El tram final del Llobregat, una trampa davant de futurs grans aiguats
(Elena Freixa)
Un treball de la UPC alerta que les infraestructures asfixien el riu i deixen sense sediments el delta
Una imatge aèria de la desembocadura del riu Llobregat. S’hi pot veure l’antic curs del riu, ara dins del port, i l’actual, on van a parar els sediments que haurien d’assegurar el delta i les platges. / JORDI MARTIN GARCIA / @OFFICEWITHVIEWS
Les obres fetes no només han alterat la morfologia del riu fins al punt d’asfixiar-lo, sinó que podrien contribuir en el futur a augmentar el risc d’inundació de les àrees properes davant de crescudes en episodis de pluges molt fortes i sobtades. “Tot això podria tenir implicacions d’aquí uns anys, com un augment del risc d’inundació al Prat de Llobregat”, assegura a l’ARA Carles Ferrer Boix, un dels investigadors que ha dirigit el treball.
D’una banda, a mesura que el riu s’ha anat estretint les últimes dècades perquè hi nasquessin l’AP-7 i l’AVE o l’A-2, els sediments que arrossegava la llera -grava i sorra, sobretot- han anat sent més escassos. Alhora, la nova desembocadura s’ha convertit en una trampa que ha restat força al Llobregat per arrossegar els sediments que troba al seu curs fins al delta. La capacitat de transport de sediments de la desembocadura construïda fa només 15 anys és deu vegades més petita que la que tenia l’antiga l’any 1946, segons l’estudi de la UPC.
En lloc d’arribar a la costa, la sorra i grava que circula pel riu acaba acumulant-se al llit del nou tram desviat, i el canal que es va projectar amb dics alts per protegir ciutats com el Prat i els seus polígons va perdent profunditat, explica el primer autor del treball, Arnau Prats Puntí. La prova d’això és que només quatre anys després de la inauguració de la nova desembocadura, el 2009, es calcula que la llera del Llobregat ja havia pujat prop de mig metre per culpa dels sediments que queden dipositats al fons.
Una obra amb punts febles
Un dels problemes de la nova desembocadura -construida a 2,5 quilòmetres de l’antiga, que avui ha quedat dins del port- és la seva dimensió: “El canal és tan gran que atrapa els sediments”, explica Juan P. Martín Vide, codirector del treball. Que el nou canal per on circula el riu en els tres quilòmetres finals fins al delta sigui més ample afavoreix que les aigües s’encalmin i el riu perdi embranzida per poder arrossegar la sorra més enllà. “Si això segueix passant, la nova llera, que es va dissenyar amb una alçada determinada, ja no serviria, ni evitaria que quan hi hagués una gran crescuda les aigües acabessin sobreeixint”, apunta Prats. “La infraestructura que es va fer no tindrà una vida útil a llarg termini”, augura Martín Vide. L’obra de la nova desembocadura es va acabar el 2005 i va costar 50 milions d’euros.
Els investigadors de la UPC assenyalen que el problema generalitzat en la gestió dels rius ha sigut que sovint es pensa que són mers transportadors d’aigua -per això es treballa tenint molt presents els augments sobtats de cabal- però s’obliden els sediments i la seva funció. En el cas del Llobregat, la nova desembocadura ja ha viscut alguns episodis de pluges fortes, però el canal “encara no s’ha posat a prova davant d’una gran crescuda”, subratllen els autors de l’estudi. De fet, insisteixen que amb les obres fetes hi ha el risc que es pugui tornar a les situacions d’inundacions d’altres temps. La diferència, expliquen, és que si dècades enrere una inundació negava les zones inundables dels marges del Llobregat i els camps de conreu del voltant, avui dia les infraestructures, els polígons i la ciutat del Prat són a primera línia.
Les riuades no són estranyes en els climes mediterranis, com s’ha vist amb la gota freda que ha afectat el País Valencià i Múrcia aquest setembre. Per veure un episodi similar a la zona del Llobregat, recorden els investigadors de la UPC, cal retrocedir al 1971, quan hi va haver una crescuda que va inundar el centre de Cornellà de Llobregat, o bé al 1962, amb les riuades catastròfiques que va patir el Vallès Occidental. Les projeccions per a les properes dècades, a més, auguren que aquests episodis extrems poden ser més habituals pels efectes de l’escalfament del planeta, que podria estar alterant els corrents que regeixen el clima.
Un canvi en les inèrcies
Els investigadors posen damunt la taula una realitat que haurà d’estudiar-se a fons els pròxims anys en futurs projectes. Segurament, si el desviament de la desembocadura del Llobregat es projectés avui, opinen els investigadors, es faria diferent. “Abans les inundacions es gestionaven amb obres, amb dics laterals profunds com els que es van fer al Llobregat, però les noves directrius europees van cap a evitar grans obres de canalització i gestionar les inundacions sent conscients del territori que tenim”, subratlla Ferrer. I què passa amb el que ja està construït? “Mentrestant aquesta és la gran pregunta i el que hauria de preocupar no només al Prat sinó a tothom”, apunta Martín Vide, que afegeix: “Hi hauria dues opcions si en el futur es volgués recuperar la capacitat hidràulica de la canalització: fer més alts els dics per frenar l’aigua si continués pujant el fons de la llera en aquest tram o dragar el sediment que es pogués haver acumulat a la canalització. Aquestes dues opcions servirien per guanyar temps, però de nou aquesta enginyeria seria un pedaç”.
Els autors fan una reflexió sobre la realitat al Llobregat: “Hem construït infraestructures sense fre i les hem rebut amb satisfacció, però ara toca anar cap a la integració i trencar molts anys d’inèrcia”, defensa Ferrer. Els impactes existents són difícils de revertir, encara que hi hagués voluntat de fer-ho assumint els costos econòmics elevats que això tindria, afegeix Martín Vide. Ara bé, recorden que hi ha països que han començat a fer marxa enrere en rius canalitzats i altres infraestructures i a treballar en la restauració del territori.
El retrocés del delta
El delta és un punt crític on observar l’ofec que la construcció d’infraestructures ha provocat al Llobregat. Sense l’aportació de prou sediments al riu, el delta va començar a recular ja molt abans que es desviés la desembocadura. Es pot apreciar amb el far de l’Hospitalet de Llobregat, popularment conegut com la Farola, que a la dècada dels 40 quedava 150 metres terra endins, però que l’any 2000, just abans del desviament, ja era a tocar de la platja. Avui el far emblemàtic de l’antiga platja de l’Hospitalet és a dins del port, entre magatzems industrials.
Avui, al delta del Llobregat, segons Prats, hi concorren el problema global de la part baixa del riu, que ha perdut espai perquè hi nasquessin l’AP-7, l’A-2 o l’AVE, i el problema d’una desembocadura més gran, que acumula els sediments que abans arribaven a la costa. A més, l’espigó per protegir la nova terminal del port envia mar endins la poca sorra que arriba i fa que a les platges n’arribi poquíssima i que s’hagin d’alimentar artificialment.
El riu Llobregat des del campanar de l’església de Sant Boi durant els anys 20
El riu Llobregat des del campanar de l’església de Sant Boi el 2018
MARTORELL VIU ha comentat la resposta de l’ACA amb unes paraules que fem nostres: El to que fan servir és desmesurat, tenen resposta per tot, mireu el cas del risc per preses i embassaments… fal·làcia sobre fal·làcia, invent sobre invent, canvi de nom i canvi d’argument. Ara ja no parlen de sistema hídric, ni de zona fluvial ara és la ZFP (Zona de flux preferent) en la qual encara estan treballant i, mentrestant, continuaran permetent l’ocupació creixent de la plana d’inundació, any rere any.
Precisament, pels dies 3 al 9 de setembre estan organitzant l’
nostra societat en conjunt per pos-sibilitar unes con-dicions 
o Austràlia en pocs dies no són cap excepció, sinó una tendència. Marc Castellnou, cap de l’Àrea del Grup d’Actuació Forestal dels Bombers de la Generalitat, en una 
Perquè, com hem dit altres vegades, l’ Alerta climàtica és ben bé al costat del nostre riu i el configurarà cada vegada més. Aquí tenim la radiografia, 
A finals d’abril, encara en ple confinament, la Direcció General de Qualitat Ambiental i Canvi Climàtic, depenent del Departament de Territori i Sostenibilitat, ha atorgat l’autorització ambiental amb declaració d’impacte ambiental al projecte d’ampliació del dipòsit de residus no perillosos situat en unes antigues mines a cel obert on s’hi extreia lignit, ubicades en el terme municipal de Pujalt, al nord de la comarca de l’Anoia i promogut per l’empresa Hera Holding Hàbitat, Ecologia y Restauración Ambiental, S.L. (abans Hera Tratesa, SAU). El projecte de modificació substancial de l’autorització ambiental consisteix en incrementar la capacitat del dipòsit per passar de les 1.672.000 tones previstes inicialment a 2.770.040 tones, així com l’augment en l’entrada anual de residus de 85.000 t/any a 300.000 t /any. Això anirà acompanyat de modificacions en els talussos, canvis d’impermeabilització i drenatge del segellat i apertura de 6 pous nous de lixiviats.
recuperació paisatgística, malgrat caldrà avaluar quin paisatge restarà no només quan acabi l’activitat sinó a mig i llarg termini i quins usos se li donen, doncs actualment es troba envoltat de conreus de secà amb vegetació als seus marges. Tanmateix, a prop de l’abocador hi ha una instal·lació ramadera porcina intensiva i una part de la mina, concretament la Mina “Isidro” acull un dipòsit controlat i de valorització de runes, gestionat per l’empresa Pujalt Verd, S.L. del grup Vilà Vila. També en el mateix municipi de Pujalt i molt a prop de l’abocador, hi ha instal·lat un parc eòlic.
Tot i que l’abocador es troba al sud-est del terme municipal de Pujalt, els nuclis més propers a la instal·lació son La Guàrdia Pilosa, que depèn administrativament de Pujalt i que es localitza a un centenar de metres sobre l’abocador i Sant Martí Sesgueioles, un municipi que té el nucli de població a 1Km de distància. Els problemes que es deriven per a aquestes poblacions són principalment d’olors, sorolls pel trànsit de camions i les emissions de biogàs; en l’entorn hi ha afectacions sobre la fauna i flora i un alt risc d’incendi forestal. Un element a considerar és que el dipòsit de residus s’ubica en una zona topogràficament elevada a la capçalera del riu Anoia, sobre la Riera Gran que es forma per un conjunt de torrents que drenen el municipi de Sant Martí Sesgueioles. També es tracta d’una zona amb un conjunt aqüífers semiconfinats, que actuen de recàrrega de l’aqüífer calcari profund que es troba a 170 metres per sota de la cota del dipòsit. Els dos aqüífers superficials propers a les mines son per una banda l’aqüífer de calcàries de les Fonts de la Guàrdia Pilosa i la Guàrdia que drena al terme municipal de Copons i per altra banda, l’aqüífer superficial, situat a l’est i sud-est de les Mines de la Guàrdia Pilosa i que drena al Molí de la Roda (Veciana). Cal explicar també que aquestes aigües subterrànies alimenten uns 80 pous de Sant Martí Sesgueioles, una zona d’horts familiars que ocupa més de dues hectàrees, en terme municipal de Pujalt, tot i que els i les propietàries són santmartinencs/ques.
L’ombra de l’abocador ja plana fa anys sobre aquest indret, des que les mines que proporcionaven carbó a les cimenteres de l’Anoia i a la central tèrmica de Cercs van tancar als anys 80. Primer va arribar un informe de la Diputació de Barcelona l’any 1985 desaconsellant la suposada instal·lació d’un abocador de residus tòxics en aquest indret. Després l’any 2003, es va presentar un segon projecte d’abocador de residus no especials promogut per l’empresa Derbissel 99, S.L. i que també va ser retirat per estudiar el tipus de residus que s’hi abocaria. Finalment l’any 2006 es van tornar a iniciar els tràmits de sol·licitud d’autorització ambiental de l’abocador de residus no perillosos (classe II) promogut per la mateixa Derbissel 99, S.L. per abocar-hi les 1.672.000 de tones de residus amb una activitat prevista de 20 anys. La sol·licitud va ser aprovada i l’abocador va entrar en funcionament l’any 2007 i quedava restringit a 30 Codis CER i amb un màxim d’un 5% de matèria orgànica. Avui en dia aquestes magnituds ja han estat sobre passades amb escreix per les diverses modificacions no substancials produïdes i estem a 79 Codis LER i 15% de matèria orgànica.