Martorell 1971
Com a societat, tenim una fe tecnocràtica tan gran que molta gent pensa que ja sortirà alguna cosa que resolgui els problemes de gestió de l’aigua, fins i tot els generats per les inundacions.
Martorell 2000
Tècnics i buròcrates, pagats i subordinats al sistema, redacten i canvien lleis, reglaments hidràulics i econòmics i inventen noves anàlisis. Tracten de fer-nos creure que la natura es pot controlar , que tot anirà bé encara que construïm allà on manifestament no es pot, que és possible aplicar l’urbanisme extractivista sobre els espais fluvials, que tot el sòl es edificable. Intenten que obviem el futur que s’acosta i que no protegim l’espai que pertany al riu.
MARTORELL VIU fa anys que denuncia que s’estan ocupant imprudentment les planes d’inundació del poble , que el problema no són les riuades ni els rius: el problema és que l’ordenació del territori la fan els poders fàctics, en benefici d’interessos espuris i sense participació real de la població en la presa de decisions. Aquesta és la trista realitat: a Martorell s’ha edificat, s’edifica i se seguirà edificant en zona inundable amb tot i la DMA i la Directiva d’Inundacions.
Gràcies a MARTORELL VIU tenim els tres documents que expliciten la seva darrera batalla, que no serà la última.
- Les al·legacions presentades el març del 2020 per MARTORELL VIU a la revisió i actualització dels mapes de perillositat i risc d’inundació (MAPRI) dels que vam parlar a la nostra web, que demostren l’ocupació creixent dels marges del riu des del 1967 fins el 2017.
- L’afegitó a aquestes al·legacions presentat el juny del 2020 sobre les inundacions provocades per les preses i embassaments.
- La resposta de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) a les al·legacions de MARTORELL VIU amb mil i una consideracions normatives i tècniques, prognosis i diagnosis, per tal de no fer-li cas.
MARTORELL VIU ha comentat la resposta de l’ACA amb unes paraules que fem nostres: El to que fan servir és desmesurat, tenen resposta per tot, mireu el cas del risc per preses i embassaments… fal·làcia sobre fal·làcia, invent sobre invent, canvi de nom i canvi d’argument. Ara ja no parlen de sistema hídric, ni de zona fluvial ara és la ZFP (Zona de flux preferent) en la qual encara estan treballant i, mentrestant, continuaran permetent l’ocupació creixent de la plana d’inundació, any rere any.
En tot cas, aquesta fe tecnocràtica no seria tan necessària a Martorell si féssim cas de la raó i del riu i no permetéssim aquests guanys desmesurats . D’això se’n diu ignorància contra la natura.
Aquest vídeo confegit per MARTORELL VIU el 2016 no ha perdut actualitat:
Precisament, pels dies 3 al 9 de setembre estan organitzant l’
nostra societat en conjunt per pos-sibilitar unes con-dicions 
o Austràlia en pocs dies no són cap excepció, sinó una tendència. Marc Castellnou, cap de l’Àrea del Grup d’Actuació Forestal dels Bombers de la Generalitat, en una 
Perquè, com hem dit altres vegades, l’ Alerta climàtica és ben bé al costat del nostre riu i el configurarà cada vegada més. Aquí tenim la radiografia, 
A finals d’abril, encara en ple confinament, la Direcció General de Qualitat Ambiental i Canvi Climàtic, depenent del Departament de Territori i Sostenibilitat, ha atorgat l’autorització ambiental amb declaració d’impacte ambiental al projecte d’ampliació del dipòsit de residus no perillosos situat en unes antigues mines a cel obert on s’hi extreia lignit, ubicades en el terme municipal de Pujalt, al nord de la comarca de l’Anoia i promogut per l’empresa Hera Holding Hàbitat, Ecologia y Restauración Ambiental, S.L. (abans Hera Tratesa, SAU). El projecte de modificació substancial de l’autorització ambiental consisteix en incrementar la capacitat del dipòsit per passar de les 1.672.000 tones previstes inicialment a 2.770.040 tones, així com l’augment en l’entrada anual de residus de 85.000 t/any a 300.000 t /any. Això anirà acompanyat de modificacions en els talussos, canvis d’impermeabilització i drenatge del segellat i apertura de 6 pous nous de lixiviats.
recuperació paisatgística, malgrat caldrà avaluar quin paisatge restarà no només quan acabi l’activitat sinó a mig i llarg termini i quins usos se li donen, doncs actualment es troba envoltat de conreus de secà amb vegetació als seus marges. Tanmateix, a prop de l’abocador hi ha una instal·lació ramadera porcina intensiva i una part de la mina, concretament la Mina “Isidro” acull un dipòsit controlat i de valorització de runes, gestionat per l’empresa Pujalt Verd, S.L. del grup Vilà Vila. També en el mateix municipi de Pujalt i molt a prop de l’abocador, hi ha instal·lat un parc eòlic.
Tot i que l’abocador es troba al sud-est del terme municipal de Pujalt, els nuclis més propers a la instal·lació son La Guàrdia Pilosa, que depèn administrativament de Pujalt i que es localitza a un centenar de metres sobre l’abocador i Sant Martí Sesgueioles, un municipi que té el nucli de població a 1Km de distància. Els problemes que es deriven per a aquestes poblacions són principalment d’olors, sorolls pel trànsit de camions i les emissions de biogàs; en l’entorn hi ha afectacions sobre la fauna i flora i un alt risc d’incendi forestal. Un element a considerar és que el dipòsit de residus s’ubica en una zona topogràficament elevada a la capçalera del riu Anoia, sobre la Riera Gran que es forma per un conjunt de torrents que drenen el municipi de Sant Martí Sesgueioles. També es tracta d’una zona amb un conjunt aqüífers semiconfinats, que actuen de recàrrega de l’aqüífer calcari profund que es troba a 170 metres per sota de la cota del dipòsit. Els dos aqüífers superficials propers a les mines son per una banda l’aqüífer de calcàries de les Fonts de la Guàrdia Pilosa i la Guàrdia que drena al terme municipal de Copons i per altra banda, l’aqüífer superficial, situat a l’est i sud-est de les Mines de la Guàrdia Pilosa i que drena al Molí de la Roda (Veciana). Cal explicar també que aquestes aigües subterrànies alimenten uns 80 pous de Sant Martí Sesgueioles, una zona d’horts familiars que ocupa més de dues hectàrees, en terme municipal de Pujalt, tot i que els i les propietàries són santmartinencs/ques.
L’ombra de l’abocador ja plana fa anys sobre aquest indret, des que les mines que proporcionaven carbó a les cimenteres de l’Anoia i a la central tèrmica de Cercs van tancar als anys 80. Primer va arribar un informe de la Diputació de Barcelona l’any 1985 desaconsellant la suposada instal·lació d’un abocador de residus tòxics en aquest indret. Després l’any 2003, es va presentar un segon projecte d’abocador de residus no especials promogut per l’empresa Derbissel 99, S.L. i que també va ser retirat per estudiar el tipus de residus que s’hi abocaria. Finalment l’any 2006 es van tornar a iniciar els tràmits de sol·licitud d’autorització ambiental de l’abocador de residus no perillosos (classe II) promogut per la mateixa Derbissel 99, S.L. per abocar-hi les 1.672.000 de tones de residus amb una activitat prevista de 20 anys. La sol·licitud va ser aprovada i l’abocador va entrar en funcionament l’any 2007 i quedava restringit a 30 Codis CER i amb un màxim d’un 5% de matèria orgànica. Avui en dia aquestes magnituds ja han estat sobre passades amb escreix per les diverses modificacions no substancials produïdes i estem a 79 Codis LER i 15% de matèria orgànica.
