No voldríem acabar l’any sense fer menció de l’informe presentat per Pedro Arrojo, Relator Especial sobre els drets humans a l’aigua potable i al sanejament, durant el 57è període de sessions del Consell de Drets Humans de les Nacions Unides.
L’informe porta per títol El nexe entre l’aigua i l’economia: gestionar l’aigua per a usos productius des de la perspectiva dels drets humans i sosté que cal adoptar un enfocament vers la gestió de l’aigua que prioritzi els drets humans que depenen de l’aigua i concebi els ecosistemes aquàtics com a béns comuns necessaris per a la vida i no una mercaderia o un input productiu.
FONTS DEL LLOBREGAT 20241210 Biel Gascon
I aquesta no és una qüestió menor, perquè la manera de concebre l’aigua o qualsevol element de la natura comporta una manera de gestionar-los i de fer política. Pensar l’aigua com un recurs a explotar, una mercaderia o un simple factor productiu porta implícites formes de gestionar-la -física i també políticament- ben diferents que si es considera un bé comú, un projecte comunitari o un element imprescindible per a la biosfera.
Arrojo proposa una jerarquització ètica de la gestió hídrica, on el concepte d’aigua per a la vida hauria de ser prioritari, afavorint els usos i funcions que garanteixin la sostenibilitat, la biodiversitat, la vida i la dignitat de les persones. L’aigua-vida hauria de tenir en compte tres elements intrínsecs als drets humans: el primer és que s’hauria de garantir l’accés a l’aigua potable i al sanejament com a dret humà bàsic; en segon lloc, caldria proporcionar aigua a les comunitats rurals per a produir aliments d’acord amb el dret humà a l’alimentació i, en tercer lloc, preservar i mantenir els ecosistemes aquàtics per tal de garantir un medi ambient saludable i sostenible. Els tres aspectes estan interconnectats i són vitals per promoure una vida digna i la sostenibilitat ambiental, assenyala l’informe.
Després de l’aigua-vida, caldria establir un segon nivell de prioritat, per garantir els usos i les funcions que es considerin d’interès general per a la societat. Finalment, i únicament en tercer ordre de prioritat, cal tenir en compte l’aigua per al desenvolupament econòmic, és a dir per a les activitats productives, més enllà de les necessitats bàsiques i l’exercici dels drets humans.
FONTS DEL LLOBREGAT 20241210 Biel Gascon
En aquest informe el Relator també indica la necessitat de considerar els ecosistemes aquàtics com un patrimoni natural comú i el cicle de l’aigua, part del sistema climàtic, com un patrimoni natural no només comú, sinó també de caràcter global. Per tant, i especialment davant del canvi climàtic, cal desenvolupar formes de gestió d’aquest patrimoni a diferents escales, des de la local i nacional fins a la regional i global que garanteixin la seva sostenibilitat actual i per a les generacions futures. I assenyala la importància de desenvolupar institucions mundials que puguin governar els béns comuns d’una forma democràtica.
Pel que fa als ecosistemes dels quals s’obté l’aigua, cal tenir en compte la seva funció proveïdora de serveis ecosistèmics per a l’ésser humà, tant d’abastament (pesca, reg, usos domèstics, energètics..), de regulació (gestió de cabals, descomposició de matèria orgànica..) i també culturals ( recreatives, estètiques, espirituals, cerimonials..). El fet de considerar-los un patrimoni natural comú, contribueix a reconèixer aquestes funcions i valors.
Arrojo, però, matisa que tant el cicle de l’aigua, com els ecosistemes aquàtics i l’aigua en general, tot i ser un patrimoni natural comú estan vinculats a territoris i a comunitats i poblacions concretes que en depenen i per tant és imprescindible tenir en compte la vinculació participativa d’aquestes comunitats i poblacions a l’hora de gestionar-les. També en diverses ocasions emfatitza que cal tenir en compte un enfocament ecosistèmic a escala de conca hidrogràfica, com un tot orgànic i indivisible i on calen acords de gestió transfronterera i de resolució de possibles conflictes.
Per la gestió d’aquests béns comuns cal la corresponsabilitat d’institucions locals, territorials i nacionals. Si bé els Estats han d’acceptar la seva responsabilitat sobre el domini públic hidràulic, i gestionar-lo d’acord amb els drets humans, com dèiem al principi del text, de manera que garanteixi la participació dels titulars de drets, la transparència, l’accés a la informació i la rendició de comptes, també cal aplicar el principi de subsidiarietat. Així, els governs i les entitats supramunicipals han de donar suport a les entitats locals per tal que facin efectius els drets humans i promoure aliances públic-públiques sense finalitats de lucre, especialment entre el sector públic i comunitari amb aquesta finalitat.
Ja fa temps que organitzacions no governamentals, moviments socials i sindicats insten als governs a gestionar l’aigua com un bé comú sota control públic i accessible a tothom sense discriminacions. Però Arrojo també denuncia les estratègies de mercantilització de la natura i els serveis públics com l’aigua i el sanejament, on l’interès privat substitueix a l’interès general.
El Relator Especial considera important, com ja ha explicitat en altres ocasions, que s’abandonin les estratègies tradicionals d’oferta, segons les quals els Estats satisfan la demanda creixent d’aigua, construint noves infraestructures amb elevades subvencions públiques, sense tenir en compte el cost ni les repercussions que aquesta política té. En comptes d’això, els Estats haurien de cercar estratègies sostenibles de gestió de la demanda que promoguin la racionalitat i la responsabilitat econòmica i ambiental.
Pel que fa als serveis d’aigua i sanejament en pobles i ciutats, el Relator Especial recomana promoure sistemes tarifaris sense finalitat de lucre, basats en blocs de consum. El primer bloc hauria d’oferir una tarifa assequible o gratuïta per garantir un mínim vital d’aigua necessari per poder tenir una vida digna, mentre que el segon bloc hauria d’ajustar-se al principi de recuperació de costos (infraestructures, costos del servei..), inclosos els ambientals. En canvi, als usos de luxe els correspondria un preu més elevat. En relació a les tarifes de reg, afirma que haurien de ser proporcionals a l’aigua utilitzada, de manera que caldria instal·lar comptadors o sistemes de mesurament i control del cabal. La instal·lació de comptadors és encara més important en el cas de les aigües subterrànies, especialment en aqüífers que corren el risc de ser sobreexplotats.
Finalment el text relaciona l’accés desigual a l’aigua amb la pobresa i la pobresa extrema, assenyalant la situació de pobresa hídrica que pateixen aquelles persones que no arriben a tenir garantits els entre cinquanta i cent litres d’aigua al dia que marca l’OMS. El Relator els anomena titulars de drets empobrits i són 2.000 milions de persones al món, sovint de pobles indígenes i comunitats de camperols, víctimes de l’acaparament de terres o aigua i de projectes de desenvolupament productiu que, paradoxalment, els empobreixen encara més. Fer efectiu el dret humà a l’accés a l’aigua potable i al sanejament suposa un repte democràtic cabal que requereix finançament tant estatal com internacional i, en cap cas, hauria de ser vist com una oportunitat de negoci.
Des de la Taula del Llobregat volem fer un reconeixement a la feina que està desenvolupant el Relator i tot el seu equip, adherint-nos al desig que les seves recomanacions i conceptualitzacions al voltant de l’aigua siguin el comú denominador acceptat per tots els païssos. Per a nosaltres l’aigua sempre ha estat, és i serà necsaria per a que segueixi tot tipus de vida en el conjunt del planeta blau amb tot el que això comporta i continuarem vindicant aquest 2025 l’AIGUA PER A LA VIDA!!!
Volem especialment destacar un enfocament : el de la salut planetària (Horton, 2015) L’enfocament de la salut planetària és fins a cert punt evident i al mateix temps revolucionari . Implica reconèixer que els humans som éssers vius i que necessitem ecosistemes saludables i funcionals, que la nostra salut no es pot deslligar de l’entorn on vivim, amb el qual establim múltiples interaccions, algunes de més òbvies i altres de més subtils. I, a conseqúència d’això, si el medi ambient està malalt, nosaltres també estarem malalts. En definitiva, la protecció del medi ambient no és un caprici de grenyuts idealistes i malcriats, sinó una qüestió, mai més ben dit, vital ,ja que ens hi va la vida, literalment. I si el nostre sistema econòmic està dissenyat de tal manera que no és capaç de preservar el medi ambient, això voldrà dir que es tracta d’un sistema econòmic malalt , patològic (Turiel. 2025).
Vivim en un planeta finit i limitat, com és evident. 
Partint d’aquesta realitat, Tau Luna Acosta ha dissenyat tres instal·lacions artístiques que ens conviden a posar en valor la cura de la Terra i les interdependències entre ecosistemes. Així es pot participar en el brodat d’un mural col·lectiu inspirat en les paraules de persones que tenen cura de la selva, conèixer les connexions invisibles entre ecosistemes recorrent mapes fets de iuca – aliment essencial a l’Amazònia – o 
El divendres 22 de novembre passat es van celebrar a la Societat Cultural La Vicentina els XII Premis de Reconeixement Cultural del Baix Llobregat. Aquests premis, organitzats per Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat (CECBLL), busquen reconèixer des de la cultura a persones i experiències vinculades a la comarca en els àmbits socials, econòmics, ecològics i culturals. Enguany, la gala se celebrà a Sant Vicenç dels Horts, coorganitzada pel CECBLL i l’Ajuntament de Sant Vicenç dels Horts.
De la TAULA DEL LLOBREGAT vam assistir a la gala en Rafa Diez, de Martorell Viu, en Jordi Fortuny de SOS Baix Llobregat i l’Hospitalet, Jep Ribera, de ProuSal al Bages i l’Alejandra Guerrero, Investigadora al Departament de Geografia de la UAB.
Seguidament en Martí Rosas, coordinador del grup d’indicadors i control social, va exposar l’escaleta de la jornada i els objectius remarcant que “hem transformat aquestes sessions: en comptes d’explicar què fa l’OAT, l’hem transformat en una sessió de reflexió conjunta i des d’aquí, intentar veure com dialoguem els uns amb els altres i com podem millorar entre totes i tots el que tenim entre mans”
Després d’aquestes preguntes de marcat realisme per a situar als grups, van entrar en les que permeten traçar línies de suport i superació. Així i des d’un pensament constructiu, assenyalar els punts forts del procés i els seus beneficis. Continuar elevant el nivell treballant noves fórmules i “fórmules sense complexos”. Quines idees ens suggereixen?, Quines coses es poden fer de manera diferent?… I finalment, ens vam posar el “Barret de les Conclusions”, identificant les bones pràctiques i exposant noves idees que ajudin l’Observatori i altres moviments a superar les dificultats. Podem dir que l’experiència ha estat gratificant i profitosa per a totes, com es va expressar a través de l’aplicació Mentider en finalitzar la jornada.
