrada, que tingui en compte que cada sistema hidrològic és un sistema hidrosocial únic, amb valors i funcions de l’aigua molt diferents i amb una ciutadania que haurà de disposar d’aigua amb unes tarifes justes.

Cocrear implica generar espais de deliberació i aprenentatge mutu, el que en diem espais de governança, que tenen l’objectiu de posar en una mateixa taula la informació científica disponible sobre com funcionen els sistemes hidrològics, ecològics i socials, els coneixements dels sectors productius i el saber de la població local. En l’àmbit de l’adaptació al canvi climàtic, en el qual l’aigua és un eix vertebrador, hi ha exemples com la Taula del Delta i la Baixa Tordera o la Mesa de Treball d’Adaptació al Canvi Climàtic del Maresme. Aquests mecanismes permetran tenir una visió global de cada conca, planificar de manera integrada, considerant que cada sistema hidrològic és únic i té valors i funcions de l’aigua diferents.

És possible satisfer la set crònica a Catalunya començant per respectar l’aigua i la vida dels rius i dels aqüífers i qüestionant la quantitat d’aigua que necessitem i l’economia que volem, sense excedir la capacitat de càrrega. Per aconseguir-ho, és important col·laborar en espais de diàleg i de governança en cada conca de Catalunya, on totes les persones puguin participar. Omplim totes les conques d’aquests espais, aprenguem, associem-nos, escoltem la ciència i proposem mesures a llarg termini. Només així podrem enfrontar la falta d’aigua crònica que té el país.

ANNA RAMONResponsable de comunicació del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF)  https://www.elcritic.cat/opinio/anna-ramon/ens-quedem-sense-aigua-que-podem-fer-162709

També podeu veure:

Hola i bona nit, fa mes de 30 anys em van convidar a un programa a TV3 i Sra Melero, per debatre aquest redundant tema, de sequeres – inundacions recursos hídrics a Catalunya, conques internes i compartides, aigua domestica, i aigua regadiu, el preu de l’aigua i  bla bla bla…
La persona que em vaig trobar de parella va ser un representant d’unió de pagesos, us sona ?.  en aquells anys regaven a manta i avui mateix estan discutint el mateix, taules de diàleg (?), i seguim -sine die- bla bla bla…
La sequera de primers del segle actual, a la  RMB, en alguna de les seves poblacions, es va arribar a estalviar tant, que el seu consum assoli els 108 l/h/d. (Alguns estats americans USA, consums de 400 o 500 l/h/d, son habituals).
Es va patir, doncs no estava acabada la dessaladora de Barcelona ni l’ampliació de la de Blanes (Tordera) etc,etc, i quan va ploure, el de sempre, girar-se vers altra banda.
I sempre el etern dilema, de si l’aigua en baixa ha de ser pública, concertada o privada…
Ara seguim amb l’oxímoron hídric, doncs no s’ha fet una segona dessaladora, o ampliar la ja existent…
Estem com els astronautes bevent-nos els nostres fluids, mentre els conreus es segueixen regant a manta (? !)
I ara sembla que parlen del mateix, i tornem a començar.
Això si, ara vaig escoltar que el limit en sequera es de 250 l/h/d, que les piscines dels hotels funcionaran, els camps de golf també…
Doncs no devem estar tant malament…
Alguns potser es pensen que els diners que reparteix Europa, son com el Mannà que cau del cel, doncs NO, son els diners que paguem els ciutadans i activitats productives amb els nostres i seus impostos.
Es veu que al Consell d’Europa hi ha una greu intermediació política – econòmica, que no acaba de funcionar i genera fuites de capitals, sobretot als potencials receptors de la conca mediterrània, doncs pel camí es van perdent monedes i com aquest camí deu ser molt llarg, quan arriba al seu destí final, ostres ! hi deu haver alguns forats al sac ?
Cal muntar una Taula de diàleg…
I així estem
El negoci es el negoci, canonades privades, es muntaven corre-cuita en una sequera passada, sense permís de les administracions, per descarregar aigua llunyana portada amb vaixells, el cost dels quals era de centenars de milers d’€.
Les crisis son una oportunitat de negoci…
La pluja es presentarà mes tard o mes aviat i potser també inundacions importants també.
Us convido a veure unes quantes lleres de rius i rieres, i estan pitjors que quan les riuades de la Mercè o del Vallès 1962 , que amb menys de 2000 m3/s, ja sabeu que va succeir.
Ara no es parla d’inundacions, la sequera es pot resistir i han alternatives, però cal estar preparats, i amb les lleres que tenim, veurem…
Com sempre i haurien d’haver-ne responsables.
Els rius agafen el que es seu, i aquí es on plora la criatura, doncs nosaltres els hi robem la seva aigua. i altres cosses.
Moltes gracies i bona feina

Spread the love
Publicat dins de ACA, Agricultura, Aqüífers, Cabals, Col·lapse, Contaminació, CREAF, Decreixement, Distribució mail list, Emergència Climàtica, Estudis, Formació, Investigació i recerca, Pluja, Rescloses, Sequera, Sistemes Naturals | 1 comentari

Recomanacions bibliogràfiques, un parell.

Publicat el 17 d'abril de 2023 per taulallobregat

Amb l’avinentesa que el proper diumenge celebrem la diada de Sant Jordi, des de la Taula del Llobregat aprofitem per fer un parell de recomanacions literàries, dos llibres que plantegen la necessitat de construir mons sustentats en el paradigma cooperatiu entre éssers vius. Un primer llibre recomanat és de l’autora Donna J. Haraway i es titula Seguir con el problema. Generar parentesco en el Chthuluceno, i va ser publicat l’any 2020 per l’editorial Consonni. L’altre llibre és de l’Anna Lowenhaupt Tsing, i porta per títol La seta del fin del Mundo. Sobre la posibilidad de vida en las ruinas capitalistes, publicat per l’editorial Capital Swing el 2021.

Totes dues autores parteixen de la mateixa idea, la cooperació entre especies per sobreviure a la devastació socioecològica causada pel sistema capitalista. Haraway proposa transitar cap a un món on la relació entre essers vius sigui similar a la del compost (com-post, com ella apunta), inspirant-se en el treball d’enzims, fongs, microorganismes i la fauna rica del sòl per, a través d’aquesta interrelació complexa, nodrir sòls degradats. Parla de conrear la respons-habilitat multiespècies per aprendre a con-viure, a generar mons relacionals interconnectats per devenir amb totes les especies del planeta. És a dir,  per aprendre a viure i morir, a comprendre’ns mútuament i poder construir mons més vivibles. Somos compost, no posthumanos, habitamos las humosidades, no las humanidades. Filosófica y materialmente soy una compostista, no una posthumanista, clama l’autora.

Davant la idea d’organismes independents coexistint en entorns, planteja la necessitat d’enxarxar, de construir tot un sistema tentacular fet de xarxes i nusos que ens connectin de forma poliespacial i politemporal.  L’autora afirma : Nos guste o no, estamos en el juego de figuras de cuerdas de los cuidados, con configuraciones de mundos precarias por el hombre quemador de fósiles a una velocidad cada vez mayor, en las orgías del Antropoceno y el Capitaloceno. Son necesarios diversos jugadores humanos y no humanos en cada fibra de los tejidos de la urgentemente necesaria historia del Chthuluceno. El Chtuhuluceno és l’alternativa que planteja a l’Antropocè i Capitalocè, per referir-se precisament a partir del monstre de Lovecraft, a la necessitat de construir pràctiques tentaculars que connectin les espècies per habitar el planeta.

A través de fets científics però també de teoria antropològica, teoria feminista, antiracista, anticolonial i anticapitalista i faula especulativa, connecta histories multiespècies i lluites humanes per construir teoria. En paraules de la Haraway: Importa qué historias cuentan histórias, qué conceptos piensan conceptos. Matemática, visual i narrativamente importa qué figuras figuran figuras, qué sistemas sistematizan sistemas.

En la mateixa línia, Anna L. Tsing planteja a través de l’exemple del matsutake, un bolet molt preuat en la cultura i la gastronomia japonesa que neix en sols erosionats, contaminats i degradats, formes de supervivència col·laborativa. L’autora, a través de la història d’aquest bolet, explica com tot el procés de desforestació fins la Restauració Meijí que es va donar al Japó afavoria els boscos de pi roig i la presència del matsutake. Però a partir dels anys cinquanta, la substitució de combustibles vegetals pels fòssils, la substitució de boscos per plantacions i l’abandó rural afavoreixen un canvi en les espècies forestals, de coníferes a boscos de fulla ampla (caducifolis) i desapareix aquest fong. És en la dècada dels setanta on grups de voluntaris es mobilitzen per recuperar els boscos rurals sobre la base que aquests els boscos permetin obtenir aliment humà, generant aliances entre espècies (vegetals, fongs i humanes).

Per altra banda, Tsing planteja la següent pregunta: en un món precari, devastat pel sistema capitalista, quines espècies tenen possibilitats d’eixir? Actualment el matsutake creix en l’hemisferi nord i és un producte econòmic global. Molts dels seus recol·lectors pertanyen a col·lectius desplaçats i marginats. La paradoxa que manifesta l’autora és que son precisament aquests espais degradats, no proveïdors d’actius econòmics sota la lògica capitalista,  els que generen una nova vida multiespecífica i multicultural. En un estado de precariedad global no tenemos otra opción que buscar la vida en estas ruinas, argumenta Tsing.

Des de la Taula del Llobregat ens enxarxem amb el que proposen aquestes autores; la filosofia de la mateixa Taula radica en la necessitat de generar espais d’unió i de connexió entre moviments i lluites socioambientals per generar espais, democràtics i transparents com l’aigua, però sobretot espais multiespecies, mons on capiguem totes elles.

VOLEU AFEGIR ALGUNA ALTRE RECOMANACIÓ?  ANIMEU-VOS, LA PUBLICAREM!

En Narcís Prat ens ha recomanat una exposició i una conferència el dia de Sant Jordi, a la Facultat de Biologia de la UB:

Spread the love
Publicat dins de Col·lapse, Contaminació, Cooperativisme, Decreixement, Distribució mail list, Eines, Emergència Climàtica, Exemples, Formació, Investigació i recerca, LLibres | Feu un comentari

Assemblea SOS Baix Llobregat i l’Hospitalet

Publicat el 10 d'abril de 2023 per taulallobregat

L’AMB defrauda la ciutadania i aprova un pla director tacat per l’especulació, que no afronta l’emergència climàtica

El consell metropolità, que reuneix els representants dels 36 municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), va aprovar ahir inicialment un Pla Director Urbanístic Metropolità (PDUM) tímid, que no elimina del mapa les “taques vermelles” de l’especulació urbanística i del tot insuficient per afrontar amb eficàcia l’emergència climàtica.

Són les primeres conclusions de les entitats adherides a SOS Baix Llobregat i l’Hospitalet, tot i  que la informació publicada fins ara per l’AMB és molt limitada i fa difícil poder fer una valoració rigorosa del projecte aprovat. Les decisions d’aquest abast no haurien de ser opaques, sinó transparents, i això torna a posar en evidència que la qualitat democràtica de l’AMB és clarament millorable. El període d’informació pública, durant el qual la ciutadania va fer propostes, va ser pur teatre, i fer consultes ciutadanes per no fer cas dels resultats és deplorable i poc democràtic.

D’acord amb els detalls coneguts fins ara, el PDUM té un to cosmètic, aspiracional i poc ambiciós, i sembla més una llista de consells o de bones pràctiques que no pas un projecte decidit de canvi i d’ordenació d’una àrea metropolitana gran i complexa com la de Barcelona.

Pels pocs aspectes concrets que s’han fet públics, el projecte no està a l’alçada de la situació d’emergència climàtica, que  no admet més titubejos ni actituds ineficaces, sinó decisions valentes, com ha dit el secretari general de les Nacions Unides. Així, el volum de sòl no urbanitzable només augmenta un 4,2%, lluny dels objectius que caldria fixar en aquests moments per aturar la densificació i la degradació de l’àrea metropolitana, especialment al Baix Llobregat. Sembla evident que els redactors del PDUM han aplicat una capa de maquillatge a la suma de projectes locals, sense sotmetre’ls de manera decidida als requeriments socials i ambientals d’avui dia, amb una òptica comarcal i metropolitana.

Les zones inundables no s’han declarat com a sòl no urbanitzable, com caldria per garantir les connexions i funcions biològiques i hídriques i per prevenir les riuades. Així, el PDUM no aporta cap canvi substancial en aquest sentit. Potser hi té a veure que això descartaria el pla Ribera-Salines de Cornellà de Llobregat, promogut per l’alcalde de la població i vicepresident executiu de l’AMB.

El PDUM tampoc considera “connectors passera” sectors com el pla de Queralt o els Joncs, entre Gavà i Castelldefels, afectats pel macro pla de Ponent, que formen l’últim gran connector ecològic entre el massís de Garraf i el delta del Llobregat. Recordem que el pla de Ponent el promou l’abans alcaldessa de Gavà i ara ministra espanyola de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana.

A més, el PDUM manté de manera inexplicable les “taques vermelles”, les afectacions urbanístiques a espais no urbanitzats i encara recuperables, com el Prat Nord, i preveu creixements desmesurats de la construcció d’habitatges en l’horitzó 2050 (parla de “desenvolupar més de 135.000 habitatges” i de “més de 120.000 nous habitatges assequibles”), sense fer ni una sola referència en la informació publicada a les iniciatives de sostenibilitat i rehabilitació d’habitatges.

La proposta de nou PDUM ignora el procés d’ampliació de la Zona d’Especial Protecció d’Aus del Delta del llobregat que actualment està duent a terme el Departament d’Acció Climàtica. Alimentació i Agenda Rural, que suposarà un augment substancial de les hectàrees protegides amb implicacions a zones que el PDU proposa regular com per exemple al Remolar-Filipines, o a La marinada de Gavà.

Finalment, la informació coneguda fins al moment tampoc fa cap referència a l’ordenació d’espais antagònics i forçats a conviure com el Parc Agrari del Baix Llobregat, els espais naturals del Delta del Llobregat i l’Aeroport del Prat. Només aquest detall seria suficient per desqualificar el PDUM.

Les entitats adherides a SOS Baix Llobregat i l’Hospitalet debatran les conseqüències d’aquest PDUM i les al·legacions que presentaran en el període d’informació pública en l’assemblea oberta que es farà el pròxim 15 d’abril a l’Hospitalet de Llobregat.

Encara existeix algú que llegeixi un article complet? Aquest, que promet ser el primer d’una sèrie, dóna orientacions  per un municipalisme diferent i val la pena: https://catarsimagazin.cat/per-un-municipalisme-ecologista-i-la-bruixola/ 

O també podeu llegir al Gustavo Duch a CTX, que, com sempre, té tota la raó del món: https://ctxt.es/es/20230401/Firmas/42655/agua-francia-megabalsas-ecoterroristas-gustavo-duch.htm?s=09

 

Spread the love
Publicat dins de Al·legacions, AMB, Assemblees, Baix Llobregat, Decreixement, Delta Llobregat, Distribució mail list, Emergència Climàtica, Especulació urbanística, Jornades, Participació, Sos Baix Llobregat i l'Hospitalet, SOSBAIXLLOBREGAT, Xerrades | Feu un comentari

Com fem front a la manca d’aigua que tenim i a la que vindrà

Publicat el 3 d'abril de 2023 per taulallobregat
Ens trobem en estat d’excepcionalitat per sequera a Catalunya. Aquesta mesura implica un reforçament de les restriccions existents en molts dels usos de l’aigua per tal de preservar l’abastament d’aigua per la població. Ens trobem davant una situació greu i a l’espera de l’arribada de les pluges, però no ens podem permetre quedar-nos parats, cal moure tot el coneixement i l’evidència científica que tenim per fer front a aquest problema i ser conscients que si no fem canvis profunds aquesta situació es repetirà. Des de la ciència, algunes propostes passen per reformular el nostre model de consum d’aigua, un consum que creix de forma il·limitada en pro de la “prosperitat”, altres incideixen en restaurar i protegir els sistemes nostres hidrològics, com rius, rieres i aqüífers, i fer-ho tot en un nou sistema de governança participativa i basada en el coneixement. Publiquem aquesta important entrevista d’Anna Ramon a Annelies Broekman, amdues del CREAF i l’Annelies, membre de la Taula del Llobregat  publicada el 30 de març del  2023. https://blog.creaf.cat/noticies/aigua-sequera-permanent-restriccions-catalunya/

Pont de Querós (Sant Hilari Sacalm) habitualment submergit al pantà de Susqueda. Font: Jordiavus (Wikimedia Commons).En primer lloc, cal diferenciar bé entre els termes sequera i escassetat d’aigua. Li diem sequera (meteorològica) a la manca de pluges per un període prolongat, mentre que ens referim a l’escassetat (també coneguda com a sequera hidrològica) a la manca de disponibilitat d’aigua per als diferents usos que tenim. Per calcular l’escassetat, que no la sequera, disposem de l’índex d’explotació d’aigua, un indicador que ens parla de la pressió que estan rebent els recursos d’aigua dolça i que ens indica la quantitat d’aigua extreta cada any en proporció al total disponible. Per exemple, al 2019, Xipre, Malta, Grècia, Portugal, Itàlia i Espanya es van enfrontar a les condicions d’escassetat d’aigua més importants a la Unió Europea a escala estacional segons aquest indicador. Unes dades que reflecteixen que, ja en temps de normalitat, estem consumint més aigua de la que seria viable pel nostre sistema.  En temps de sequera meteorològica recurrent o prolongada, com en la situació critica que estem vivint, ens centrem massa sovint en la sequera o en el clima com a causa del problema de l’aigua, mentre que manca debat sobre el veritable problema: la demanda crònica d’aigua que té el nostre model de desenvolupament insostenible. Una set d’aigua en tots els sectors que ens fa consumir aigua de forma excessiva superant la capacitat natural dels recursos que tenim disponibles.

Què fem doncs? Ara, a curt termini tenim el Pla especial de sequera per cada conca hidrogràfica. Un pla que permet abordar el repte de la manca d’aigua amb previsió i unes regles del joc clares per tothom. Tal com indica l’Agència Catalana de l’Aigua, “el Pla parteix en primer lloc del coneixement i anàlisi de les sequeres recurrents que s’han produït a Catalunya durant els darrers 80 anys, la qual cosa permet establir patrons de vulnerabilitat enfront d’episodis futurs. En segon lloc, aplica un seguiment preventiu de l’evolució de les reserves a través del monitoratge en continu que activa mesures ja des dels escenaris previs a la situació d’alerta, molt abans que les reserves baixin a nivells preocupants”. Gràcies a aquesta estratègia “les primeres mesures preparatòries davant la hipòtesi d’una possible sequera es comencen a activar fins a vuit mesos abans de la declaració de la situació d’alerta.”

Aquest pla contempla l’ús de tecnologia per produir aigua. Això vol dir que gestionem l’escassetat produint aigua que abasteixi la demanda, amb la reutilització i la dessalació, per exemple. Són solucions tecnològiques útils a curt termini per ajudar a enfrontar sequeres puntuals, però que no es poden mantenir en el temps pel seu cost econòmic, energètic i ambiental.

Escenaris o estats de sequera recollits en el Pla especial de sequera. Font: Agència Catalana de l'Aigua.
Escenaris o estats de sequera recollits en el Pla especial de sequera. Font: Agència Catalana de l’Aigua.

El cost de fabricar aigua

Per exemple, pel que fa a la dessalinització, Catalunya compta amb 2 dessalinitzadores que permeten aportar 80 Hm3/any al sistema d’abastament AigüesTer-Llobregat (ATL), en menor quantitat a la Tordera (20 Hm3/any) i en major al Llobregat (60 Hm3/any). Els propers 5 anys es preveu destinar 250 milions d’euros a ampliar la de la Tordera i crear-ne una de nova,-amb un cost de centenars de milions d’euros- al riu Foix, que tindrà una capacitat de 20 Hm3/any. Amb tot això arribaríem a una capacitat potencial total de 140 Hm3/any. A banda dels costos econòmics, aquesta aigua té un cost ambiental enorme, en primer lloc, pels consums d’energia per fer el procés, que tot i que han baixat molt  des de les primeres plantes dels anys 70, des d’uns 8kWh/m3 als 2,3kWh/m3 en els sistemes més optimitzats, de mitjana es consumeix encara avui dia uns 4 kWh/m3. Aquest consum, a més, produeix també emissions a l’atmosfera. Un altre aspecte important que cal considerar és que, a part de la construcció de la planta mateixa, calen infraestructures noves i costoses per poder traslladar l’aigua dessalada a les zones on és necessària i que les infraestructures tenen una vida tècnica limitada i requereixen manteniment. A més, no només es tracta del consum energètic, sinó de l’abocament de salmorres de les plantes de dessalinització, que perjudica la flora marina.

D’altra banda tenim les aigües regenerades, aquelles que provenen del reciclatge de les aigües que surten de les depuradores i que es fan servir per a usos industrials, municipals, agrícoles o per la recàrrega d’aqüífers. Pel que fa aquesta aigua cal tenir en compte que, a banda del cost del tractament en sí mateix, es genera un impacte ambiental que fa que no es pugui regenerar aigua a gran escala. Quan no es reciclen, les aigües depurades tornen al riu, alimenten els cabals circulants i contribueixen a recuperar l’ecosistema fluvial. Per exemple, el riu Besòs està alimentat al 100% per aigües depurades. Què passa si en comptes  de tornar l’aigua al riu la reciclem tota? Disminueixen els cabals i perdem la vida i el funcionament normal d’alguns rius.  La producció d’aigües pot ajudar a reduir la vulnerabilitat només  si al mateix temps  deixem  d’extreure del medi, substituint l’abastament dels usos.

Instal·lacions d'osmosi inversa de l'aigua en la planta de dessalinització del Prat del sistema d’abastament AigüesTer-Llobregat. Font: James Grellier (Wikimedia Commons).
Instal·lacions d’osmosi inversa de l’aigua en la planta de dessalinització del Prat del sistema d’abastament AigüesTer-Llobregat. Font: James Grellier (Wikimedia Commons).

Com hem vist, els costos ambientals, energètics i econòmics de fabricar aigua són enormes i que només  són solucions puntuals en situacions de crisi. Què passa però si aquest desabastiment passa de ser puntual a ser crònic? Sabem que a la península Ibèrica, igual que a la resta de la Mediterrània, les sequeres són un fenòmen normal i corrent. El problema és que la ciència ha demostrat que amb el canvi climàtic les sequeres seran sempre més freqüents i intenses, perquè la Mediterrània s’està escalfant un 20% més respecte a la mitjana global i es preveu una reducció de les pluges d’un 20 a un 50% al 2100.  Per adaptar-nos a aquest nou escenari i ser menys vulnerables a la manca de pluges necessitem solucions que ens aportin disponibilitat d’aigua a molt llarg termini.

La solució més immediata, la més intel·ligent, passa per posar el fre a aquesta set insaciable, frenar la demanda i ser conscient de que estem mantenint un  model socio-econòmic que excedeix  les nostres possibilitats. Cal reflexionar sobre el nostre model agrícola, urbanístic, turístic i industrial per tal que es redueixi la quantitat total d’aigua que fem servir. Hem de fer servir aquella aigua que ens permeti mantenir els cicles naturals i, sobretot, canviar el xip: passar des de  voler satisfer totes les demandes – on som ara-  a prioritzar el manteniment de la salut de les masses d’aigua i els ecosistemes naturals. Només així reduirem la vulnerabilitat de l’aigua i els seus usos al canvi global. Ni tan sols un ús eficient de l’aigua serà una opció millor que aquesta restauració de la natura, perquè existeix un efecte rebot: Per exemple, en el cas del rec agrícola està demostrat que després d’instal·lar tecnologies d’estalvi augmenta la quantitat total d’aigua consumida. Com pot ser? Ho explica la “paradoxa de Jevons”: per tal de recuperar la inversió, hom acaba intensificant la producció per obtenir més €/m3 mitjançant la plantació de cultius més rentables -però que poden ser més demandants d’aigua- i/o augmentant el nombre de collites per any. Així doncs, produïm més per cada gota d’aigua, som més eficients, però estem reduint la disponibilitat de l’aigua a nivell de tota la conca.

Els sistemes de gestió de l'aigua a Catalunya. Font: PGDCFC 2009-2015 (ACA, 2010).
Els sistemes de gestió de l’aigua a Catalunya. Font: PGDCFC 2009-2015 (ACA, 2010).

La natura és la solució

Aquest canvi de mentalitat s’ha de fer des d’avui mateix, però no cal oblidar una segona acció molt important: començar a implementar seriosament accions orientades a restaurar, mantenir o millorar els nostres sistemes hidrològics. D’on ve l’aigua que consumim? L’aigua que surt de les nostres aixetes prové d’una conca hidrogràfica que conté aigua superficial, aigua subterrània i/o aigües produïdes amb la dessalinització o reciclatge. Com ja hem comentat, les aigües produïdes tenen les seves limitacions: doncs cuidar, protegir i restaurar les fonts d’aigua naturals, els rius i els aqüífers és una prioritat urgent a casa nostra.

Protegir els aqüífers és una estratègia a llarg termini, perquè actuen com pantans naturals, com una esponja que va omplint-se i que resisteix bastant bé les variacions de temperatura i de precipitació. A més, si els nivells d’aigua subterrània baixen més del compte es concentren contaminants a l’aigua i s’hi infiltra l’aigua salada en les zones properes del mar, empitjorant la qualitat de l’aigua que bevem. En aquest sentit, cal començar a dedicar recursos a la descontaminació d’aqüífers, cal deixar d’ocupar amb ciment espais fluvials o de drenatge, cal deixar de canalitzar rius i alterar les lleres, cal perseguir els pous il·legals que n’extreuen aigua sobrepassant els límits d’explotació permesos i cal reduir la sobre-explotació generalitzada dels aqüífers.

Usos de l'aigua dels rius de les conques catalanes de l'Ebre. Font: Oficina Catalana del Canvi Climàtic.
Usos de l’aigua dels rius de les conques catalanes de l’Ebre. Font: Oficina Catalana del Canvi Climàtic.
Usos de l'aigua dels rius de les conques interiors de Catalunya. Font: Oficina Catalana del Canvi Climàtic.
Usos de l’aigua dels rius de les conques interiors de Catalunya. Font: Oficina Catalana del Canvi Climàtic.
Usos de l'aigua de les conques dels rius de Catalunya. Font: Oficina Catalana del Canvi Climàtic.
Usos de l’aigua de les conques dels rius de Catalunya. Font: Oficina Catalana del Canvi Climàtic.
Usos de l'aigua dels rius de les conques catalanes de l'Ebre. Font: Oficina Catalana del Canvi Climàtic.
Usos de l’aigua dels rius de les conques catalanes de l’Ebre. Font: Oficina Catalana del Canvi Climàtic.
Usos de l'aigua dels rius de les conques interiors de Catalunya. Font: Oficina Catalana del Canvi Climàtic.
Usos de l’aigua dels rius de les conques interiors de Catalunya. Font: Oficina Catalana del Canvi Climàtic.

Pel que fa als rius, és urgent recuperar l’entorn fluvial i les lleres. La conservació dels rius és una solució basada en la natura que pot ajudar a mitigar els impactes de la sequera perquè són components essencials del cicle hidrològic i juguen un paper crucial en la provisió d’aigua dolça de qualitat als ecosistemes i a les persones. La conservació dels rius implica recuperar zones humides i aigüamolls, restaurar rius i rieres, establir cabals ambientals adients, recuperar els boscos de ribera i sensibilitzar a la societat sobre la fragilitat d’aquest entorn.

També cal una reflexió profunda sobre l’estratègia de construir més pantans o rescloses. Aquestes infraestructures han provocat un impacte ambiental important, perquè irrompen la circulació del riu, com si fos un coàgul en una arteria, i alteren el batec natural del riu. A més, els usos d’aquesta aigua acumulada als embassaments tampoc està vinculada al batec natural: acostumen a abastir el regadiu o produir electricitat i, per tant, responen a qüestions econòmiques. Per exemple, molts rius s’utilitzen com a canals de rec i estan plens a l’estiu, quan a la Mediterrània seria natural que estiguessin amb cabals baixos. Aquesta manipulació artificial dels cabals degrada també la funció del propi riu, perquè el cabal es disminueix més del compte i s’hi acumulen contaminants, augmenta la temperatura de l’aigua i es veuen afectats els mecanismes que té el riu per autodepurar-se. Perdem qualitat de l’aigua. A més, els ecosistemes vinculats al riu es fan més vulnerables i se n’aprofiten les espècies invasores, com ha passat amb la canya americana. D’altra banda, a més dels canvis en el cabal del riu, els pantans i recloses provoquen que no hi hagi prou aigua riu avall per transportar els sediments que formen la llera dels rius, els deltes i transporten la sorra cap al litoral. Un cas emblemàtic és el Delta de L’Ebre, afectat greument per la manca de sediments que han quedat retinguts als pantans arreu de la conca. A més de la sorra, també és essencial que l’aigua dolça arribi al mar per regular les seves condicions fisicoquímiques i aportar nutrients, elements clau per a les poblacions de peixos, entre d’altres.

Delta de l'Ebre. Font: Alberto G. Rovi (Wikimedia Commons)
Delta de l’Ebre. Font: Alberto G. Rovi (Wikimedia Commons)

Co-crear el model de gestió de l’aigua del futur 

Tots aquests canvis estructurals no es poden produir d’avui per demà, ni impulsar-los de forma unidireccional. Per aquest motiu, cal fer una reflexió profunda entre tots el sectors i co-crear entre tots els plans d’acció adaptats a cada territori. Això requereix una visió global de cada conca, una planificació integrada, que tingui en compte que cada sistema hidrològic es un sistema hidro-social únic, amb valors i funcions de l’aigua molt diferents i amb una ciutadania que haurà de disposar d’aigua amb unes tarifes justes.

Co-crear implica generar espais de deliberació i aprenentatge mutu, el que diem “espais de governança” que tenen l’objectiu de posar en una mateixa taula la informació científica disponible sobre com funcionen els sistemes hidrològics, ecològics i socials, els coneixements dels sectors productius i el saber de la població local. En l’àmbit de l’adaptació al canvi climàtic, en el que l’aigua és un eix vertebrador, hi ha exemples com la Taula del Delta i la baixa Tordera o la Mesa de Treball d’Adaptació al Canvi Climàtic del Maresme. Aquests mecanismes permetran tenir una visió global de cada conca, planificar de forma integrada, considerant que cada sistema hidrològic és únic i té valors i funcions de l’aigua diferents.

És possible satisfer la set crònica a Catalunya començant per respectar l’aigua i la vida dels rius i aqüífers i qüestionant la quantitat d’aigua que necessitem i l’economia que volem, sense excedir la capacitat de càrrega. Per aconseguir-ho, és important col·laborar en espais de diàleg i governança en cada conca de Catalunya, on totes les persones hi puguem participar. Omplim totes les conques d’aquests espais, aprenem, associem-nos, escoltem la ciència i proposem mesures a llarg termini. Només així podrem enfrontar la falta d’aigua crònica que té el país.

Spread the love
Publicat dins de ACA, Aigua subterrània, Aqüífers, Cabals, Col·lapse, Contaminació, CREAF, Decreixement, Distribució mail list, Emergència Climàtica, Estudis, Formació, Futur de l'aigua (2022-2027), Investigació i recerca, Pluja, Rescloses, Rieres, Sediments, Sequera, Sistemes Naturals | Feu un comentari

Avís final

Publicat el 27 de març de 2023 per taulallobregat

El Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC), format pels principals científics del clima del món, ja ha publicat la part final del seu sisè informe d’avaluació: l’Informe de l’IPCC AR6 (SYR).

Els experts de les Nacions Unides han enviat un “avís final” sobre la necessitat d’actuar per frenar el canvi climàtic i comptar amb un “món habitable” en el futur. Aquest  nou informe  publicat aquest dilluns, remarca “la urgència de fer accions més ambicioses” per reduir els efectes de l’escalfament global. De fet, avisen que les mesures preses fins ara i els plans actuals són “insuficients” i que els efectes meteorològics “extrems” ja són una realitat a moltes zones. En concret, l’informe de l’ONU assenyala que en l’última dècada els morts per inundacions i sequeres a zones vulnerables s’han multiplicat per 15.

En exposar l’impacte global de la degradació climàtica, el SYR destaca les vides perdudes a conseqüència de les condicions meteorològiques extremes, la pèrdua irreversible de biodiversitat i els milions de persones que s’enfronten a la fam i a l’escassetat d’aigua, amb el missatge rotund que aquest informe és el darrer advertiment sobre l’objectiu d’1,5ºC.

LLegiu, també: https://www.lavanguardia.com/encatala/20230326/8853462/regio-barcelona-esta-abocada-restriccions-d-aigua-plou.html

 

 

Spread the love
Publicat dins de ACA, Aqüífers, Cabals, Col·lapse, Decreixement, Distribució mail list, Emergència Climàtica, Estudis, Investigació i recerca, LLobregat, NNUU, Sequera | Feu un comentari